Ho confesso, no he estat mai fetitxista. Ho confesso, no tinc perversions estranyes. Ho confesso, per a mi els peus sempre han estat  les parts terminals de les extremitats abdominals de l’ésser humà que comprenen el tars, el metatars i els dits.

Podríem dir que tinc uns peus normals si normal volgués dir alguna cosa. Tinc uns peus amples i proporcionats, de pam i polzada.  Determinades classificacions qualificarien el meu peu d’egipci. Els dits són curts però prou hàbils per poder agafar els mitjons, un llapis o una moneda gruixuda de terra sense haver-me d’acotxar. No hi tinc durícies, ulls de poll, repelons ni altres variants del mal viure. Calço un trenta-nou segons el sistema estandarditzat de mesura europea.

Camino amb peus de pingüí però de vegades m’han dit que tinc peus de ballarina i no he tingut mai peu d’atleta; la catifa de sensors del podòleg constata que toco poc de peus a terra. Tot i això, els meus peus deixen petjada: a la neu, a la sorra de la platja o a terra, quan acabo fregar.

També deixem, sovint, petjades que no es veuen.

Fa poc llegia al diari que un cop obrim Internet i ens hi passegem una estona és pràcticament impossible fer el camí enrere: esborrar les passes, tornar al punt de partida. Hi hem caminat potser díscolament, potser sense rumb, potser amb una fita clara però sempre hem deixat rastres, petjades, empremtes que segurament seran rastrejades, analitzades i utilitzades per analitzar-nos, retratar-nos, controlar-nos i intentar-nos vendre coses que sovint no necessitem.

Amb tot, no podem viure al marge del món i la xarxa n’és part. Sembla que una de les utilitats de les petjades que deixem a les nostres navegacions i als nostres naufragis és “personalitzar” la publicitat que rebem, donar a les empreses una borsa de preses fàcils amb un alt grau de potencialitat de consum.

Mentre treballo tinc actives diverses finestres per les quals saltironejo de tant en tant per compartir pensaments, inquietuds o distreure’m quan el tedi es fa massa insuportable.

Ahir em va cridar particularment l’atenció l’apartat de publicitat d’una coneguda xarxa social. Tota la tarda hi va haver sabates que pretenien encalçar-me.

Vaig provar de fer l’exercici d’actualitzar la pàgina un, dos, cinc, deu cops seguits. A cada actualització, les sabates omnipresents. Totes elles diferents. Vaig adonar-me que tenia tot un món desconegut sota els peus i l’ignorava. Penso que segurament tenia raó Stendhal quan deia que la vida s’hauria de mirar en un mirall posat a l’alçada dels peus.

Sabates altes, baixes, de pell, sintètiques, de taló, planes, amb la punta oberta, amb la puntera de goma, elegants, esportives, serioses, acolorides, amb cambra d’aire, amb amplades i llargades especials, adaptables, ortopèdiques, ergonòmiques; algunes d’elles amb propietats quasi miraculoses: afavoreixen la circulació, esculpeixen les cames, modelen les natges, redueixen l’impacte articular…

Sabates reflex de qui les porta: seductores, elegants, còmodes, despreocupades, modernes, conservadores, casual, funcionals, insinuadores, informals, juvenils, carrinclones, modernes, trendys… Sabates de passa ferma o de fragilitat deliciosament fluctuant.

Instintivament em miro els peus. Curiosament van només enfundats en uns mitjons de llana. Recordo que, de petita, no em deixaven anar a peu nu perquè les rajoles eren fredes. Recordo, també de petita, la iaia advertint-me que no sortís descalça a l’era perquè em clavaria un vidre. Recordo, ja més gran -en època dels estralls de l’heroïna-, la por de caminar descalça per la platja i punxar-me amb una xeringa.

Recordo tota la meva adolescència amb les sabates del mateix model. Recordo les primeres sabates de taló d’agulla: eina de tortura i repte d’equilibri a parts iguals i recordo com la dependenta de la botiga em va acompanyar de  bracet al carrer perquè les provés en un sòl estable mentre deia a la companya amb aire sorneguer: Tranquila que ésta no se escapa.

Amb l’edat he eixamplat el registre com segurament he eixamplat les mires pero sempre procuro que les sabates no pesin tant com per no deixar-me volar.