Fa vuit anys vaig arribar a l’IES Les Termes. Un nou institut, uns nous companys, uns nous alumnes,…, però la mateixa il·lusió amb la què vaig començar a treballar el meu primer dia. No coneixia res del barri; mai havia estat. No coneixia quasi bé res de la ciutat; només m’havia apropat dues o tres vegades i sempre en un ambient de festa major. Tot plegat, imperdonable! Ara bé, de seguida tot en va ser força familiar.

Ara toca marxar, començar una nova etapa. Me’n vaig no gaire lluny d’aquí, és cert. Però per experiència sé que serà una distància que cada dia que passi es farà més i més gran, fins arribar a “semblar” infranquejable. Per això us voldria deixar aquesta senzilla reflexió al voltant de la meva professió i de la manera com jo l’entenc, per si no tornem a coincidir mai més.

Jo sempre m´he definit com un professor de filosofia. Hi ha una discussió gremial que ve de lluny i que és difícil de tancar –segurament no es farà mai; recordeu: a filosofia ens interessen les preguntes, els interrogants. I les respostes… doncs ja es veuran!-. La discussió emfatitza el fet de si un professor de filosofia és o no un filòsof. Diuen alguns que el professor de filosofia, quan explica, fa necessàriament una interpretació, una hermenèutica, i que tota interpretació ja és fer filosofia. Jo crec que això és cert. Que això és fer filosofia. També crec, però, que no tot el que fa filosofia en aquest sentit és filòsof. Que per a ser-ho cal donar un altre sentit al fer filosofia: el filòsof ha de ser capaç de crear amb les eines del no-res. I jo, que no ho he fet, no em puc considerar un filòsof.

Alerta! Que no us quedi cap mena de dubte: estic orgullòs de ser professor de filosofia. I, encara més, gaudeixo hedonísticament fent de professor de filosofia. Perquè sóc així i, a més, perquè considero que si vull fer gaudir als meus alumnes del que jo explico, m’han de veure gaudint mentre ho faig. Tinc molta sort: faig una cosa que m’agrada i disfruto fent-la!

Estic parlant massa de mi i no era la meva intenció. Volia parlar-vos de vosaltres, “els meus alumnes”. Reconec que quan faig servir aquesta expressió m’envaeix un plaer egocèntric difícil d’evitar i, alhora, una náusea (deia Sartre, nosaltres li diem responsabilitat) difícil de contenir. Us voldria apropar una idea –ja repetida a les meves classes, perdó!- en la què crec quasi fatalísticament (jo, l’enemic del meu destí). Sempre he pensat que l’alumne només ha de tenir una preocupació com a tal i és la d’intentar adquirir el màxim de coneixements. És cert que per a que ho pogueu fer ho teniu una mica difícil. És més, nosaltres us ho posem difícil, tant els professors, com els pares, com la societat en general. Us demanem no només que aproveu, sinó que arribeu a una determinada qualificació numèrica per poder fer després no sé quins estudis. Craso error! I, una altra vegada, per part meva, us demano perdó.

Aprendre ha de ser l’objectiu. No importa què. Sí, però, el com. Tot coneixement que adquiriu serveix per formar-vos com a éssers humans. M’atreviria a dir més, serveix per a Ser. Deia Aristòtil: l’home desitja per naturalesa saber. Som en tant que aprenem. Deixem de ser quan aquest desig desapareix. Cultivar-nos com a humans ens obliga a esforçar-nos per aprendre de forma contínua i irremediable.

I aquí voldria recuperar el tema principal del meu escrit. Quan hom treu més profit del que aprèn? Quan hom aprèn amb més consistència? Efectivament, segur que ja heu endevinat la resposta: quan es gaudeix aprenent. Hauríeu de ser capaços de trobar quina part dels vostres interessos queda satisfeta en allò que esteu intentant aprendre. I us ben asseguro que sempre hi ha un fil d’Ariadna a on agafar-vos i que us permetrà fer camí. Un cop trobat aquest fil, tot serà més fàcil i us sentireu més plens. De vegades, el fil es trencarà. No us desanimeu! Busqueu de seguida un altre fil i endavant! No cal mirar endarrera, allò que ha passat ja no és i no serà. El que és ara és el que compta perquè és l’únic que és. Tampoc cal preocupar-se gaire pel demà, encara no és i vés a saber com serà. La perseverança, la constància han de ser valors inherents a tot estudiant i per això els heu de buscar i fer-los vostres. I no són imcompatibles amb el gaudi, que ningú s’equivoqui.

Fixeu-vos! Ha tornat a sortir el “gaudi”. Què voleu que us digui? Ja m’ho deien els meus amics de la facultat: ets el nostre petit Epicur. Segurament tenien raó. I us voldria convidar a ser, també, i si és el que voleu,  uns grans epicuris. A GAUDIR!

Un amic (per a qui ho vulgui).

Josep M. Berrocal Macías.