Enviat per Adrià Suàrez (4t d’ESO)

Era un dimecres com un altre qualsevol. Havíem acabat la classe de castellà i preparàvem les motxilles per anar a la biblioteca per la classe de filosofia. Hem sentia esgotat per tota la jornada d’estudi i hem costava fins i tot pujar els esglaons per anar a la biblioteca. Quan vaig arribar podia observar que la classe estava a les fosques i sobre la taula central hi havia un ordinador i un projector amb tots els altres companys asseguts al voltant. Vaig prendre seient i en Joan (el professor de filosofia) no va tardar en entrar per la porta. Seguidament va deixar els seus objectes sobre la taula i començà a explicar en que consistia l’activitat. Primerament ens va demanar que deixéssim espai entre la taula per que ell pogués passar per enmig. Després ens va demanar que tanquéssim els ulls i respiréssim profundament, darrere unes inhalacions ens va dir:

-Ara, imagineu-vos la vostra casa-.

Quan vaig sentir allò per molt estrany que sembli no hem vaig imaginar el meu pis actual, sinó que, curiosament, hem vaig imaginar una altre casa totalment diferent, concretament en un penya-segat amb el mar de fons; la casa tenia dues plantes visibles. Curiosament no semblava la meva imaginació sinó que més bé era gairebé real. Podia palpar la carícia de la brisa marina al meu rostre i escoltar com xocaven les onades contra el penya-segat. El professor va decidir continuar i ens manà que entréssim a la casa. Hem vaig anar acostant fins que vaig poder obrir el pom de la porta i el rebedor es va aparèixer als meus ulls, no hi havia res anormal o interessant al rebedor… o això semblava.

Seguidament en Joan ens digué que anéssim passant per les habitacions de la casa. La casa contava d’unes sis habitacions a la planta baixa hi havia un menjador (el mes característic de l’habitació era un gran finestral amb unes vistes precioses al mar), un lavabo normal i corrent, una cuina i una cambra insonoritzada on hi havia un estudi de gravació amb uns quants instruments. Mentre que al primer pis hi havia una habitació de matrimoni gran i un petit lavabo que a diferència de l’altre no tenia dutxa.

Van passar uns segons i en Joan va esmentar que hi havia uns esglaons que baixaven cap a sota i seguidament va dir que hi havia una porta. Quan digué lo dels esglaons seguidament van aparèixer en l’habitatge i vaig començar a baixar-los com el professor va dir. Els esglaons tenien forma d’espiral i vaig baixar molts pisos; quan per sorpresa meva vaig arribar al final i vaig veure un gran porta de metall. Devia fer uns vint-i-cinc metres d’altura i amplada i en la porta hi havia una altre porta de mida normal. El professor ens demanà que entréssim i dins ens veuríem de petits. Vaig entrar per la porta petita i seguidament vaig veure un parc amb el meu “jo” petit en un gronxador, seguidament es va baixar i em va començar a parlar, em deia coses com: -Que fas aquí?- o –Vens a jugar?

Seguidament un cúmul de sentiments com: nostàlgia i responsabilitat em van vindre tan fort com una clatellada juntament amb unes ganes insostenibles de plorar, però me les vaig guardar per als meus endins com tracto de fer sempre. El meu jo hem seguia preguntant coses i “jo” l’únic que vaig poder dir-li va ser: “Tens que ser fort perquè a la vida et donaran molts pals i la meitat d’aquests tels donaràs tu”.

Seguidament en Joan digué que ens acomiadéssim (jo personalment ho vaig fer amb un abraçada) i ens digué que féssim respiracions profundes. Obrirem els ulls i seguidament ell va començar a passar les fotos. La segona va ser la meva, la veritat hem va decepcionar una mica la meva descripció perquè m’esperava que fos una mica menys superficial ja que tothom deia coses com: -Quines pelles!- o –Que graciós!-. Però ningú es va centrar en analitzar-me (o algú ho va fer però no ho va dir)…