qu’en me penchant pour boire

j’ai vu tous les soleils y venir se mirer

S’y jeter à mourir tous les désésperés

Tes yeux sont si profonds que j’y perds la memoire.

LOUIS ARAGON.- “Les yeux d’Elza”

*****************

Fa dies que no me’l puc treure del cap; m’hi torna en els moments més inesperats, en les situacions més insòlites. Miro ulls i mirades. Recordo els oceans en què m’he capbussat i els móns que hi he vist.

Podem rebre pocs impactes tan forts com els d’una mirada: mirades com puntades de peu a l’estómac, mirades assassines, mirades captivadores, mirades buides, mirades tendres. Mirades anònimes que, sense saber per què, se t’enduen l’esme enllà.

La mirada neta d’un nen pot portar-nos des de la tendresa infinita a la tristesa profunda. El poder de la mirada és indiscutible i la premsa se’n val sovint. Portades de diari amb mirades dolgudes, mirades que clamen; imatges que, mirant-nos, ens interpel·len i ens fan sentir més a prop i més culpables dels mals aliens.

Qui no recorda LA portada del National Geographic amb la mirada entre espaordida, penetrant i trista de la noia afganesa? Un repte per al pintor que, a més de pintar els ulls, pretén capturar-ne l’ànima que s’hi escapa.

Poques vegades en una fotografia es pot captar l’esperit però, de tant en tant, veiem aquell retrat que ens mira; que passa d’imatge a  presència, una presència de la qual ens és difícil desfer-nos. Heus ací la diferència entre els ulls i la mirada.

No hi ha res més trist que veure mirada de res,  buida. La buidor que ens pren i ens omple de llast.

Perquè no només la cara és el reflex de l’ànima sinó que la mirada hi té un paper important. La mirada no menteix, la mirada ens delata; ens acompanya la mirada d’aquells que ens miren amb bons ulls però també poden maleir-nos. Amb una mirada n’hi ha prou.

La mirada com a principi i fi de la seducció, la mirada com a eina de complicitat.

La profunditat incommensurable dels ulls que ens convida al suïcidi de descobrir els racons més recòndits de l’ànima humana.