Presentació:

Tots, alguna vegada, quan ens hem vist obligats a analitzar i comentar un text que ens agrada de forma especial, hem pensat: Quin rotllo!. ¿Per què he d’analitzar-lo en comptes de gaudir-ne, senzillament, de la seva lectura? I tenim tota la raó. Cap autor no ha escrit la seva obra perquè l’analitzin en un laboratori. Aleshores, la pregunta és òbvia: Per què he d’aprendre a fer comentaris de textos?

Practicar el comentari de text ens ha de servir per aprendre a llegir, per entendre la lectura i gaudir-ne. ¿Quants llibres, poemes (quantes pel·lícules, quantes pintures…) no ens agraden perquè no les entenem?

Aquesta hauria de ser -i és- la raó fonamental per la qual hem de comentar textos. Però hi ha una altra raó: comentant el text has de demostrar al professor que entens el seu significat, la seva estructura, els recursos estilístics que ha fet servir l’autor, el tema que desenvolupa, la idea fonamental que ens transmet…

Cada text -literari, històric, científic, filosòfic…- té el seu propi codi expressiu, un codi distint, molt més complex que el que utilitzem en parlar o en redactar un examen. Per això, tot i haver uns punts coincidents en qualsevol comentari, haurem de tenir en compta quina mena de text hem de comentar.

No hem d’oblidar que el comentari de text és una tècnica; per tant, millora amb la pràctica.

Què no hauríem de fer:

1. Un comentari de text no és una paràfrasi. No es tracta de dir el mateix que ja diu el text amb altres paraules. És a dir, no podem confondre el comentari de text amb un resum. Comentar un text és analitzar, explicar, relacionar, afegir…

2. Mai no es repetiran paraules del mateix text, llevat que es tracti de conceptes particulars o que es faci la citació d’algun paràgraf important. Si és el cas, la citació s’ha de posar entre cometes.

3. El text no s’ha de prendre com a pretext per explicar tot el que ja sabem sobre l’autor, l’obra, el tema, l’època…, sinó que hem de seleccionar, de tot allò que sabem, el que té una relació directa amb el text, allò que ens pot ajudar a situar el text i a entendre’l millor, res més. Així, podem utilitzar els coneixements d’altres matèries per a completar el comentari.

4. Un comentari mai pot ser una associació o acumulació d’observacions disperses, desordenades. Ha de tenir un ordre i una coherència.

5. En un comentari de text no es pot donar res per sabut. Hem de redactar el comentari de text pensant que ha d’anar dirigit a un suposat lector que ignora tot el relacionat amb el text: moviment, època, autor, obra, tema…

6. Mai no enfocarem igual dos fragments distints; tot text exigeix la seva particular glossa. Per definició, mai dues persones podrien comentar un text de la mateixa manera; sempre, però, hi haurà coincidències de fons exigides pels continguts objecte de comentari.

EL COMENTARI DE TEXT FILOSÒFIC

1. Consideracions prèvies:

1.1. Recorda!: llegeix unes quantes vegades -i a poc a poc- el text per tal d’entendre’l, i subratllar amb llapis i/o prendre breus notes que després et poden ser útils per situar-te. Potser et serà útil prendre bona nota d’alguns -pocs- conceptes que et semblin fonamentals.

1.2. Una estratègia interessant abans de començar a escriure pot ser la de fer-te un esquema de les idees fonamentals del text i com hi apareixen relacionades. T’ajudarà a orientar-te en el teu escrit i a evitar reiteracions que solen aparèixer en comentaris improvisats. Has de pensar que en el resultat final del comentari s’han de “veure” totes les idees del text relacionades les unes amb les altres.

1.3. La presentació formal és molt important: un exercici net, sense ratllar-lo (no val), sense faltes d’ortografia, de presentació o de sintaxi, amb un vocabulari d’un cert estil culte…, enriqueix formalment el comentari.

1.4. És recomanable introduir les afirmacions de forma impersonal: s’ha fet notar – s’ha destacat – hom ha arribat a pensar – tal vegada es pot afirmar – fa pensar – potser l’autor – segurament és problemàtic decantar-se irreflexivament per, etc.

Convé saber fer referències interdisciplinàries, completar el comentari amb algunes -poques i bones- escollides apreciacions que aportin originalitat o que, si més no, singularitzin el nostre comentari.

2.- Abans d’escriure:

2.1.- Tracta de recordar tot el que saps de les idees de l’autor, mira si surten al text i com hi surten. Si el text no és d’un autor conegut, has d’intentar situar els pensaments que tu tens sobre el què es diu al text.

2.2.- Intenta interpretar, pel context, els significats dels mots i expressions desconeguts, dubtosos o que et semblin tenir alguna particular accepció particular en el text proposat. (No obstant això, sempre tens els recurs del diccionari).

2.3.- Mira d’entendre el conjunt que formen les idees del text, és a dir, copsa la seva argumentació o tesi final. Aclareix dins d’aquest esquema general les relacions entre les idees. Per això convé identificar les paraules que les expressen, i no inventar o deixar de banda res.

2.4.- Fes un esquema o sinopsi clara, lògica i harmònica, amb equilibri entre les diferents parts. Això pot suposar:

2.4.1.- Dedicar uns moments a analitzar la coherència o estructura del text, i fer esment de l’ordre del discurs. Coincideix l’ordre o aparició de les idees amb la seva importància? Per què?

2.4.2.- Exposar l’argumentació o ordre de les idees. Això pot ser la relació premissa / conclusions o idees principals / idees secundàries. En qualsevol cas, es mirarà de fer una jerarquia d’idees. És el moment d’examinar la debilitat lògica o fàctica dels arguments exposats.

2.5.- Pensar el comentari sencer i, en especial, tota frase abans d’escriure-la.

3.- La redacció del comentari: El comentari de text de Filosofia està estructurat en tres parts clarament definides: la Introducció, el Desenvolupament i la Conclusió.

3.1. La Introducció:

3.1.1.- Introducció versus títol : determinar el tema, si fos possible amb una sola paraula, i cercant la forma més punyent i sintètica possible.

3.1.2.- Com aquell qui res, localitzar el text històricament, potser amb ajut d’alguna anècdota o dada biogràfica que, altrament, seria difícil d’incloure. Si és factible es prepararà l’al·lusió, per ordre cronològic, als filòsofs que han tractat el tema abans i després del nostre autor.

3.1.3.- Veure quina solució aporta el text i l’autor, i la seva importància en la Història de la Filosofia.

3.2.- El Desenvolupament:

3.2.1.- El punt fonamental del desenvolupament és la relació del text amb el pensament de l’autor. T’ ho has de fer venir bé per introduir alguna referència justificada a les idees generals de l’autor, i, més breument, a les específiques de l’obra del text (si és possible). Hauràs d’evitar fer tema, potser dissimulant sintàcticament amb paraules clau o frases de conseqüència. Ben segur que el text a comentar és representatiu d’una etapa del pensament de l’autor.

3.2.2.- Passaràs a una anàlisi històrica i crítica on citarem les influències prèvies d’altres autors, o repassaràs la història del tema. Comparació amb altres autors, teories, adversaris. Si és possible, faràs referència a circumstàncies històriques, econòmiques, religioses, etc., que faci entenedor el significat del seus conceptes a través de la cosmovisió de l’època en què visqué l’autor. La redacció sempre ha de referir-se al text, i és una bona estratègia utilitzar expressions introductòries dels nostres comentaris des del text, és a dir, posar cites del text en el teu escrit.

3.2.3.- Cal relacionar alguna aspecte de l’autor del text amb algun altre autor que també tracti el problema que es planteja en el text. La comparació serà obligada. Un cop tractades les qüestions concretes que es demanin, podràs ampliar la teva reflexió amb alguna contextualització d’art, de literatura, etc. Sempre has de singularitzar el teu comentari de text.

3.3.- La conclusió:

3.3.1.- És on es tanca el teu escrit, resumint breument el desenvolupament i formulant la solució o destacant amb claredat les conseqüències que es deriven del que s’ha dit.

3.3.2.- Si has plantejat preguntes en la introducció, serà el moment de respondre-les de forma clara i precisa.

3.3.3.- La conclusió pot incloure opinions personals, sempre i quan s’argumentin, i, també, recursos literaris que impactin positivament el lector.

Exemple:

Text: Al començament del mes vint-i-tres l’infant ha desenvolupat una mania d’anomenar coses, de comunicar als altres els noms d’aquestes o de cridar la nostra atenció sobre les coses que està examinant. Mirarà, assenyalarà o posarà la seva mà sobre les coses; dirà el seu nom i mirarà als seus companys. Una actitud com aquesta no seria comprensible si no fos perquè el nom ha de realitzar una funció capital en el desenvolupament mental de l’infant. Si, quan està aprenent a parlar, l’infant tan sols hagués d’aprendre un cert vocabulari, imprimir en la seva ment i en la seva memòria una gran massa de sons artificials i arbitraris, estaríem davant d’un procés purament mecànic. Seria veritablement feixuc i esgotador, i exigiria un esforç massa conscient que sens dubte provocaria resistències per part de l’infant, atès que se li estaria demanant quelcom totalment desvinculat de les seves necessitats biològiques reals. La fam de noms que apareix a certa edat en tots els infants normals i que ha estat descrita per tots els estudiosos de la psicologia infantil, prova tot el contrari. Ens posa de manifest que ens trobem davant d’un problema ben diferent. Quan aprèn a anomenar coses, no afegeix una llista de signes artificials al seu coneixement previ d’objectes empírics acabats; més aviat aprèn a formar el concepte d’aquests objectes, a entendre’s amb el món objectiu. D’aquesta manera l’infant es troba en un terreny més ferm; les seves percepcions vagues, incertes i oscil·lants, els seus tènues sentiments comencen a adoptar una nova forma. Podem dir que cristal·litzen al voltant del nom com el seu centre fix, com un focus del pensament. (Ernst CASSIRER. Antropologia filosòfica, 1944).

Resum (Versió 1):

L’aprenentatge del llenguatge, a partir dels vint-i-tres mesos d’edat, no pot ser explicat com un procés mecànic de memorització d’un vocabulari, que exigiria un esforç conscient esgotador i provocaria resistències per part dels infants. Una prova que les coses no són així és la fam de noms pròpia dels infants d’aquesta edat. Així doncs, l’aprenentatge del llenguatge ha de ser explicat d’una manera ben diferent. Quan aprèn a anomenar coses, l’infant aprèn a pensar conceptualment, a agrupar les seves percepcions al voltant d’un nom que dóna fermesa a un món fins aleshores incert i oscil·lant.

Resum (Versió 2):

En aprendre a parlar, a partir dels vint-i-tres mesos, l’infant no memoritza un vocabulari: això exigiria un esforç conscient esgotador i l’infant s’hi resistiria. No tan sols no ho fa sinó que té una fam de noms que tots els estudiosos han descrit. El nom realitza una funció capital en el desenvolupament mental de l’infant que, quan aprèn a anomenar coses, aprèn a formar el concepte dels objectes que anomena tot agrupant les seves percepcions incertes i oscil·lants al voltant d’un nom que els dóna solidesa.

Comentari:

El text d’Ernst Cassirer és una resposta a la pregunta sobre la naturalesa i les conseqüències psicològiques de l’aprenentatge del llenguatge per part dels infants. S’ocupa Cassirer, en primer lloc, de clarificar què no és l’aprenentatge del llenguatge: No és la memorització mecànica d’una llista de sons arbitraris (paraules) que cal associar a una llista de nocions de classe (conceptes) prèviament existents. Però aquesta és, precisament, la concepció habitual del que és l’aprenentatge del llenguatge, i per això val la pena analitzar amb detall les dues raons que Cassirer esgrimeix per refusar-la.

En primer lloc, la feina de memoritzar noms per anar associant-los a nocions de classe sembla molt poc atractiva per a una criatura de dos anys. Poc atractiva i feixuga en la mesura en què no sembla haver-hi res de divertit en una tal memorització. No sense raó diu Cassirer que realitzar aquesta feina requereix un esforç conscient (i una capacitat de sacrifici) que està més enllà de les capacitats dels infants de dos anys. Però, malgrat tot, els infants aprenen a parlar sense cap esforç ni cap queixa: no sembla, doncs, que puguem descriure aquest aprenentatge en termes de memorització.

En segon lloc, la mania d’anomenar coses, la fam de noms de què parla Cassirer, ens mostren l’aprenentatge del llenguatge com un procés en què l’infant no tan sols no mostra cap mena de reserva o rebuig, sinó que sembla satisfer-lo i estimular-lo. Com pot ser això? A què és deguda aquesta actitud? L’aprenentatge del llenguatge no és memorització mecànica (com l’aprenentatge de les taules de multiplicar) sinó que satisfà necessitats biològiques reals, talment com les satisfà el menjar, observar, jugar o dormir (activitats per a les quals tampoc cal cap esforç conscient). Per això resulta atractiu.

La pregunta ara és inevitable: quina mena de necessitats biològiques satisfà l’aprenentatge del llenguatge? Respondre-la serà respondre a la pregunta sobre la veritable naturalesa de l’aprendre a parlar. Ja sabem què no és: ara cal saber què és aprendre a parlar. Quan un infant aprèn a parlar, no està aprenent els mitjans amb què expressar el que pensa: està aprenent a pensar. I pensar és, en els humans, una necessitat biològica: el secret mateix de la supervivència d’una espècie. Així doncs, de la mateixa manera que els individus amb escassa curiositat o amb poca inventiva tenien menys possibilitats de sobreviure que els més curiosos i els més enginyosos, igualment els individus genèticament menys predisposats a aprendre a parlar i/o pensar tenien menys possibilitats de sobreviure que els més predisposats.

Cal precisar, però: els infants, en aprendre allò que té d’específic el llenguatge humà (simbòlic i articulat), aprenen allò que té d’específic el pensament humà (conceptual). Així, la pregunta inicial sobre la naturalesa de l’aprenentatge del llenguatge es transforma ara en la pregunta sobre la relació entre la gènesi del llenguatge simbòlic y la gènesi del pensament conceptual. Quan aprèn a anomenar coses l’infant aprèn a formar el concepte dels objectes. En aprendre i usar adequadament el nom cadira, l’infant ha descobert una nova perspectiva des de la qual mirar-se la realitat. Una perspectiva que mai més l’abandonarà. El seu món ja no estarà integrat per percepcions aïllades, per infinits objectes particulars, sinó per classes d’objectes. En aprendre i usar adequadament el nom cadira, l’infant ha après a fer abstracció, a prescindir de determinats trets de l’objecte al que es refereix. Ha après que això és com allò altre, tot i no ser iguals. A partir d’ara tenen una cosa en comú: el nom, que com afirma Cassirer, és com un focus de pensament.

En conclusió, doncs, i per resumir, direm que l’aprenentatge del llenguatge no és la memorització mecànica d’un llistat de sons (paraules) que cal associar a un llistat de nocions de classe (conceptes) prèviament existents, perquè aquestes nocions de classe no són prèviament existents. L’aprenentatge del llenguatge consisteix en la projecció sobre la realitat de la capacitat d’abstracció de l’infant, gràcies a la qual aquest generarà nocions de classe a mesura que vagi designant amb el mateix nom realitats que podran ser més o menys semblants, però mai idèntiques.