Fa relativament poc que se sap que el Vaticà ha sumat set nous “pecats socials” als set pecats capitals de tota la vida. Així, les violacions bioètiques, com l’anticoncepció, els experiments moralment dubtosos, com la investigació de cèl·lules mare, la drogaaddicció, contaminar el medi ambient, contribuir a ampliar la bretxa entre els rics i els pobres, la riquesa excessiva i generar pobresa, passarien a ser pecat. Entenem que un pecat és la transgressió voluntària d’una norma moral, una falta de caràcter religiós que provoca l’estat de culpa. Així doncs, es basa en una norma moral. I entenem que la moral és el conjunt de costums, creences, valors i normes d’una persona o grup social determinat que oficien de guia per a la conducta, que orienten sobre el bé o el mal —o bé, correcte o incorrecte— d’una acció. Personalment trobo aquesta mena de “normes” molt subjectives; una persona pot pensar que el que fa és correcte, i segons això no seria pecat, i no tindria cap sentiment de culpa. En aquest cas, les úniques persones que estarien cometent un pecat són les que fan quelcom dolent o incorrecte a propòsit. Així, aquests pecats no s’haurien d’aplicar a tots els creients. O sí? Potser si tots formen part de la mateixa religió, tenen els mateixos valors morals; però no té perquè ser sempre així. Els pecats capitals, per exemple: si una persona no considera dolent sentir luxúria, segons això, no és pecat. Per tant, és generalitzar molt dir que són pecats, perquè elimines l’opció de que sigui quelcom bo. No és que siguin precisament actituds bones, però no és motiu per a “patir por i dolor eternament”. Les persones no som perfectes i, en teoria, Déu ens va crear així. Déu ens va donar el lliure albir, la capacitat d’escollir, la llibertat. Tanmateix, sostenen que Déu ja sap des d’un primer moment el que escollirem – hem de pensar que es tracta d’una falsa llibertat? – i que després de la mort Déu et pot demanar comptes per les teves accions i condemnar-te a l’Infern o elevar-te al Paradís. Llavors, els esmentats pecats no són per educar a les persones sobre la moralitat, perquè per això no es necessita la religió, més aviat semblen com unes pautes que marquen si has comès bones o males accions i així fer més fàcil l’elecció Infern/Paradís després de la mort. El problema que jo veig és que no es pot saber si existeix un déu, o diversos déus, o una deessa; i arribats a aquest punt, tot es desmunta. A més, mantinc que si els pecats capitals que hom comet són tan fàcils d’esborrar com amb una simple confessió, perden tot el sentit. Si Déu és omniscient, i ja sap des del principi les accions que cometrem, no li cal l’Església per decidir què és pecat i què no, ni per realitzar confessions. Perquè en teoria res del que fem canviarà el que ha de passar. Llavors, quina és la raó de ser de l’Església? Actuar com a intermediària entre Déu i els creients? Simplement, si algú no hagués escampat aquesta idea religiosa, no hi haurien creients, el que fa pensar en una possible invenció. Personalment crec que cadascú hauria de tenir les seves pròpies creences. Creure en allò que més li agradi. Perquè aquesta mena de coses no es podran saber mai amb seguretat.

Quina diferència hi ha entre la mitologia grega i la religió catòlica? Jo no n’hi veig cap. Ara tothom té claríssim que Zeus no existeix, però en aquells temps les coses no anaven així. Tothom creu alguna cosa, fins i tot, la possibilitat que després no hi hagi res, és una creença. Molt menys imaginativa, però una creença al cap i a la fi. D’igual manera, hom pot pensar diferents versions, perquè mai es pot estar segur que una sigui la veritable. Així, tornant al principi, és pecat utilitzar anticonceptius? Només si et sents culpable després. Ni més ni menys. I això es pot aplicar a tots els nous pecats socials. Només és pecat investigar les cèl·lules mare si et sents culpable després. El que explica perfectament com el Vaticà posseeix una immensa fortuna de diners; no se senten culpables, no és pecat per a ells. I a més, es poden confessar ells mateixos, perquè com “poden” parlar amb Déu…

*************************************************************************************************************

ARTICLE NÚMERO 2.

AUTOR/A: A qui li és igual.

La cultura catalana i la seva mala imatge.

La cultura catalana és tot el conjunt de tradicions, costums, la llengua i història de Catalunya i que hem viscut tots els catalans i catalanes al llarg dels anys. Tot aquest conjunt d’elements culturals són els que ens uneixen i ens caracteritzen als catalans, alhora que ens identifica com a tals (cosa una mica difícil de fer avui en dia, per culpa de la globalització).

Actualment sembla ser que a la resta d’Espanya es té una imatge de Catalunya molt allunyada de la realitat. Però, per què? Aquesta idea està condicionada en part per certs personatges pertanyents a l’àmbit polític. Vàries acusacions i frases pronunciades per aquestes persones han afectat la societat catalana. Certs partits polítics pretenen captar vots a la resta d’Espanya mitjançant l’atac verbal contra Catalunya i els catalans. Un d’ells n’és el ja conegut Partit Popular (PP) i el seu portaveu Mariano Rajoy, que afirma que, aquí, a Catalunya el castellà i els castellanoparlants estan perseguits, tan en l’àmbit públic (educació, sanitat…) com en el carrer. Jo m’atreviria a afirmar que és tot el contrari, ja que tot i que la llengua materna de Catalunya és el català, hi ha força més gent que parla el castellà i aquesta segona llengua té molta més força. No és que el castellà estigui perseguit sinó simplement és que aquí a Catalunya sembla ser que, tal i com està passant al País Basc, la nostra llengua pot ser que desaparegui i s’estan prenent mesures per a evitar que això passi, com ara imposar el català en l’àmbit educatiu i ensenyar-lo als nouvinguts.

Per una part, la mala imatge des de fora de Catalunya es remunta a la idea del nacionalisme que tenim els catalans i el fet de que preferim aferrar-nos a la nostra pròpia cultura que no pas a la espanyola (que no ve a ser res més que el conjunt de totes les cultures de les diferents comunitats que formen aquest Estat).

Per una altra part, també es té la idea de que els catalans perseguim la independència com a un gran objectiu, un fet que part de la població catalana “espera amb candeletes” ja que suposaria un gran pas per al desenvolupament de la nostra cultura, seria coneguda com a tal, i per al desenvolupament de l’economia (ara se’ns privatitza la nacionalitat, paguem més impostos i rebem menys ingressos per part de l’Estat,…). Això a l’Estat no li interessa per certs motius que ja coneixem, com per exemple que Catalunya és una de les comunitats que paga més impostos de totes i que és una de les que més producció aporta a l’Estat.

La imatge des de dins de Catalunya també n’és una altra part d’aquest fet. En un principi les persones que viuen dins d’aquesta, la nostra nació, haurien de tenir una bona imatge de Catalunya, però en molts casos no és així. Hi ha gent dins de Catalunya que, tot i gaudir de tot el que ens proporciona, la menyspreen. Aquest fenomen ve donat pel fet que, com ja he dit abans, molts catalans preferim aferrar-nos a la nostra cultura que no pas a la espanyola i per la resta de ciutadans de Catalunya que se senten espanyols els crea la impressió de que volem que pensin com nosaltres, que es sentin com nosaltres i això els crea aquest menyspreu del què parlàvem més amunt. És cert que hi ha gent que diu: “Dons a qui no li agradi, que marxi…; per a mi aquesta frase té una part correcte i una altra que no ho és tant. La correcte és que és veritat que quan algú s’instal·la en un lloc nou amb costums i tradicions molt diferents a les seves (en aquest cas no són tantes les diferències entre la cultura catalana i l’espanyola, però hi són) s’hi ha d’adaptar, no es pot permetre que una cultura amb tants anys d’història es perdi en un intent d’aconseguir ser alguna cosa més que la petita part d’un petit estat. Per una altra part també s’ha de contemplar que aquesta idea és una mica discriminatòria, vindria a dir: “Si no t’agrada el mateix que a mi o no et comportes com jo, no et vull al meu costat…”

En definitiva, podríem dir que aquest afany per conservar la nostra tant apreciada cultura s’ha convertit en una estratègia política que alguns partits han utilitzat per crear una imatge mental equivocada a certs grups de persones sobre Catalunya i així recaptar un nombre més gran de vots. Vulguem o no, en els nostres dies tot, i fins i tot el que menys ens esperem, gira entorn de la política i les relacions internacionals.

************************************************************************************************************

ARTICLE NÚMERO 3.

AUTOR/A: Immortal.

L’economia és el puntal de la societat?

Tot i que com ja sabem, hi ha diferents usos del verb creure, en definiré un que és com el que podríem trobar en un diccionari; tal definició diu que creure vol dir “donar o tenir per certa una cosa que l’enteniment no acaba de comprendre o que no està comprovada o demostrada”.

Encara que, com ja hem dit, aquest verb té un significat molt ampli, ens dedicarem a intentar contestar una pregunta: què creu o què pensa la societat sobre la vida o la societat mateixa?

Sabem que una societat es pot dividir en diferents edats, on a cada edat hi ha un pensament i manera de veure la vida diferent; a la infantesa i també a l’adolescència, no et preocupes per a res, no et pares a pensar sovint cap a on va la societat, ni què faràs quan siguis gran, aprofites el moment, “carpe diem” que en diuen.

Passats uns quants anys, aquesta darrera etapa i fins als 35 o 40 anys, et comences a plantejar els problemes quotidians: com pagaràs les factures, el impostos, la hipoteca, i comences a pensar que sense diners no pots arribar enlloc.

Dels 40 als 55, t’adones que sense diners sí que pots arribar a algun lloc, però alhora veus que vius en una societat dominada per l’economia, una societat que es preocupa pels problemes propis, “estressada” pel sol fet de no tenir temps per preocupar-te de si realment fas el que sempre havies somiat, i si vius com cal.

I per posar un exemple, de que la societat s’interessa més per temes polítics (que van lligats amb l’economia), que per cap altra cosa, podem agafar un diari qualsevol, a l’apartat de “Coses de la vida. Societat”, es pot observar que per cada dues cares, amb un sola notícia de política, hi ha una plana amb 4 o 5 articles sobre medi ambient, meteorologia, successos de la vida quotidiana, etc. Tot això, a deducció meva, perquè la política i l’economia són dos temes no tan llunyans com semblen.

L’últim sector d’edat són els de més de 55 anys; al preguntar què en pensa de la societat i què n’espera a una persona propera a aquesta edat, et pot contestar, per exemple, que pensa més que no pas n’espera, millor dit, que no n’espera res, i que pensa que aquesta societat no va enlloc, que el sistema polític cada vegada està pitjor, que no respecten l’opinió dels ciutadans de classe mitjana-baixa, que “als de dalt” els convé més mantenir relació amb gent de classe alta, etc. S’ha d’agrair, però, als directors d’un diari que cedeixin almenys 2 planes per als lectors que hi vulguin publicar la seva opinió sobre certs temes, ja que els que de veritat haurien d’escoltar l’opinió dels ciutadans, no ho fan. Un altre factor bastant a to amb el tema de la butxaca és la recent discusió sobre la vivenda, parlar de les dificultats que tenen els joves per accedir-ne a una en condicions, ja que són els més vulnerables, en aquest tema, per tant els més fàcils d’enganyar dins l’anomenada bombolla immobiliària.

Finalment cal dir que tot i que la societat està al servei de la política, fent-li de putxinel·li, també cal tenir en compte que a diferents edats, vàries formes de pensar, i que com més gran és una persona, més ha viscut la vida, més pot comparar amb altres temps, i tot i que en el sentit de que les normes, drets, etc. del govern, han millorat, en altres temes la societat ha quedat estancada.

*****************************************************************************

ARTICLE NÚMERO 4.

AUTOR/A: AL

¿El fin justifica los medios?

Han pasado casi 500 años desde que Maquiavelo escribió “El Príncipe”, en el contenido del cual está presente la afirmación que da título al texto, afirmación que es y seguirá siendo motivo de debate y controversia.

Respecto a este tema suelen adoptarse tres posturas principales: la de asegurar que el fin siempre justifica los medios, la de afirmar que bajo ningún concepto el fin justifica los medios y la de defender que el fin justifica los medios sólo en ocasiones puntuales.

La primera de las posiciones anteriormente nombradas es, desde mi punto de vista, difícilmente defendible, ya que en muchas ocasiones los medios tienen más importancia que el propio fin. O dicho de otra manera, aunque el objetivo a conseguir sea, en teoría, noble y justo, no es moralmente aceptable llegar a este de cualquier modo ni a cualquier precio.

Tampoco estoy de acuerdo con el segundo posicionamiento, no por la esencia de su mensaje, que considero correcta, sino por su rotundidad, puesto que antes de enunciar una sentencia tan tajante se deben tener en cuenta las circunstancias. Un ejemplo, quizá extremo, de este posicionamiento lo encontramos en ciertos fanáticos religiosos, quienes ante una situación como la siguiente: “una persona necesita una transfusión de sangre para seguir viviendo”, considerarían que el fin (en este caso salvar la vida de una persona) no justifica los medios (una transfusión de sangre), ya que estos medios están en contra de sus creencias religiosas y de lo que ellos consideran moral.

En mi opinión, el tercer y último planteamiento es el más correcto, siempre y cuando se presenten las siguientes condiciones:

-Que los medios utilizados no impliquen un daño a terceros mayor que el que le supondría al afectado en cuestión no utilizar estos medios. Por ejemplo, si una persona necesita el transplante de un órgano para vivir, es moralmente lícito robar el órgano siempre y cuando no se causen daños graves a terceros.

-Que la utilización de estos medios sea la última opción disponible. Utilizando el ejemplo anterior, si se cuenta con los recursos suficientes para pagar el transplante no sería moralmente correcto robar el órgano.

-Que los medios utilizados sean proporcionales al fin. Siguiendo con el mismo ejemplo, no es aceptable hacerse con dos órganos si sólo es necesario uno para el transplante.

Sin duda delimitar en qué casos el fin justifica los medios y en qué casos no, es tarea difícil, pero es ahí donde reside la subjetividad de la moral.

***********************************************************************************************************

ARTICLE NÚMERO 5.