Núria Portero (4t. d’ESO)

La felicitat…

Es diu que la felicitat és allò que ocasiona un estat anímic de plena satisfacció, és a dir, tot aquell sentiment agradable que ens proporciona satisfacció i absència de qualsevol patiment. També es diu que és un dels termes més importants de la filosofia, ja que buscar-la o trobar-la acostuma a ser l’objectiu principal de tot ésser humà.

Benjamin Franklin (1706-1790), un polític i científic estatunidenc, va dir: “La felicitat humana, generalment, no s’aconsegueix amb grans cops de sort, que poden passar pocs cops, si no amb petites coses que passen tots els dies”. Amb aquesta frase estic totalment d’acord, perquè el que ens aporta felicitat no té perquè ser tot allò que aconseguim amb sort i que passen pocs cops a la nostre vida, sinó tot allò que per petit que sigui i per poca importància que ens pugui donar vagin ocorrint dia rere dia.

Però, també penso que per que la felicitat existeixi i per ser realment feliç, has de compartir aquesta felicitat amb algú més, sinó de que serveix ser feliç si no pots compartir-ho amb ningú i només pots guardar-t’ho per a tú mateix? Sobre aquest tema o sentiment, hi han hagut molts tòpics, però jo penso que les persones que realment t’estimen i t’envolten, que estan per lo bo i per lo dolent, que t’animen quant et fa falta i que t’ensenyen els errors, són les que verdaderament et fan feliç.

Totes aquelles persones que són, o que es creuen felices, és perquè són capaces de controlar el temps, la percepció de quant passen les coses. Fàcilment somriuen i, difícilment s’enfaden, veuen les coses positives de la vida, i a lo millor, per ser realment feliç el que cal fer és riure quan puguis i plorar quan ho necessitis; i aprofitar i viure les coses d’aquesta vida amb tranquil·litat i alegria.

Per ser feliç, el millor moment és ser-ho ara, si no, quan? No tenim que esperar a que la felicitat vingui a nosaltres, sinó que hem de ser nosaltres els que la busquem i la podem trobar, i quan abans molt millor, perquè mai sabrem el que ens pot passar demà. I si morts demà, de que haurà servit viure, si no hauràs trobat mai la verdadera felicitat i no hauràs pogut disfrutar d’ella?

La felicitat no és una cosa que la meresquem, sinó que, simplement, apareix quan menys ens ho podem esperar. Quant les coses i la vida ens van bé és un regal inesperat, però també hem de pensar que la felicitat no té per què durar sempre…

Enviat per Adrià Suàrez (4t d’ESO)

Era un dimecres com un altre qualsevol. Havíem acabat la classe de castellà i preparàvem les motxilles per anar a la biblioteca per la classe de filosofia. Hem sentia esgotat per tota la jornada d’estudi i hem costava fins i tot pujar els esglaons per anar a la biblioteca. Quan vaig arribar podia observar que la classe estava a les fosques i sobre la taula central hi havia un ordinador i un projector amb tots els altres companys asseguts al voltant. Vaig prendre seient i en Joan (el professor de filosofia) no va tardar en entrar per la porta. Seguidament va deixar els seus objectes sobre la taula i començà a explicar en que consistia l’activitat. Primerament ens va demanar que deixéssim espai entre la taula per que ell pogués passar per enmig. Després ens va demanar que tanquéssim els ulls i respiréssim profundament, darrere unes inhalacions ens va dir:

-Ara, imagineu-vos la vostra casa-.

Quan vaig sentir allò per molt estrany que sembli no hem vaig imaginar el meu pis actual, sinó que, curiosament, hem vaig imaginar una altre casa totalment diferent, concretament en un penya-segat amb el mar de fons; la casa tenia dues plantes visibles. Curiosament no semblava la meva imaginació sinó que més bé era gairebé real. Podia palpar la carícia de la brisa marina al meu rostre i escoltar com xocaven les onades contra el penya-segat. El professor va decidir continuar i ens manà que entréssim a la casa. Hem vaig anar acostant fins que vaig poder obrir el pom de la porta i el rebedor es va aparèixer als meus ulls, no hi havia res anormal o interessant al rebedor… o això semblava.

Seguidament en Joan ens digué que anéssim passant per les habitacions de la casa. La casa contava d’unes sis habitacions a la planta baixa hi havia un menjador (el mes característic de l’habitació era un gran finestral amb unes vistes precioses al mar), un lavabo normal i corrent, una cuina i una cambra insonoritzada on hi havia un estudi de gravació amb uns quants instruments. Mentre que al primer pis hi havia una habitació de matrimoni gran i un petit lavabo que a diferència de l’altre no tenia dutxa.

Van passar uns segons i en Joan va esmentar que hi havia uns esglaons que baixaven cap a sota i seguidament va dir que hi havia una porta. Quan digué lo dels esglaons seguidament van aparèixer en l’habitatge i vaig començar a baixar-los com el professor va dir. Els esglaons tenien forma d’espiral i vaig baixar molts pisos; quan per sorpresa meva vaig arribar al final i vaig veure un gran porta de metall. Devia fer uns vint-i-cinc metres d’altura i amplada i en la porta hi havia una altre porta de mida normal. El professor ens demanà que entréssim i dins ens veuríem de petits. Vaig entrar per la porta petita i seguidament vaig veure un parc amb el meu “jo” petit en un gronxador, seguidament es va baixar i em va començar a parlar, em deia coses com: -Que fas aquí?- o –Vens a jugar?

Seguidament un cúmul de sentiments com: nostàlgia i responsabilitat em van vindre tan fort com una clatellada juntament amb unes ganes insostenibles de plorar, però me les vaig guardar per als meus endins com tracto de fer sempre. El meu jo hem seguia preguntant coses i “jo” l’únic que vaig poder dir-li va ser: “Tens que ser fort perquè a la vida et donaran molts pals i la meitat d’aquests tels donaràs tu”.

Seguidament en Joan digué que ens acomiadéssim (jo personalment ho vaig fer amb un abraçada) i ens digué que féssim respiracions profundes. Obrirem els ulls i seguidament ell va començar a passar les fotos. La segona va ser la meva, la veritat hem va decepcionar una mica la meva descripció perquè m’esperava que fos una mica menys superficial ja que tothom deia coses com: -Quines pelles!- o –Que graciós!-. Però ningú es va centrar en analitzar-me (o algú ho va fer però no ho va dir)…

Article d’opinió – Sandra Martínez Horta (4t d’ESO)

Hi ha una dita que diu: Parlant la gent s’entén. Hi estàs d’acord o més aviat estàs en contra? Si inverteixes uns minuts del teu valuós temps, podràs conèixer la meva opinió sobre el tema i podràs, a més, rumiar sobre qüestions que potser mai t’havies qüestionat.

Abans de tot, vull deixar clar que des de el meu punt de vista el diàleg resolt moltes coses i recomano que abans de recorre a altres mesures es provi, perquè per provar no hi perds res.

El diàleg és quelcom que utilitzem per comunicar-nos amb les altres persones. Ho utilitzem cada dia i per a més situacions que no pas imaginem. Tan per resoldre un malentès com per finalitzar una guerra hi fa falta diàleg. Nosaltres no tenim la capacitat de llegir el pensament de les persones i si algú la té millor per a ell; la qüestió és que per a solucionar els nostres desacords i problemes hem de fer ús de la nostra capacitat de parla. Que s’arribi o no Continue reading →