Fugint ja de les novel·les en què les relacions humanes prenen el paper protagonista, avui li toca el torn a un assaig sobre educació.

Com ja comença a ser habitual, vaig caure-hi per atzar un dia fent zàpping a hores intempestives de la nit quan la meva persona somnolenta va aturar-se davant d’un programa d’aquells que semblen estar fets perquè ningú se’ls miri. Hi havia un cara a cara sobre el futur de l’educació al nostre país. I com que jo encara no sé si per a mi la meva feina és una fília, una fòbia o una cabòria m’hi vaig quedar atrapada. L’ acarament tenia lloc entre una pedagoga  i un home de discurs brillant l’ofici del qual ignorava. Després del primer tall publicitari vaig aconseguir rescatar-ne el nom: Gregorio Luri. Vaig quedar atrapada davant del televisor pensant: Aquest home diu veritats com temples però, sobretot, les diu bé.

Després d’aquella feta vaig anar a dormir amb la sensació que hi havia un home de discurs brillant que sabia posar en solfa pensaments amorfs que havien passat pel meu cap moltes vegades.

Mesos després, passejant per una llibreria, la vista se’m va aturar sobre un llom verd amb un nom negre: Gregorio Luri. Se’m va encendre la bombeta: l’home del discurs brillant. Evidentment vaig comprar el llibre i el vaig devorar en un parell de dies. Suposo que mentre llegia en llocs públics en algun moment més d’una persona devia pensar que m’havia begut l’enteniment en veure’m assentir amb el cap o sentir-me remugar té més raó que un sant en llegir segons quina sentència carregada de lucidesa.

I és que Gregorio Luri gosa nedar contracorrent, gosa exposar el sentit comú en un moment que tothom sembla creure en determinades fal·làcies sortides de mètodes miraculosos -i qui no hi creu, com a mínim dissimula per por de ser titllat de retrògrad-.

A partir d’uns fonaments filosòfics sòlids, Luri basteix una reflexió sobre el sistema educatiu que toca de peus a terra, que torna al sentit comú i que és plenament vigent. Ataca dogmatismes que s’han estès com una taca d’oli l’eficàcia dels quals molts docents qüestionem però que estan de moda i toca creure-hi;  tornant a l’origen Luri proclama sense complexos que l’optimisme és possible.

El títol no és irònic. Quan acaba de llegir el llibre, el lector s’adona que encara hi ha feina per fer i rep una injecció de moral en uns temps cada vegada més difícils.

Per anar fent boca us deixo alguns dels moltíssims fragments que vaig seleccionar en fer-ne la lectura:

Avui dia, després de més d’un segle discutint sobre els avantatges i inconvenients dels diferents mètodes d’aprenentatge i d’haver-los experimentat en totes les seves variants imaginables, estem molt lluny de poder assegurar la superioritat d’un mètode determinat sobre tots els altres, perquè no són els mètodes en ells mateixos els que generen confiança o desconfiança, sinó els mestres que els apliquen (p.68)

Un alumne sense competències lingüístiques és, abans que res, un estranger en la seva cultura (p.97)

El més indignant és que hi ha molts polítics que prediquen l’equitat per als fills dels altres mentre practiquen l’elitisme amb els fills propis (p.97)

En aquests darrers anys hem comprovat que abaixant els nivells d’exigència no augmenta el nombre d’aprovats, sinó el de mandrosos.  A més, és molt més frustrant fracassar quan el llistó està baix que quan està alt. Democratitzar l’ensenyament significa permetre que qualsevol nen pugui fer els estudis corresponents a les seves aptituds, no postular igualitarisme universal d’aptituds (p.112)

Tots hem tingut algun bon mestre […]. Probablement el que més recordarem no seran les coses que ens va ensenyar, sinó la manera de mirar-les. (p.163)

LURI (Gregorio).- L’escola contra el món, l’optimisme és possible.- Barcelona, La campana, 2009.- 3a ed.