Avui deixem d’editar en aquest bloc.
Però no us espanteu. Seguirem treballant en un altre bloc més participatiu i més vistós. A partir d’ara ens trobaràs a
filosofialestel.blogspot.com
Us hi esperem!!
Núria Portero (4t. d’ESO)
La felicitat…
Es diu que la felicitat és allò que ocasiona un estat anímic de plena satisfacció, és a dir, tot aquell sentiment agradable que ens proporciona satisfacció i absència de qualsevol patiment. També es diu que és un dels termes més importants de la filosofia, ja que buscar-la o trobar-la acostuma a ser l’objectiu principal de tot ésser humà.
Benjamin Franklin (1706-1790), un polític i científic estatunidenc, va dir: “La felicitat humana, generalment, no s’aconsegueix amb grans cops de sort, que poden passar pocs cops, si no amb petites coses que passen tots els dies”. Amb aquesta frase estic totalment d’acord, perquè el que ens aporta felicitat no té perquè ser tot allò que aconseguim amb sort i que passen pocs cops a la nostre vida, sinó tot allò que per petit que sigui i per poca importància que ens pugui donar vagin ocorrint dia rere dia.
Però, també penso que per que la felicitat existeixi i per ser realment feliç, has de compartir aquesta felicitat amb algú més, sinó de que serveix ser feliç si no pots compartir-ho amb ningú i només pots guardar-t’ho per a tú mateix? Sobre aquest tema o sentiment, hi han hagut molts tòpics, però jo penso que les persones que realment t’estimen i t’envolten, que estan per lo bo i per lo dolent, que t’animen quant et fa falta i que t’ensenyen els errors, són les que verdaderament et fan feliç.
Totes aquelles persones que són, o que es creuen felices, és perquè són capaces de controlar el temps, la percepció de quant passen les coses. Fàcilment somriuen i, difícilment s’enfaden, veuen les coses positives de la vida, i a lo millor, per ser realment feliç el que cal fer és riure quan puguis i plorar quan ho necessitis; i aprofitar i viure les coses d’aquesta vida amb tranquil·litat i alegria.
Per ser feliç, el millor moment és ser-ho ara, si no, quan? No tenim que esperar a que la felicitat vingui a nosaltres, sinó que hem de ser nosaltres els que la busquem i la podem trobar, i quan abans molt millor, perquè mai sabrem el que ens pot passar demà. I si morts demà, de que haurà servit viure, si no hauràs trobat mai la verdadera felicitat i no hauràs pogut disfrutar d’ella?
La felicitat no és una cosa que la meresquem, sinó que, simplement, apareix quan menys ens ho podem esperar. Quant les coses i la vida ens van bé és un regal inesperat, però també hem de pensar que la felicitat no té per què durar sempre…
Kio Ramírez (1r. d’ESO)
Pensar…
Per a mi pensar és quelcom natural com el respirar. És una cosa que fa tothom, encara que no tothom ho fa igual, ni el mateix, i això a vegades es bo i a vegades dolent.
Els pensaments van relacionats amb el pensar, però no és el mateix. Perquè pensar és una cosa que es fa sempre; en canvi, els pensaments no, perquè tu en un moment concret pots tenir un pensament i en un altre moment un altre pensament. Però estas pensant continuament; és a dir, per mi els pensaments estan dins el pensar.
A vegades els pensaments i la manera de pensar et poden ficar en més d’un conflicte, ja que no tothom pensa el mateix i, a vegades, tot i que diuen que parlant s’erreglen les coses, no sempre es aixi; ja que per molt que parlis i vulguis arribat a un acord, cadascú té la seva manera de pensar i costa canviar-la. Encara que si tothom penses igual seria molt aburrit. I hauria de ser aixi, que cadascú pogués dir el que pensa com ho pensa i on ho pensa.
Anna Puig Roure (1r. d’ESO)
Per a mi el pensar és un misteri tan gran com l’aparició de la vida. És com la nostra pròpia veu sonant dins el nostre cap, però sense que ningú ho pugui escoltar.
És una mena de conversa amb nosaltres mateixos. No en sé el motiu, però mai no es deixa de pensar per molt que ho intentem.
Crec que hi ha dues maneres de pensar, i pot ser que les dues es produeixin alhora. Hi ha el pensament en què la veu et ressonna al cap i el pensar en que no et sents, però no sé com, t’escoltes igualment.
Els pensaments són les coses que penses quan estàs pensant. Els pensaments no tenen un tema concret. És l’única cosa que pots estar segur que no desapareixerà i que sempre et farà companyia.
Enviat per Adrià Suàrez (4t d’ESO)
Era un dimecres com un altre qualsevol. Havíem acabat la classe de castellà i preparàvem les motxilles per anar a la biblioteca per la classe de filosofia. Hem sentia esgotat per tota la jornada d’estudi i hem costava fins i tot pujar els esglaons per anar a la biblioteca. Quan vaig arribar podia observar que la classe estava a les fosques i sobre la taula central hi havia un ordinador i un projector amb tots els altres companys asseguts al voltant. Vaig prendre seient i en Joan (el professor de filosofia) no va tardar en entrar per la porta. Seguidament va deixar els seus objectes sobre la taula i començà a explicar en que consistia l’activitat. Primerament ens va demanar que deixéssim espai entre la taula per que ell pogués passar per enmig. Després ens va demanar que tanquéssim els ulls i respiréssim profundament, darrere unes inhalacions ens va dir:
-Ara, imagineu-vos la vostra casa-.
Quan vaig sentir allò per molt estrany que sembli no hem vaig imaginar el meu pis actual, sinó que, curiosament, hem vaig imaginar una altre casa totalment diferent, concretament en un penya-segat amb el mar de fons; la casa tenia dues plantes visibles. Curiosament no semblava la meva imaginació sinó que més bé era gairebé real. Podia palpar la carícia de la brisa marina al meu rostre i escoltar com xocaven les onades contra el penya-segat. El professor va decidir continuar i ens manà que entréssim a la casa. Hem vaig anar acostant fins que vaig poder obrir el pom de la porta i el rebedor es va aparèixer als meus ulls, no hi havia res anormal o interessant al rebedor… o això semblava.
Seguidament en Joan ens digué que anéssim passant per les habitacions de la casa. La casa contava d’unes sis habitacions a la planta baixa hi havia un menjador (el mes característic de l’habitació era un gran finestral amb unes vistes precioses al mar), un lavabo normal i corrent, una cuina i una cambra insonoritzada on hi havia un estudi de gravació amb uns quants instruments. Mentre que al primer pis hi havia una habitació de matrimoni gran i un petit lavabo que a diferència de l’altre no tenia dutxa.
Van passar uns segons i en Joan va esmentar que hi havia uns esglaons que baixaven cap a sota i seguidament va dir que hi havia una porta. Quan digué lo dels esglaons seguidament van aparèixer en l’habitatge i vaig començar a baixar-los com el professor va dir. Els esglaons tenien forma d’espiral i vaig baixar molts pisos; quan per sorpresa meva vaig arribar al final i vaig veure un gran porta de metall. Devia fer uns vint-i-cinc metres d’altura i amplada i en la porta hi havia una altre porta de mida normal. El professor ens demanà que entréssim i dins ens veuríem de petits. Vaig entrar per la porta petita i seguidament vaig veure un parc amb el meu “jo” petit en un gronxador, seguidament es va baixar i em va començar a parlar, em deia coses com: -Que fas aquí?- o –Vens a jugar?
Seguidament un cúmul de sentiments com: nostàlgia i responsabilitat em van vindre tan fort com una clatellada juntament amb unes ganes insostenibles de plorar, però me les vaig guardar per als meus endins com tracto de fer sempre. El meu jo hem seguia preguntant coses i “jo” l’únic que vaig poder dir-li va ser: “Tens que ser fort perquè a la vida et donaran molts pals i la meitat d’aquests tels donaràs tu”.
Seguidament en Joan digué que ens acomiadéssim (jo personalment ho vaig fer amb un abraçada) i ens digué que féssim respiracions profundes. Obrirem els ulls i seguidament ell va començar a passar les fotos. La segona va ser la meva, la veritat hem va decepcionar una mica la meva descripció perquè m’esperava que fos una mica menys superficial ja que tothom deia coses com: -Quines pelles!- o –Que graciós!-. Però ningú es va centrar en analitzar-me (o algú ho va fer però no ho va dir)…
Enviat per l’Alba Fernández
2 de Març
A Filosofía vam llegir el llibre. Quan vam acabar de llegir va sorgir un dubte d’una frase:
“Tinc un “penso”, i faig una ratlla al voltant del meu penso”
Va sorgir una pregunta: ¿El pensament es real? Gairebé tothom va dir que sí. Per aclarar els dubtes el professor va posar un exemple d’un home que estaba pensant que estaba volant i vam arribar a la certesa de que els pensaments sí són reals; el que no és real és el que no està fent, no està volant”. Quan vam acabar de l’explicació, el professor de filosofía va fer una pregunta:
– Perquè nosaltres caiem si volem volar i els ocells no?
Hi havis diverses opinions. Un era que els ocells poden anar a totes direccions…, ells tenen més impuls a l’hora de quan van a caure…, simplement perqué ells poden anar a totes direccions… Un altre opinió va ser que els ocells, com tenen ales, tenes més facilitats a no caure’s com nosaltres, quan una persona va dir que només pot volar el que té ales, el profesor va preguntar:
– Els globus no tenen ales i volen ¿perquè volen?
Hi havia unes opinions que eren molt bones com per exemple una nena va dir que primer van dir que els globus volen perquè planejen i estan plens de diòxid de carboni. Després al cap d’una estona van comentar que els globus venen, volen i el que inflem per la boca no, perquè els del “Viena” estan fets amb màquines. També van dir que era perquè els del “Viena” porten eli…
La última pregunta que es va fer va ser: – Es el mateix volar que planejar?
Va veure una resposta; era d’una nena: – Es com si volar fos una rodona i planejar es estar dintre de la rodona.
Continuarà…
Alba
Article d’opinió – Sandra Martínez Horta (4t d’ESO)
Hi ha una dita que diu: Parlant la gent s’entén. Hi estàs d’acord o més aviat estàs en contra? Si inverteixes uns minuts del teu valuós temps, podràs conèixer la meva opinió sobre el tema i podràs, a més, rumiar sobre qüestions que potser mai t’havies qüestionat.
Abans de tot, vull deixar clar que des de el meu punt de vista el diàleg resolt moltes coses i recomano que abans de recorre a altres mesures es provi, perquè per provar no hi perds res.
El diàleg és quelcom que utilitzem per comunicar-nos amb les altres persones. Ho utilitzem cada dia i per a més situacions que no pas imaginem. Tan per resoldre un malentès com per finalitzar una guerra hi fa falta diàleg. Nosaltres no tenim la capacitat de llegir el pensament de les persones i si algú la té millor per a ell; la qüestió és que per a solucionar els nostres desacords i problemes hem de fer ús de la nostra capacitat de parla. Que s’arribi o no Continue reading
Tot va començar el juny del 2008. Portava setmanes indignat pel fet que el Departament havia ja decidit una forta retallada d’hores de Filosofia al Batxillerat. Només ens faltava això!! A més, portava temps sentit que la Filosofia, en els futurs plans d’ensenyament, tenia les hores comptades. Davant de tot això, vaig decidir escriure un article i enviar-lo a diferents mitjans de comunicació del país i també, perquè no, de l’estat. S’anmenva “Tornem a la caverna”. Mai no hagués imaginat que tants medis volguessin publicar aquest article (El Punt, El periódico, El País, ABC,…); inclús en diaris locals i portals d’internet…
Malauradament, a l’igual que altres escrits de col·legues de professió, i les protestes i mobilitzacions que vam arribar a fer, no va servir de res. La retallada d’hores de la Filosofia fa ser, finalmen, un fet en el curs que començava al setembre.
Però a partir d’aquest article vaig pensar el fet d’obrir un blog propi per tal que arribés a quanta més gent fos possible tot allò que per mi significa la Filosofia. Després d’uns messos aturat, el blog torna a començar i amb més força que mai. El títol del web em sembla, en principi, una mica ridícul. Però, fins que no se m’ocurreixi un altre, és el que hi ha.
Podeu visitar-lo a: filojoanfer.blogspot.com. Que disfruteu!
Joan
Enviat per la Ivette Martínez i la Júlia Rius
9 de febrer
A la classe partida amb el grup B de 1r., vam fer les activitats següents:
– Havíem de tancar els ulls i imaginar-nos un armari buit. Desprès ficar “les nostres preocupacions” en una bossa de la brossa i tancar l’armari amb la bossa dintre.
– Estàvem en rotllana tots asseguts, i quan el professor digués ja, qui volgués podia anar al centre i fer el que volgués pero sense fer soroll ni parlar.
Al acabar l’activitat el profesor ens va formular les següents preguntes:
– Que havíem fet?
– Ens havia costat sortir?
– Ens em sentit incòmodes en algún moment?
– Havíem tingut alguns sentiments bons o dolents?
Al principi, generalment, a tothom ens havia costat sortir i teníem molt dubtes de de que era el que havíem de fer, no és que no ho haguéssim entès, sinó, es que no sabíem que fer. Després la majoria van sortir i s’ho van pasar bé.
Enviat per Kio Ramírez (1r. d’ESO)
2 de febrer de 2009
A la classe de filosofia del grup A de 1er d’ESO vem llegir el llibre de : “La descoberta de d’Aristotil Mas, com és habitual.
Un cop vem llegir tan sols una pàgina vem fer una llista a la pissara de temes que sortien a la lectura i els quals sobre què parlar; i van sortir:
-Pensaments
-Somnis
-Idees
-Imaginació
-Record
Vem parlar una mica de tot i vem arribar a vàries conclusions: Continue reading