La història més bella del món

historia més bella del món LA HISTÒRIA MÉS BELLA DEL MÓN

AUTORS: Hubert Reeves, Joël de Rosnay, Yves Coppens i Dominique Simonnet

Recomanat per Pau Puigdevall Costa – 1BC

El títol d’aquest llibre pot suggerir una multitud de temes, però segurament molts pensaran que està relacionat amb l’amor. Bé, doncs, aquest llibre no té res a veure ni amb amors ni amb desamors. S’anomena així, perquè és la història de la vida, de l’origen del món, és a dir, és la història més bonica, perquè és la nostra i la de tot el que ens envolta.

El llibre en si mateix és una gran obra de difusió perquè aconsegueix apropar la ciència a un públic molt ampli, tot i que en algun moment, utilitza un vocabulari força específic (poc complicat pel nivell de Batxillerat). De fet, aquesta història és una mena d’ampliació als conceptes més interessants que hem tractat durant la primera part del primer trimestre ja que ens explica diverses qüestions al voltant de l’home, però també de l’univers i de la vida. Tota ella està estructurada en una mena de diàleg pregunta i resposta, entre un reporter (Dominique Simonnet) i especialistes en els diferents temes (Hubert Reeves, Joël de Rosnay i Yves Coppens). D’aquesta manera podem resoldre els dubtes que se’ns ocorren a mesura que anem adquirint informació, que es desenvolupa cronològicament amb el pas del temps: un altre concepte que hem inventat nosaltres.

En el primer acte se’ns presenta l’univers, des del seu origen caòtic fa 15.000 milions d’anys fins a la formació de la Terra. Al principi, doncs, ens presenta la teoria del Big Bang i les diferents tesis que li donen suport; entre elles les observacions de Hubble, que sosté que les galàxies es dispersen per l’univers a una velocitat proporcional a l’espai que les separa. Això serveix, per donar certesa a la seva evolució expansiva i de refredament i rarificació global. De fet, l’astronomia i la tecnologia han permès entendre aquesta expansió justificant-la amb l’inexistent núvol lumínic que ho ompliria tot si l’univers fos estàtic o la tesi de Lucreci que afirma que el món està en evolució ja que en el pas dels anys les coses canvien, no es mantenen tals com som.

Es pot saber l’evolució que seguirà l’univers en els propers milions de milers d’anys si coneixem la quantitat de matèria que conté. La majoria dels científics defensen actualment que l’univers conté matèria infinita i per tant, també evolucionarà infinitament. En fi, podem arribar a la conclusió que la matèria de l’univers s’organitza, tot i que sabem que hi ha determinades excepcions, com ara la de la vida, que tendeix a fer-se complexa.

És de la vida, el tema del qual es parla en el segon acte. Òbviament també es comença parlant del seu origen, per després descriure la seva evolució i organització.

En primer lloc, es parla sobre la composició de l’atmosfera terrestre i les condicions prèvies a la formació als primers enllaços autoregulats químicament d’ARN. Es parla de que l’atzar o el destí, mirat per on es vulgui, va provocar que els àtoms de carboni en suspensió a l’atmosfera fossin separats pels llamps i precipitessin sobre la superfície en zones de bassals o mars on es formà la “sopa primitiva”.

Tot i que encara no es coneixen amb absoluta exactitud, el llibre ens descriu tot el conjunt de circumstàncies que es donaren perquè els àtoms de carboni esdevinguessin proteïnes i aquestes amb proteïnes autoreplicants que formaren alhora les primeres cadenes d’ADN (àcid desoxiribonucleic). La segona part aprofundeix més en l’evolució d’aquests primers organismes, que per un motiu determinat aconseguiren sortir del brou primitiu donades unes condicions òptimes creades per ells mateixos, que permeteren la vida tal i com la coneixem avui dia amb la infinitesimal multitud d’espècies, a causa de l’evolució proposada fa molts anys ja per Lamarck, Darwin i Mendel. Es dóna suport a aquesta idea amb les troballes geològiques fòssils d’arreu del món que tanta informació ens proporcionen. També s’explica la sexualitat, com a procés de transmissió genètica.

En el tercer acte, en canvi, es parla sobre l’home enfocat més aviat des de la seva vessant evolutiva i biològica. Es descriu d’on prové, tot i que es té en compte, el seguit de tesis que avui dia estan fent trontollar la teoria predominant actual que defensa que provenim d’una branca evolucionada dels primats.

En aquesta part, també s’explica la paradoxa entre aquesta teoria i la interpretació literal de la Bíblia que tants problemes va plantejar en el passat. Es descriu l’arbre genealògic de l’home en el que coneixem com a procés d’hominització des de l’Austrolopitechus a l’Homo sapiens sapiens actual, a partir de totes les troballes arqueològiques. També podem conèixer en quin moment vam començar a utilitzar eines i en quin instant el bipedisme i l’augment de capacitat cranial es van fer més notables. En el següent subapartat, es descriu a quina zona d’Àfrica hi hagué més possibilitat que sorgís l’espècie humana i quines característiques té cada Homo, per quin motiu i quins llocs colonitzaren. En conclusió, es presenta un home amb un origen biològic determinat i únic.

En l’epíleg es plantegen qüestions essencials i fonamentals de cara al futur com ara:

L’evolució infinta de l’univers dóna algun sentit a la nostra existència?

La potencialitat humana i la seva evolució la conduiran a l’autodestrucció? Passa el mateix en altres organitzacions amb vida de l’univers? Alguna ha pogut arribar a l’estabilitat total?

L’eficàcia de la intel·ligència és producte de la complexitat de la vida, però aquesta intel·ligència on ens conduirà? És útil o realment està enverinada? És un procés cíclic l’eficàcia i la complexitat?

Aconseguirà l’home viatjar mai a la velocitat de la llum i sortir de l’espai estel·lar en què ja està predeterminat?

En fi, són unes preguntes sense resposta típiques de l’ambient filosòfic i que ens plantegen autèntics enigmes per seguir avançant.

Recomanaria aquest llibre a tots aquells que estan interessats per saber d’on venen i a on van, és a dir, conèixer i entendre la seva pròpia existència en un univers immens i desconegut. Crec que si tot el que s’explica interessa, no suposa cap problema el vocabulari tècnic que apareix. En la meva opinió, és realment la història més bella del món perquè és la meva, però també la teva; i la d’això, però també la d’allò, és a dir, de tot.

Mor la ximpanzé que sabia parlar amb el llenguatge de signes

Washoe, morta als 42 anys, reconeixia 250 senyals creats per a sordmuts

 La ximpanzé Washoe, morta dimarts, en una imatge d'arxiu. Foto:  ARXIU / AP / UNIVERSITAT CENTRAL DE WASHINGTON

La ximpanzé Washoe, morta dimarts, en una imatge d’arxiu. Foto: ARXIU / AP / UNIVERSITAT CENTRAL DE WASHINGTON

IDOYA NOAIN
NOVA YORK

Els estudiosos de la capacitat de comunicació dels primats estan de dol. Dimarts va morir als Estats Units Washoe, una femella ximpanzé que a finals dels anys 60 va entrar en la història i va obrir el debat sobre el tema al convertir-se en el primer d’aquests animals capaç d’aprendre i utilitzar el llenguatge de signes dels sordmuts. Washoe tenia 42 anys i va morir després d’una breu malaltia envoltada “de la seva família i els seus amics més pròxims”, segons un comunicat de l’Institut per a la Comunicació de ximpanzés i humans de la Universitat de Washington.
Washoe va ser capturada el 1965 a l’Àfrica. Va arribar als EUA com a subjecte d’experiments militars de les Forces Aèries, però el 1966 va ser adoptada per Allen i Beatrix Gardner, psicòlegs especialitzats en investigació del coneixement, que la van batejar en honor del comtat de Nevada on vivien.

COM UN NEN SORDMUT

Els Gardner, escèptics d’altres investigacions amb primats que en l’època exploraven la possibilitat que aquests aprenguessin a parlar, van criar Washoe com si fos un nen sordmut, i quan tenia 5 anys ja podia comunicar-se pel llenguatge de signes.
Dos investigadors més, Roger i Deborah Fouts, van rellevar els Gardner en l’atenció de Washoe, que va arribar a controlar més de 250 signes i va ser capaç d’ensenyar el llenguatge a un altre ximpanzé sense intervenció d’humans. Èxits com aquests van representar per a molts una fita i un psicòleg de Harvard, per exemple, va dir quan va saber que Washoe utilitzava els signes d’aigua i ocell al veure un cigne que era comparable “a rebre un SOS de l’espai exterior”.

ESCÈPTICS

Però no tothom estava convençut que la comunicació de Washoe suposés un avenç real en la investigació. Entre ells hi ha el doctor Herbert Terrace, de la Universitat de Columbia, que va estudiar un ximpanzé batejat com a Nim Chimpsky (parodiant Noam Chomsky, crític de la investigació amb animals). Terrace va afirmar que els ximpanzés no aprenien els signes, sinó que es limitaven a imitar.

Deborah Fouts ha explicat que el centre de Washington no buscarà nous ximpanzés per substituir Washoe. “Som abolicionistes –ha dit a un diari de Seattle–. I res pot reemplaçar que visquin a l’Àfrica amb les seves pròpies famílies”.

Els humans som més intel·ligents?

Segons els últims estudis realitzats un simi és capaç de fer petites sumes i d’utilitzar eines millor que un nen de dos anys. La diferència és que el nen de dos anys és més intel·ligent perquè a aprés culturalment a interpretar intencions i a imitar als adults en la resolució de problemes.

Aquesta és la notícia:

ESTUDIO COMPARADO DE SERES HUMANOS Y MONOS

Los seres humanos somos más inteligentes que los monos porque nos relacionamos mejor

EUROPA PRESS

MADRID.- Un grupo de científicos de varios países (incluidos dos españoles de la Universidad Complutense de Madrid) han realizado un amplio trabajo de campo con monos y humanos de dos años, del que se desprende una interesante conclusión: los hombres somos más inteligentes porque nos relacionamos mejor, y aprendemos de los demás. El estudio ha sustenta un artículo que ha publicado la revista científica ‘Science’.

El Instituto Max Plank de Antropología Evolutiva de Leipzig, Alemania, ha sometido a diversas pruebas a 243 animales. De ellos, 106 fueron chimpancés, 32 orangutanes, y 105 niños humanos de dos años y medio de edad. Los resultados probaron que estos últimos eran más listos, pero sólo en ciertas cosas.

Los niños obtuvieron una puntuación de 74 (sobre 100) frente a 33 de las dos especies de monos en habilidades de comunicación y aprendizaje social. Sin embargo, las puntuaciones fueron similares en lo relativo al conocimiento del mundo físico, como estimación de cantidades, visión espacial o inferencia causal.

Este hallazgo sustenta la idea de que la inteligencia de los seres humanos no se debe a un cerebro más grande, o a una mayor capacidad mental, sino a su capacidad para aprender los unos de los otros. Somos inteligentes porque somos sociables, no al revés.

El trabajo supone una confirmación de la llamada teoría de la ‘inteligencia cultural’. El desarrollo de habilidades socio-cognitivas con las que poder intercambiar información estaría en la base de la inteligencia de los seres humanos. Esas habilidades se desarrollan en edades muy tempranas.