En aquests dies he estat rellegint els cinc llibres que té “La consolació de la filosofia” de Boeci.

Boeci (480 – 524 d.C.) és anomenat “l’últim dels romans”. De noble família, va ser ministre de Teodoric fins que aquest el va fer executar per la seva pressumpta participació en una conspiració contra ell. A la presó, mentre esperava l’execució, va escriure De consolatione philosophiae (se’n pot veure una edició facsímil d’una traducció catalana del s. XV), la seva obra més personal i molt llegida durant tota l’edat mitjana.

Es tracta d’una obra força original, d’inspiració platònica, en què alterna la poesia i la prosa. Se li apareix la Filosofia, en forma femenina, i, partint de la seva tràgica situació, hi manté un diàleg sobre els infortunis de l’innocent, la Providència, els alts i baixos de la Fortuna, la llibertat… sense recórrer a la seva profunda fe cristiana sinó tan sols a la raó.

Així mateix, amb les seves traduccions d’Aristòtil al llatí, Boeci transmet als intel·lectuals medievals la lògica i els principals conceptes aristotèlics tal com seran coneguts fins al s. XII.

He llegit la traducció catalana publicada per l’Editorial Laia el 1989 i una interessant edició en italià (també de butxaca) feta per la Biblioteca Universale Rizzoli el 1977 (i reeditada el 1995).

És clar que ara no val la pensa explicar aquí els cinc capítols, però vull que quedi constància de la meva recomanació…
Xavier.