http://www.youtube.com/watch?v=LbZtOCq2pBc

Silenci. Mitja llum. Inspirar i espirar. El ritme s’alenteix fins arribar a la respiració eterna.

******************************************************************************************************

Casa meva. Un bosc humit, de temperatura suau. Un dia com tots els altres a la vorada del camí, l’herba perlada per la rosada. Mandrejo.

L’espessitud del bosc fa impossible distingir les llums de les ombres. Alguna cosa trenca la solitud. Una vibració quasi imperceptible m’estremeix.

Sento que és el moment. Ha arribat el meu dia, la meva missió. La blancor inusitada d’una pell poc colrada em passa a frec de cos. Sento l’aire. Moviment impetuós d’esgarrifança. Intueixo un dit i, pel dit, un peu. Al costat del pont, entre el camí i el voral, la punta esmotxada d’un bastó que marca la passa. M’hi engarrapo sense perdre el contacte amb la humitat de terra. Una força externa branda el bastó a un ritme constant. Em complac en el balanceig. En el vaivé observo el parell de peus que em marquen el camí. Uns peus tan delicats com ferms, sorprenentment blancs i descalços, possiblement uns peus de dona.

La sento. Volto el bastó i m’allargo per la cara interna buscant-hi el contacte, el batec, la vida. Sento. Sento la pressió imperceptible d’una mirada inquisidora. Romanc arrapat. Juraria que si no fos per angúnia ja m’hauria tornat de cop al marge. El bastó s’allunya un parell de dits del peu. El volto, quedo arrapat per la banda de fora. Sento el pessigolleig de l’herba i la turbulència imperceptible d’una respiració feixuga.

Altre cop el pes de la mirada, un pes que poc a poc s’alleugereix i queda com un llast de resignació. El balanceig del bastó em bressola i el bressoleig em remou la consciència. Em demano què deu demanar-se un humà en haver d’assumir que un llimac s’entesta a fer-li d’incondicional company de viatge. El pendoleig del bastó em sacseja les idees, reflexiono sobre la noblesa del meu llinatge.

Sovint des del marge he sentit vibracions, passes, veus, humans (sols o en grup) i humans amb amics fidels: de petjada grossa o petita. Quatre petjades que queden sobre el fang o un remoreig de fulles sobre meu. Sóc un tub. Un tub simple, d’entrada i sortida. Un tub llefiscós. Rebaixa això, però, la meva condició? No és també un tub la mestressa dels peus i del bastó? Un tub guarnit, amb apèndixs, sí! però tub al capdavall.

Admeto que la idea no és nova ni és meva.

En un atac de gelosia sento enveja del gaiato; la duresa, l’eternitat… m’aconsolo de poder sentir a través seu, dissipat, l’eco del batec.

Les passes s’aturen. Em desprenc del bastó, vagarejo per l’herba humida. Sento veus que no acabo d’entendre, somriures, un fins aviat; la veu de dona que xiuxiueja: Si la providència vol.

S’alça un peu, la blancor impol·luta s’ha sollat de llac i una rodella rosada deixa veure la pell del taló lleugerament llatzerada. Lentament, m’atanso a la nafra. Busco el contacte, vull alleujar.

La punxa motxa del bastó, m’aparta. No, resisteixo i m’arrapo altre cop. Els peus s’aturen i la pressió de l’aire sobre meu augmenta. El centre de gravetat baixa. Els peus juguen a deixar empremta a la vora d’un toll. L’oreig suau és alhora prou fort com perquè les ones de l’aigua esborrin la petjada. El bastó s’inclina, repto amunt. La punta esmotxada del gaiato dibuixa cruïlles a la terra humida. Cruïlles que es creuen, es recreuen, es nuen una darrere l’altra i configuren un laberint. Un laberint amb passadissos paral·lels condemnats a no trobar-se mai. Un laberint amb camins barrats o de sortida tortuosa.

El contacte d’un bri d’herba m’estremeix, s’inclina el bastó i el centre de gravetat puja. Repto fins sentir a flor de pell la humitat de terra. Endavant. Endavant, cada cop més de pressa. El bastó se sustenta, cada cop més ferm. Endavant a pas de soldat de batalla.

De cop el bastó es clava amb violència. Dubte. Cruïlla. Trencant. Endavant, endavant… fins al final.

Corre l’aire i baixa la humitat. El dia és núvol però no hi ha l’ombra protectora dels arbres. El gaiato queda pla a l’aglevat i, al costat, una mà. Una mà de palmell molsut i dits sarmentosos. Al tercer dit de la mà esquerra, un solc rosat. Ensurt. La mà queda palmell amunt. Altre cop camins paral·lels, cruïlles, laberints tortuosos i rosats que aquest cop es dibuixen a la pell. M’hi atanso poc a poc per resseguir-ne el mapa.

Ensurt. Bluf. Airada que em desestabilitza. Estremiment. Bastó.

Des del cap del bastó romancejo, sento esquitxades recurrents que em fan pensar en els peus clapotejant a l’aigua. La fredor, l’alleujament, el descans merescut.

El bastó s’inclina i es clava. Una fintada reflexa em salva la vida. El bastó es refrega violentament en un caire de fusta humida. Em resisteixo a desfer-me’n. Finalment el bastó queda ajagut al que sembla la coberta d’una barca. Arran de terra no noto el moviment però l’intueixo, endavant. La noció de temps es perd. M’abandono.

El bastó recupera la verticalitat i segueixen les passes, i els peus, i les veus (cridaneres i reverberadores alhora). M’agafo fort. Mania de sacsejar el bastó! Silenci, brandeig, vibració de passes. Dos peus més de cares als peus ara ja completament bruns i llatzerats pel camí. Una descàrrega quasi elèctrica em fa encongir.

De sobte, un crit.

Un crit de dona.

I un tro.

Una amenaça.

A dos dits de mi una peça de metall boteruda, rovellada. M’hi enfilo, l’exploro, hi entro.

A dins, una pasta humida; cel·lulosa esfilagarsada del que algun dia va ser un full escrit. Avui, confetti amorf. Trossos d’existència escrita i esborrada a cop de cicatrius blavoses.

Trec el cap de la capsa. El dit sarmentós del solc vermell s’acosta.

Fujo.

Contacte.

Batec.

Estremitud i gust de sal al cap del dit.