Seguint el fil de la meva fília per la brevetat avui va de pel·lícules.
Paris, je t’aime em va perseguir quan va sortir a les cartelleres: em cridava el cartell, se me n’hi anava la vista quan obria el diari per la cartellera i me la van recomanar més d’una vegada. Tot i que va estar una temporada llarga en cartell mai vam coincidir.
La coincidència va trucar a la porta en forma de pel·lícula de dissabte al vespre. La trobada va ser grata. Aquesta és una pel·lícula coral, realitzada per 18 directors diferents que retraten l’amor en cadascun dels arrondissements parisencs; cal dir que n’hi ha dos que queden fora de la pel·lícula.
Els fils conductors? La ciutat d’una banda i l’amor de l’altra. La ciutat es presenta retallada a peces i cada peça mirada endintre, des de baix, des de l’individu, des de les alegries i misèries quotidianes (o no). L’amor es presenta polifacètic, fugint del tòpic de “París ciutat de l’amor”, anant més enllà l’amor de parella. La pel·lícula presenta l’amor en plural: l’amor és entre pares i fills, aquell amor que es desitja i no és té, allò que queda quan l’amor ja ha marxat, l’amor-casualitat, els amors a primera vista, els amors perversos, els amors al límit de la vida… tots aquests amors i d’altres, apareixen retratats a Paris, je t’aime.
La multiautoria de la pel·lícula fa que públic de tota mena hi pugui trobar elements del seu gust tot i que, d’altra banda, probablement la majoria d’espectadors trobaran la pel·lícula desigual i és que, com se sol dir, pels gustos es van fer els colors.
Si hagués de triar, de tota la paleta destacaria Tuileries dels germans Coen, Place des fêtes d’Oliver Schmith i Tour Eiffel de Sylvain Chômet. Tres històries molt diferents però igualment captivadores.
Per despertar el cuquet d’aquells que no l’hagueu vista o avivar el record d’aquells que ja la conegueu aquí us deixo un enllaç amb el tràiler
A mi, el que no se m’esborra de la retina és la història d’amor vampiresc…
Jo també vaig veure aquesta pel.lícula i m’ha agradat molt llegir la teva crítica. Jo pensava que les profes de català només parlaven del Complement de Règim Verbal… 😉
Si t’ha agradat aquesta pel·lícula, també et pot agradar “Tocar el cielo”, una coproducció espanyola i argentina que tracta històries que s’entrellacen sobre diferents maneres d’estimar.
Ostres, just l’altre dia la vaig “aconseguir” i la tinc en llista d’espera… em sembla que la miraré d’aquí poc 🙂