I tu, què vols ser de gran? Aquesta era una pregunta que m’inquietava. I a hores d’ara, encara ho fa. Com era possilbe que una maleïda frase em donés tants mals de cap? Una vegada i una altra m’ho repetia a mi mateixa…què serà de mi? Què faré? Mai trobava la resposta a la pregunta del milió. La pressió augmentava dia rere dia. Cursava quart d’ESO i el ventall de les possibilitats d’estudi s’obria davant els meus ulls. Era fàcil, només havia de trial el batxillerat que més fes amb mi. Però, quin?

Els consells eren: has de pensar en el què saps fer millor,…, pensa en el què més t’agrada fer,…, valores les teves qualitats per fer una cosa o una altra… Clar! Era molt fàcil dir tot allò, però jo no sabia què m’agradava més, no sabia què feia millor o amb què hi tenia més traça… En aquell moment, no sabia res.

Poc a poc, però, vaig adonar-me que les repostes eren allà mateix. Davant meu. En el dia a dia, a les classes, a casa, la meva manera de ser, amb els amics. Tot em portava al mateix camí. Al camí del meu futur. Aquell que tant ansiadament esperava aclarir. A la fi vaig decidir-ho. Escolliria un batxillerat de lletres, i faria la carrera de Dret. El meu era el diàleg, l’expressió, el tracte proper amb la gent, donar consells,…i sobretot, odiava les injustícies!

Així doncs, no desespereu com jo vaig fer. Que no tingueu pressa en saber què us depararà el futur. Que la resposta és allà. Davant vostre. I aquesta, us espera amb els braços oberts.