Qüestió de pecats o de moralitat? (Anna Maria Porredon)

 

Fa relativament poc que se sap que el Vaticà ha sumat set nous “pecats socials” als set pecats capitals de tota la vida. Així, les violacions bioètiques, com l’anticoncepció, els experiments moralment dubtosos, com la investigació de cèl·lules mare, la drogaaddicció, contaminar el medi ambient, contribuir a ampliar la bretxa entre els rics i els pobres, la riquesa excessiva i generar pobresa, passarien a ser pecat. Entenem que un pecat és la transgressió voluntària d’una norma moral, una falta de caràcter religiós que provoca l’estat de culpa. Així doncs, es basa en una norma moral. I entenem que la moral és el conjunt de costums, creences, valors i normes d’una persona o grup social determinat que oficien de guia per a la conducta, que orienten sobre el bé o el mal —o bé, correcte o incorrecte— d’una acció. Personalment trobo aquesta mena de “normes” molt subjectives; una persona pot pensar que el que fa és correcte, i segons això no seria pecat, i no tindria cap sentiment de culpa. En aquest cas, les úniques persones que estarien cometent un pecat són les que fan quelcom dolent o incorrecte a propòsit. Així, aquests pecats no s’haurien d’aplicar a tots els creients. O sí? Potser si tots formen part de la mateixa religió, tenen els mateixos valors morals; però no té perquè ser sempre així. Els pecats capitals, per exemple: si una persona no considera dolent sentir luxúria, segons això, no és pecat. Per tant, és generalitzar molt dir que són pecats, perquè elimines l’opció de que sigui quelcom bo. No és que siguin precisament actituds bones, però no és motiu per a “patir por i dolor eternament”. Les persones no som perfectes i, en teoria, Déu ens va crear així. Déu ens va donar el lliure albir, la capacitat d’escollir, la llibertat. Tanmateix, sostenen que Déu ja sap des d’un primer moment el que escollirem – hem de pensar que es tracta d’una falsa llibertat? – i que després de la mort Déu et pot demanar comptes per les teves accions i condemnar-te a l’Infern o elevar-te al Paradís. Llavors, els esmentats pecats no són per educar a les persones sobre la moralitat, perquè per això no es necessita la religió, més aviat semblen com unes pautes que marquen si has comès bones o males accions i així fer més fàcil l’elecció Infern/Paradís després de la mort. El problema que jo veig és que no es pot saber si existeix un déu, o diversos déus, o una deessa; i arribats a aquest punt, tot es desmunta. A més, mantinc que si els pecats capitals que hom comet són tan fàcils d’esborrar com amb una simple confessió, perden tot el sentit. Si Déu és omniscient, i ja sap des del principi les accions que cometrem, no li cal l’Església per decidir què és pecat i què no, ni per realitzar confessions. Perquè en teoria res del que fem canviarà el que ha de passar. Llavors, quina és la raó de ser de l’Església? Actuar com a intermediària entre Déu i els creients? Simplement, si algú no hagués escampat aquesta idea religiosa, no hi haurien creients, el que fa pensar en una possible invenció. Personalment crec que cadascú hauria de tenir les seves pròpies creences. Creure en allò que més li agradi. Perquè aquesta mena de coses no es podran saber mai amb seguretat.

Quina diferència hi ha entre la mitologia grega i la religió catòlica? Jo no n’hi veig cap. Ara tothom té claríssim que Zeus no existeix, però en aquells temps les coses no anaven així. Tothom creu alguna cosa, fins i tot, la possibilitat que després no hi hagi res, és una creença. Molt menys imaginativa, però una creença al cap i a la fi. D’igual manera, hom pot pensar diferents versions, perquè mai es pot estar segur que una sigui la veritable. Així, tornant al principi, és pecat utilitzar anticonceptius? Només si et sents culpable després. Ni més ni menys. I això es pot aplicar a tots els nous pecats socials. Només és pecat investigar les cèl·lules mare si et sents culpable després. El que explica perfectament com el Vaticà posseeix una immensa fortuna de diners; no se senten culpables, no és pecat per a ells. I a més, es poden confessar ells mateixos, perquè com “poden” parlar amb Déu…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà