¿Joguines: educatives, electròniques o clàssiques? ¿És millor deixar elegir els nens o imposar el criteri dels adults? ¿Quina quantitat de regals és l’adequada? ¿Els pares es poden resistir a la marea de les modes, la publicitat, el xantatge emocional, la il•lusió dels parents, la síndrome de Pare Noel?
Per als nens, escriure la carta als Reis és un exercici d’il•lusió barrejada amb el desfici que genera veure’s obligat a elegir una cosa bona i una altra que, potser, és millor (o no). O ni tan sols això, ja que aquesta incertesa se soluciona demanant-ho tot i que triïn els Reis. Per als pares amb fills en edat de merèixer joguines, en canvi, la història és una altra, atrapats en aquesta xarxa que formen el consumisme, les tradicions familiars, els desitjos dels nens i la intenció d’educar de manera correcta a través d’una eina tan important com són les joguines i l’acte de regalar-ne i rebre’n. «Vivim temps de pares hiperregaladors i fills hiperregalats, en què sembla que els pares tenen l’obligació de regalar moltes coses als nens»
«¿Per a què, no per què, vol això el meu fill?»
Coherència amb l’educació que s’imparteix la resta de l’any i sentit comú. Aquesta és la regla d’or a l’hora d’elegir les joguines. És primordial, coincideixen experts i pares, tenir en compte els desitjos dels nens, però sempre assegurant-se que de veritat aquesta és la joguina més convenient, la que es vol, que en la realitat serà tan bonica com es veu a la capsa. Perquè hi ha les modes. I les comparacions (aquest cotxe és precisament el que han demanat els amics). I el bombardeig publicitari. «Els nens han d’aprendre a escollir el que ells volen, no el que els pares escollim per ells, i gestionar el seu regal; és la seva joguina»
SEXE I EDAT
En aquest sentit és important no deixar-se arrossegar pels tòpics. Perquè quedi clar: «Les joguines no tenen sexe. L’important no és que sigui per a nens o per a nenes, sinó que sigui per a aquest nen o aquesta nena en concret». Una altra cosa és l’edat. «Moltes famílies semblen entestades que els seus fills siguin molt madurs, més grans del que són» Aquesta visió de la realitat condiciona en molts casos erròniament els pares a l’hora d’escollir les joguines. Així doncs, a cada edat, la seva.
Els pares solen buscar l’equilibri. «Una cosa que els faci molta il•lusió i alguna altra de més educativa». I sobretot, «que els agradi, que els entretingui i que sigui creatiu» «L’important és el joc, no la joguina» «L’essencial  és preguntar-se com juguen els nostres fills. I a partir d’aquí, pensar en què necessiten per jugar. Se li dóna massa importància a la joguina, quan en realitat l’important és el concepte del joc». En canvi, l’habitual és que els nens tornin al gener a l’escola amb una allau de joguines al damunt. Coses del consumisme, però també de la pressió de l’entorn familiar, pressió benintencionada i bondadosa, però pressió al capdavall  «Aquest costum d’anar recollint regals per les diferents cases em sembla gairebé patològic. El nen es passa el dia estressat pensant què li deuen haver portat a cada casa sense disfrutar de res».
Com a professional, Ramírez Roa va proposar fa alguns anys  una solució dràstica: treballar perquè el nen només demani un regal, com a màxim dos. Això comporta l’esforç de fer una llista amb el nen i polir-la, per exemple, anar a veure les joguines a les botigues, per comparar i descartar. Cada família ha de trobar la seva fórmula.
APRENDRE DELS REGALS
Valorar, renunciar compartir, elegir
És fonamental que els nens valorin els regals. Total acord en aquest aspecte entre els experts i els pares. «S’ha d’evitar la recompensa immediata» En moltes ocasions, els pares tenen tendència a intentar compensar amb regals el temps que no passen amb els seus fills. Error. «Els nens necessiten molt de temps, però de qualitat». Socialment s’ha estès la creença que els nens són capaços de fer-ho i gestionar-ho tot; per a ells tot són drets i poques obligacions. Per això, «se’ls ha de donar només allò que es guanyin. És important no donar-los-ho tot perquè han d’aprendre a gestionar la frustració i a superar-la». Deixant alguna cosa pendent «ensenyes el teu fill a renunciar».
Gestionar, renunciar, valorar, superar la frustració i per què no, compartir. Enmig d’aquest ritual en què els nens demanen i reben, és important, inculcar el despreniment. Per exemple: mentalitzar els nens per descartar i prescindir de joguines a canvi de les noves i portar-les a algun lloc perquè altres nens hi juguin.
L’ENTORN FAMILIAR
Els Reis no han de parar a tot arreu
Lliçó número dos d’educar aprofitant l’acte de regalar i rebre: convé que es doni exemple.  És tasca dels pares assessorar la resta de la família sobre quin tipus de joguines i de regals han de rebre els nens a casa. És necessari explicar que no convé que el nen rebi tants regals ni a totes les cases.
JOGUINES TECNOLÒGIQUES
A qualsevol edat, però sota estricte control
Tauletes, consoles, mòbils… Els últims anys s’han convertit en el regal estrella no només per als adults, sinó també per als més petits.
«A qualsevol edat» no s’han de demonitzar ni encara menys prohibir, simplement treballar sobre el tipus de jocs que utilitzen els nens, que siguin educatius, que no siguin violents. Aquí és on s’ha de posar la barrera. Aquí, i segons els pares, en el temps que hi dediquen.
RECUPERAR LA MÀGIA «Els Reis són màgics i s’ha de recuperar aquest concepte», que proposa que el nen no només faci peticions sinó que ofereixi, «que sigui conscient que pot demanar coses però que també té obligacions». I proposa un banc del temps: que el nen es comprometi a passar temps amb familiars i amics per fer amb ells alguna cosa diferent (construccions amb l’avi, treballs manuals amb el seu germà…).