![]() |
Juno Macguff té 16 anys i és, segons els adults que l’envolten, més intel·ligent del que li convé. És enginyosa, culta, ràpida en les respostes, observadora i, sobretot, sarcàstica. Aquest sarcasme és la seva particular trinxera per a amagar les seves pors i dubtes. La relació que manté amb un company de classe, Bleeker, acaba de deixar fruit: està embarassada. A ell li interessa poc l’assumpte, o més aviat gens. Juno està sola amb el seu problema però ja ha pres una decisió: tindrà el nen i el donarà en adopció. El seu pare i la seva madrastra hi estan d’acord. Ara cal trobar pares adoptius adequats. Són Mark (Jason Bateman) i Vanessa (Jennifer Garner), i són ideals. Només que Mark comparteix massa amb Juno, massa afeccions comunes i un enteniment a primera vista. Aquesta pel·lícula ha obtingut l’Òscar al millor guió original i 4 Nominacions ( pel·lícula, director, guió original i actriu). |
Juno
Lipdub de l’escola Llar Lluís Mª Mestras.
– No has vist el lipdub de l’escola Llar Lluís Mª Mestras?
– Però si ja fa dies que està penjat! El van fer quan es va començar a parlar del seu possible tancament.
– Ah, veus! D’això sí que en vaig sentir a parlar per la ràdio i la televisó d’Olot.
– Doncs llavors el centre va fer aquest lipdub per donar a conèixer les seves instal·lacions, les seves aules, els seus projectes, els seus alumnes, el seu claustre …
Fa cent anys …
![]() |
Joan Teixidor (Olot, 1913-Barcelona, 1992), poeta, assagista, articulista i editor.
Llicenciat en Filosofia i Lletres a Barcelona, alumne i amic de Carles Riba o Josep Rubió i Ors, Teixidor publica el seu primer poemari als dinou anys, Poemes 1931, d’inspiració avantguardista. Escriu articles per La Publicitat, Mirador i Quaderns de Poesia i inicia el seu vessant assagístic amb un llibre sobre Salvat-Papasseit. La Guerra Civil l’aparta de les lletres momentàniament. El 1942 funda, amb Josep Vergés, l’editorial Destino. El 1948 reprèn l’activitat poètica amb Camí dels dies i el 1954 publica El príncep (1954), inspirat en la pèrdua d’un fill. La seva obra en prosa, culminada amb tres volums dietarístics (1980, 1986 i 1990 respectivament), comprèn altres títols com Entre les lletres i les arts (1957), Cinc poetes (1969) o Antoni Tàpies (1964) i Miró: escultures (1973), que demostren el seu interès per l’art. De 1975 a 1981 és president de la Fundació Miró (1975-1981) i l’any 1988 rep la medalla d’or al mèrit artístic de Barcelona. El 1989 trenca un silenci poètic de molts anys amb Fluvià, el seu testament poètic. |
VA NÉIXERA OLOTL’ESTIMAT POETAJOAN TEIXIDOR
|
Pròleg
La petita ciutat encara m’acompanya i el riu que la travessa em farà de camí; ara que ja arribo a l’última frontera i només em tocava viure en el record. Hi haurà plany i joia en la meva complanta i una llum de tardor en les hores d’estiu; el blau és net i pur i el verd una catifa i la nit que m’abriga és un seguit d’estrelles. Anem pel món perduts tot al llarg d’aquest joc, imaginant paisatges i un lloc per somniar, el reialme perdut de la nostra infantesa i una tarda oblidada fan amarg el somriure. L’horitzó ja no hi és, va fugint i s’escapa. Cansat i decebut arribaré a l’origen, com Ulisses pel pèlag i el fill pròdig pels camps. Ve l’hora del retorn, veig la casa dels avis. Joan Teixidor Fluvià |
L’aniversari del Petit Princep
| Dilluns 8 d’abril (avui a l’hora d’escriure l’article) fa 70 anys de la publicació del Petit Príncep. Una bona excusa per treure-li la pols i rellegir-lo. «El que embelleix el desert -diu el Petit Príncep- és que amaga un pou en alguna banda». |
![]() |
|
|
|
Comencem…
|
Tot naixement és un principi,
és l’esforç del present, l’esperança del futur. Aquí neix el Ressó del CRP! |


