Un tramvia a SP és una història en 142 pàgines estotjada com es mereix per una tapa dura com correspon als petits-grans tresors. Aquesta és l’opera prima d’Unai Elorriaga, una obra que el va fer mereixedor el 2001 del Premi Nacional de narrativa. Titulat originalment SPrako tranbia va ser traduït el 2003 al català per Pau Joan Hernández. En obrir el llibre trobo la faixa: Premi Nacional de Literatura. “Un relat tendre i poètic, un diamant polit, un veritable regal per a la literatura” (Avui, 17.IV.03) Segona edició.
Un regal per a la literatura i un regal per a tots aquells que decidiu immergir-vos en la seva lectura. Obrir el llibre és endinsar-se en un món en què les coordenades canvien, en què l’estranyesa esdevé quotidianitat amb una naturalitat sorprenent. El relat posa de manifest un entramat de relacions humanes teixides per un seguit de casualitats. A través de petits fragments, el lector conforma un vitrall dels personatges i les seves relacions. El valor, però, d’ aquesta història és que no ocorre cap enfora sinó cap endins. Els personatges actuen poc però senten molt i conviden el lector a fer-se còmplice d’aquest entretexit de sentiments i cavil·lacions, de vegades, delirants.
Un tramvia a SP és una novel·la entranyable sense caure en la sensibleria, un retrat profundament humà de la vellesa i la joventut; dels incompresos que viuen d’il·lusions.
Perquè us en feu una idea aquí us en deixo un tastet:
La María va obrir la porta de pressa, com si l’hagués tancat tot just el dia anterior. El primer que els dos germans van ficar a la casa van ser els ulls. Tot estava igual: el rellotge, el telèfon negre, el penja-robes que havia fet en Lucas, un jove amb uns elàstics i una guitarra a la mà, el mirall, la imitació d’un quadre impressionista…; però no: el jove i la guitarra del jove i els elàstics del jove no eren de la casa.
– I aquest qui és? -va preguntar en Lucas.
– No ho sé -va dir la María, sense preocupar-se gaire.
– No s’espantin, no els vull fer cap mal, ja me’n vaig -es va disculpar el jove Marcos més nerviós que ningú.
– I qui s’ha espantat? -es va revoltar la María-. Tu t’has espantat, Lucas?
– No, jo no -va respondre el seu germà-. Ja som a casa, María: la revista.
– Jo em pensava que la casa era buida… -va dir en Marcos-. Però no pateixin, que ja me’n vaig.
– I on aniràs? -La María.
– No ho sé.
– T’hi has trobat a gust, aquí? -es va interessar ella.
– Sí, va dir en Marcos sense entendre res.
– Doncs queda’t a l’habitació de l’Ángel. (p.24)
Segons en Marcos, hi ha persones a qui no hi ha cap altre remei que inventar-los trossos de biografia. Sobretot aquelles que tenen dues, tres i fins i tot quatre biografies diferents. Aquells que, per exemple, van anar de joves a la guerra, després al manicomi i a qui les últimes batzegades de la vida ha trobat fent d’empresaris o coses pitjors. O els que havien nascut i havien mort en uns alts forns, però que en algun moment havien pensat a deixar la feina i intentar obtenir una beca de pintura a la diputació. (p.78)
Aquest abandonament sobtat de les obligacions laborals semblava espontani, fins i tot improvisat, però no. Era l’hora del cafè. I no hi havia cap altre remei que anar a prendre cafè. A tots els cocodrils els agrada el cafè. Els ha d’agradar el cafè. I si hi ha algú a qui no li agrada el cafè, ha de dir que se li posa malament a l’estómac i que s’estima més prendre camamilla. Que tampoc no li agrada gaire però és l’única manera d’estar amb els altres.
En Marcos estava convençut que l’hora del cafè no era la simple hora del cafè, sinó una mena de refrigeri eròtic. Era la primera fase del procés de reproducció dels cocodrils. Aviat es casarien entre ells i començarien a tenir cries, de pell dura i ulls marrons. No hi havia cap altra manera d’explicar aquella afició que tenien els cocodrils. (p.98)
I la Maria veia ombres de persones darrere de la porta […]. Només li restava una cinquena opció, la més filmable: que fossin lladres. Li va dir al Lucas:
– Hi ha algú.
– Deu ser en Marcos.
– En Marcos no hi és.
– Aleshores deuen ser lladres. Els dic que marxin?
– No. Deixa’ls. En deuen tenir necessitat. (p.115)
De vegades es formen famílies sense llaços de sang. Una història senzilla, carregada de bons moments.
Si t’ha agradat aquest llibre també et pot agradar L’home que plantava arbres de Jean Giono. És una faula breu: la història d’un home que amb el gest senzill i persitent de plantar arbres sense que ningú se n’adoni arriba a canviar el paisatge natural i humà d’una regió.
Si t’ha agradat aquest llibre també el pot agradar la pel·licúla “Ensemble, c’est tout” (en català Junts i prou).
La pel·lícula és una versió de la novel·la d’Anna Gavalda que ja fa molt temps que tinc a la pila de pendents. De totes maneres, estirant el fil per la banda de l’autora, és molt recomanable “Je veux que quelqu’un m’attende quelque part”. Un llibre de contes que, pensant-ho bé, potser serà objecte de ressenya
Jo vaig descobrir l’Unai Elorriaga per casualitat (o causalitat, mira-t’ho com vulguis) quan em vaig comprar un llibre seu, Vredaman, que em va encantar, per mi el millor d’aquest autor. Allà s’hi sumen un seguit d’històries genials (sobretot la del nen petit) enllaçades per un estil tranquil, tendre, ple de sentiments tancats, murmurats, amb pocs diàlegs i grans veritats, que et transporten a un univers on les hores van a poc a poc. La veritat és que em fa pensar bastant amb el Baricco de Castelli di rabbia o Oceà mar, molt recomanables també. Molt bé aquest bloc, felicitats!