La recerca d’un sistema polític el més just possible. Aquesta ha sigut i és una qüestió sobre la qual hi ha diverses opinions i tendències al llarg de la història. Algunes d’aquestes tendències, les que priven al poble de decidir qui ha de dirigir el país i centren el poder en una o unes quantes persones que, sense tenir en compte l’opinió de la població, prenen les decisions que estimen convenients són, sense dubte, totalment rebutjables. Entre les formes de govern que presenten les característiques abans esmentades trobem, de forma general, sistemes com la monarquia absoluta, el feixisme, l’aristocràcia (en el seu significat original de “govern dels millors”)…, en definitiva, qualsevol tipus de govern que no tingui en compte l’opinió del poble. Deixant de banda aquests sistemes de govern resten tres grans ideologies polítiques que defensen, al menys teòricament, la llibertat individual: el comunisme, l’anarquisme i la democràcia.
El comunisme és, de les tres esmentades, la ideologia menys afí a la meva forma de pensar, ja no pel seu fracàs en la pràctica, que com els seus partidaris argumenten pot ser degut a una mala interpretació de les premisses escrites per Marx, sinó perquè, des del meu punt de vista, les bases en què es fonamenta el comunisme no són tan justes com es pretén fer creure, ja que fa desaparèixer l’ambició i l’afany de superació, factors clau per al progrés de la humanitat. Deixant de banda la part teòrica, hi ha altres motius pels quals el comunisme “real” mai podrà ser portat a la pràctica. Un d’aquests motius és que molts dels conceptes tractats per Marx a El manifest comunista avui en dia han perdut vigència, com per exemple la “lluita de classes”, que, al menys en “el món desenvolupat”, simplement careix de sentit, ja que, degut a la millora en les condicions laborals i la implantació de “l’estat del benestar”, la població ha perdut aquesta consciència de classe que va fer possible, per exemple, la Revolució Russa. Radicalment diferent a la del món desenvolupat és la situació a Àfrica (com també ho és la situació a Sud-Amèrica, però l’aparició en els últims anys de governs pseudo-comunistes donaria per a un article sencer), continent en el que, en gran part com a conseqüència de la colonització europea, i en igual o major proporció per culpa de governs caciquils i guerres civils, la població viu sumida en la misèria. Hi ha qui defensa que la solució d’Àfrica està en el comunisme, i és cert que, teòricament, amb un sistema comunista problemes com, per exemple, la fam es solucionarien, però, donada la situació d’Àfrica i els precedents existents, la més que probable eradicació de la llibertat és, des del meu punt de vista, un preu a pagar massa car. Un punt en el què Marx va errar va ser l’ “exportació del comunisme”, que va predir a El manifest comunista i que a gran escala no es va produir (excepte a, principalment, Cuba i Alemanya, amb l’aparició de la RDA, si bé aquesta no va ser producte de la voluntat del poble) degut, entre altres raons, a que la situació de la població no era, si més no, tan extrema com la de la Rússia prerevolucionària.
El segon dels tres sistemes esmentats és l’anarquisme, que sense dubte és, teòricament, el millor sistema de govern, ja que eliminaria tota autoritat, passant tots els homes a ser ‘iguals’. Però el principal i major inconvenient d’aquesta forma de govern és, precisament, el seu caràcter purament teòric, ja que, excepte en petites comunitats, mai ha sigut posada en pràctica. Aquesta hipotètica posada en pràctica, que en la meva opinió seria positiva, ja que atorgaria més poder al poble a l’hora de decidir sobre les qüestions que l’afecten i crearia una societat basada en el principi del mutu acord, es topa amb dos grans obstacles: la naturalesa de l’ésser humà i la necessitat d’implantar aquest sistema de manera consensuada i pacífica. Que actualment, degut a la mentalitat i els valors de la immensa majoria de les persones, seria impossible l’anarquisme és reconegut pels propis anarquistes, que, tot i això, sostenen que arribarà un moment en el què el poble estarà preparat per una societat anarquista i argumenten que, mitjançant una educació correcta, l’ésser humà pot aprendre a conviure en pau i harmonia amb els seus semblants. Jo, que no sóc tan optimista, no crec que la gent arribi mai a estar preparada per a establir l’anarquisme, però en l’hipotètic cas de que el poble optés per una societat anarquista, tampoc crec que l’educació pugui canviar la manera d’actuar de l’ésser humà, egoista per naturalesa, com s’ha demostrat al llarg de la història. Fonamento aquesta opinió en què en incomptables ocasions l’ésser humà ha aprofitat una posició de superioritat o una certa llibertat d’acció per actuar en benefici propi, sense importar-li les possibles conseqüències del seus actes sobre terceres persones. El segon dels anteriorment esmentats obstacles per a l’existència de l’anarquisme, la voluntat, per part dels anarquistes, de que sorgeixi espontàniament del poble la decisió d’adoptar-lo (ja que una revolució, al ser una imposició d’una part de la població, entraria en contradicció amb els seus principis fonamentals), està íntimament relacionat amb el dit més amunt.
La tercera i darrera forma de govern que considero teòricament justa és la democràcia, que es divideix, principalment, en democràcia directa i indirecta. Opinaré principalment sobre la democràcia indirecta, ja que és la que actualment existeix en la major part del món, si bé la democràcia directa és més propera al que seria la “vertadera” democràcia, al prescindir dels polítics, actuals intermediaris en la presa de decisions, que en ocasions entorpeixen i manipulen. Tot sembla indicar que, en un futur no gaire llunyà, degut principalment als avanços tecnològics i responent a una evolució natural de la democràcia, aquesta forma de govern passarà a ser la majoritàriament utilitzada. La democràcia, en certa manera concebuda com una manera de protegir al poble de sistemes polítics autoritaris, és, des del meu punt de vista, la millor forma de govern possible. Indubtablement compta amb nombrosos defectes, com la poca rellevància de les minories, obligades a acceptar la voluntat de la majoria, sempre dins de l’establert per la Constitució; la desigualtat econòmica, producte de la indivisible unió entre democràcia i, en major o menor mesura, capitalisme; i la en molts casos discutible labor dels polítics. Però, en referència als exemples anteriorment exposats, en una democràcia amb un bon funcionament existeixen certes ajudes per a qui no disposi de recursos, a més d’una educació pública que ofereix a totes les persones els mitjans per poder, en un futur, millorar la seva situació. També dóna al poble el poder de, si opina que la gestió del govern de torn ha sigut deficient, elegir un altre partir polític que els representi.
És evident que la democràcia no és, ni molt menys, un sistema perfecte, però el que la diferencia d’altres sistemes i la fa, en la meva opinió, la millor forma de govern possible, és que no es pretén que sigui perfecta, sinó que s’aproximi el màxim possible a aquesta perfecció, i no tan sols en la teoria, sinó també en la pràctica.