Què queda de nosaltres quan cauen els nostres referents? Alguna cosa de nosaltres queda mentre no cauen els records.

Surto de la feina  més escorreguda que una baieta, amb l’esperit a l’oreig. Passo com cada dia per davant de la plaça del regne de Mallorca, enfilo carrer amunt, segueixo passeig amunt, travesso la plaça Santa Maria-Herois i, amunt, vorejo la plaça del Call.

Em demano quantes vegades al llarg de la vida dec haver reproduït aquest itinerari. Gosaria dir que deu passar del miler. No obstant, com deia el filòsof: mai ens banyarem dos cops al mateix riu. Cada trajecte és únic per molt que tingui la impressió de déjà vu.

Els primers records que tinc d’aquest itinerari són del camí de tornada de la guarderia a casa. Encara sento la veu de la mare del meu amic que em deia:  Apura! sense que jo sabés ni què volia dir.

Les meves beceroles ara són enterrades a la plaça del Regne de Mallorca. Vam ser la primera promoció de l’escola-bressol municipal. Quins temps… i com han canviat les coses. Un forat que donava al buit del soterrani protegit amb una simple barana de ferro, unes escales estretes de graons alts i cantelluts… L’antítesi del que avui es permetria per a una llar d’infants. Unes aules que ja ni recordo com eren. Només recordo una col·lecció de cargols que tenia la mestra en una prestatgeria. I el pati: el pati que donava a l’escola dels grans, el pati a la tanca del qual havia fet hores de guàrdia amb llàgrimes als ulls perquè volia anar a casa, el pati on fèiem sorra fina. Tot ha desaparegut sota una plaça de tres nivells, bonica, moderna, amb una cascada que esbandeix els records d’una generació. A la plaça hi vaig aprendre a punxar, hi vaig fer els primers amics i vaig aprendre-hi la diferència entre una rodona i un cercle.

Camí amunt enfilo un passeig que té la columna vertebral torta, que gaudeix d’una esponerositat perennement perfecta; el viu reflex d’una societat que amaga l’experiència sota capes de bótox enlluernada per l’actiu de la joventut. Bancs durs i poca ombra. Els nens ja no hi poden fer guerra de castanyes.

Al peu del passeig, un altre pilar de la formació: la biblioteca de La Caixa que avui allotja, ai las, un espai de creixement personal.

Amunt, amunt sempre…

Travesso la plaça Santa Maria-Herois. Abans, dues places de poble; avui, una macroplaça de capital.

Amunt…

Vorejo la plaça del Call. Em costa veure-hi el que va ser el graó següent de la meva formació, l’escola on vaig fer pàrvuls i fins a segon d’EGB. L’Alfons I o “els nacionals” com es coneixia popularment. A l’escola hi vaig fer els primers amics i vaig sentir per primer cop la pèrdua, la tristesa, el saber que algú que estimes marxa i no el tornaràs a veure més. L’escola era seure a terra, jugar a disfresses i dibuixar-nos. L’escola era, en definitiva, construir-nos. Ens perfèiem a les aules i creixíem al pati, a cops i a abraçades. El pati era pati i era la plaça on sortia la mainada del barri a jugar.

Avui, com deia Huxley, hem passat el plomall. Una prova d’això és que la població ha interioritzat el nom plaça del Call. Ja queda molt poca gent que s’hi refereixi com a “els nacionals” o el pàrquing de les antigues escoles -com encara fa algun temps havia sentit-.

La vida és canvi, renovació, record i oblit; la vida és endurir-se, com les places.

Miro avall. L’únic pilar (físic, s’entén) de la meva educació que queda dret és l’institut on vaig estudiar i on, giragonses de la vida, ara treballo. Em demano quant de temps passarà abans no hi passem el plomall de la modernitat.

Els pilars físics han caigut però, per sort, queden encara drets i sòlids els pilars del record.