Torna la gent normal. Aquest és l’eslògan que ha triat Barça TV per anunciar la seva  tornada a l’escola.

El primer cop que he vist l’anunci m’ha cridat l’atenció; la segona vegada, me’l he mirat. Porta tots els ingredients d’un anunci perfecte, dels que van a tocar la fibra: les paraules d’un míster “cultivat a Grècia” estimat pels aficionats -o si més no respectat pels títols obtinguts- i un reguitzell d’imatges entranyables dels jugadors. De fons un tema dels Manel. Altra vegada picada d’ullet a Guardiola -qui no recorda la imatge, també entranyable, de Guardiola en família al Palau fent una de les veus del cànon d’En la que Bernat se’t troba-. Entranyable, atractiu, proper…

De totes maneres, per a mi, en cap d’aquestes gràcies rau la genialitat de l’anunci. Aquesta campanya és un espectacular gol de xilena marcat pel publicista. No vull creure que sigui casual la conjunció música-imatges en un espot publicitari. Tampoc sóc tan x/simple per creure que la tria de la cançó (La gent normal)  ha estat únicament una picada d’ullet a l’entrenador.

Mireu-vos-el i penseu-hi…

http://www.youtube.com/watch?v=2fPAXUPHNMk

Primer: Parla el mestre cultivat a Grècia. Les noves generacions han de fixar-se en ell (Iniesta?) i prendre exemple de la seva normalitat: “no lleva pendientes, no se peina el pelo, no se pinta el pelo, todos saben que es el mejor y juega veinte minutos y no se quejaba, lo pongas donde lo pongas nunca se queja -y siempre juega bien-“.

Traslladem el comentari al comú de la societat. La gent normal no porta arracades, no es pentina, no es tenyeix, si el jefe els puteja no es queixa i els manin la feina que els manin sempre la fan bé. Si agafem el comú de la societat i n’excloem tota la gent que no és normal segons aquests paràmetres, s’entén (la que porta arracades, es pentina, es tenyeix els cabells, es queixa quan el jefe els puteja i no sap fer amb excel·lència tota la feina que li manen), possiblement només ens quedarà el cercle reduït d’estrelles de l’Equip barcelonista.

Proseguim. Comença el clip. Collage de fotos dels jugadors de la Masia a la seva més tendra infància solapat amb l’inici de La Gent normal de Manel. S’havia estat cultivant a Grècia… Apa piropasso pels de can Barça!, no només formen futbolistes sinó que els cultiven. Enfoquem el zoom en la foto d’un jove esportista llegint.

L’alternança música – imatge funciona acompassada posant èmfasi en la genialitat de Messi fins que coincideix amb l’apoteosi d’una celebració de gol el fragment següent: Vull viure com viuen els altres. Vull fer les coses que fa la gent normal.Vull dormir amb qui dormen els altres, i cremar el llit amb gent normal com tu. No cal ser un as del sil·logisme per deduir que si algú vol ser normal és que no se’n considera. Amb això es vol dir que els jugadors del Barça són excepcionalment bons, ho saben i -pobrets- han de dissimular? D’altra banda m’ha resultat graciosíssima la imatge semiincestuosa de Xavi assegut a l’avió al costat d’una senyora que podria ser perfectament sa mare mentre se sent la frase i cremar el llit amb gent normal com tu.

Ara fes veure que no tens ni un duro… Esforç colossal per a un futbolista compensat amb una imatge de Puyol –campachanu de mena-  al cor d’ una Terra d’extraradi. Però, no ens confonguem, ell “ha de fer veure” que no té ni un duro per ser “autèntic”.

Tornem a la música: Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal, puja al metro pels matins (genial el moment si és que pot comparar-se el metro en hora punta amb el servei discrecional que porta l’equip), ves al cine alguna nit (…).

I aquí, la perla: No… tu mai viuràs com viuen els altres, ni patiràs com pateix la gent normal, mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs com els somnis se’ns van quedant en riure i beure i ‘nar tirant, i si pots, ja saps, follar de tant en tant. Prova a cantar, si ho fan els altres, i canta fort, si et sembla interessant. Riu a pulmó, si ho fan els altres, però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu, que no et sorprengui si estan farts… de tu, jugant a ser com és la gent normal.

Conclusió, jugada magistral del publicista.

Ara només falta veure quan temps aguanta en pantalla o si només ens quedem amb allò que són gent normal com tu i com jo