Víctor Català (l’Escala, 1869-1966). Pseudònim de Caterina Albert i Paradís. Filla d’una família de propietaris rurals. Visqué de la renda familiar al seu poble natal fins al 1904, que alternà l’Escala amb Barcelona. De formació autodidacta i dotada de gran sensibilitat, fou, des de petita, una gran lectora. Els coneixements que tenia d’italià i francès li permeteren ampliar les seves lectures. Viatjà per Europa, sobretot per Itàlia, cosa que incrementà la seva cultura. Féu temptatives com a escriptora des de molt jove, però no es donà a conèixer fins el 1898, essent premiada als Jocs Florals d’Olot pel monòleg La infanticida i el poema El llibre nou. Com a poeta publicà El cant dels mesos (1901) i El llibre blanc (1905). Com a autora de teatre escriví peces tràgiques, recollides als volums Quatre monòlegs (1902) i Teatre inèdit (1967). Però on realment excel·lí fou en el terreny de la narrativa. L’any 1902 publicà el primer recull, Drames rurals, sota el pseudònim de Víctor Català, cosa que provocà certa polèmica sobre un tipus de literatura massa crua, que s’agreujà quan es descobrí que sota el pseudònim s’amagava una dona. La seva narrativa es pot dividir cronològicament en tres etapes. La primera abasta els anys 1902 al 1907, durant el quals publicà Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), i la novel·la Solitud (1905). Després dels atacs dels noucentistes contra els modernistes, el 1918 reprèn la seva producció amb la novel·la Un film (3.000 metres), publicada el 1920, La mare Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930). La tercera etapa s’inicia després de la superació de la guerra i de la mort de la seva mare, amb Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). El conjunt de la seva obra narrativa correspon al que s’ha anomenat “naturalismerural” o “ruralisme”.

Joanot Martorell (València, 1413? – 1465?). Cavaller i novel.lista originari de La Safor, va escriure una de les novel·les fonamentals del gènere cavalleresc, el Tirant lo Blanc, obra que ha estat reconeguda per crítics, lectors i escriptors de tots els temps. Miguel de Cervantes en fa referència a El Quixot: “Por su estilo es éste el mejor libro del mundo.”, i el novel·lista peruà Mario Vargas Llosa va elaborar a partir d’aquesta novel·la un bon nombre de teories literàries, aquelles que van renovar la literatura mundial arran del boom sud-americà dels anys 60 del segle passat.

La seva vida va transcórrer entre lluites cavalleresques i viatges per Europa, sempre amb plets per qüestions familiars i d’herències. Martorell va escriure altres textos que no ens han arribat en la seva totalitat, com ara la novel·la Flor de cavalleria i el relat inacabat Guillem de Varoic.

El crític Martí de Riquer opina que “on el Tirant lo Blanc esdevé inoblidable i manté uns valors que rep agradosament el lector modern és quan Joanot Martorell, bandejada tota retòrica, fa parlar els seus personatges en un diàleg breu, tallant i familiar.”

Glòria Bordons (Universitat de Barcelona)

El poeta Joan Brossa (1919-1998) ha estat el poeta avantguardista d’aquest segle per antonomàsia. Gairebé desconegut fins a la publicació de Poesia rasa (1970) i convertit després en una referència indiscutible, tota la seva obra ha destacat per un interès desbordant per l’home i un procés continu d’investigació. Les seves paraules són el millor exponent d’aquest esperit d’avantguarda: “Considero la investigació com un viatge a l’inconegut, una capbussada al mirall de la imaginació; per tant no puc assegurar on porten les meves experiències actuals ni què pensaré jo mateix d’aquí a uns anys. De moment continuaré forçant els mitjans habituals de percepció per descobrir nous espais de sensibilitat. Accepto el passat pel fet que m’ha portat al present, i el futur depèn del present. Comprenc molt bé el poeta Stephen Spender quan diu que a la vida només existeix ‘el meu sempre’.” (Entrevista realitzada i traduïda per G. Picazo i J.M.G. Cortés, publicada a La creación artística como cuestionamiento, Generalitat valenciana, 1990).

Josep Carner (Barcelona, 1884 Brussel·les, 1970). Pertanyia a una família petitburgesa. Als dotze anys publicà els seus primers textos en la revista “L’Aureneta”, on es revelà com escriptor precoç. El 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme polític, i es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta etapa col·labora a “Montserrat” i “L’Atlàntida”, entre d’altres revistes. Dirigí de fet “Catalunya2 (1903-1905), “Empori” (1907-1908) i “Catalunya” (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l’IEC, i col·laborà estretament amb Fabra en la fixació i l’enriquiment de la llengua. A principis de segle s’incorporà a “La Veu de Catalunya”, i hi escriví fins al 1928. Seguidor de la política de Prat de la Riba, posà en pràctica les seves consignes en articles i en editorials. Durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República col·laborà al diari “La Publicitat”. El 1921 ingressà en la carrera consular, en la qual exercí càrrecs successivament a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la Guerra Civil es posà al costat de la República i restà a Brussel·les, on es casà amb Émilie Noulet. Es refugià a Mèxic, on professà a la Universitat Lliure. Entre la seva obra poètica destaquem Llibre dels poetes (1904), Primer llibre de sonets (1905), Els fruits saborosos (1906), Segon llibre de sonets (1907), Verger de les galanies (1911), Auques i ventalls (1914), entre d’altres. La seva poesia és aplegada i revisada al volum Poesia (1957). En teatre destaquem El giravolt de maig (1928), El Ben Cofat i l’Altre (1951) i Cop de vent (1966). En prosa escriu L’idil·li dels nyanyos (1903) i La malvestat d’Oriana (1910); els articles, contes, jocs lingüístics són recollits a Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1927); el 1970 escriví l’estudi literari Teoria del’ham poètic. La seva activitat com a traductor comprèn des de poetes xinesos, passant per Shakespeare, Molière i Andersen, i acabant amb Lewis Carrol, entre d’altres.

Palma de Mallorca, 1232-1316. Filòsof, teòleg, novel·lista i poeta. Fill d’una família possiblement pertanyent a la noblesa catalana, el seu pare arribà a Mallorca amb l’host del rei Jaume el Conqueridor. Nascut a l’illa en el període immediatament posterior a la conquesta, estigué vinculat durant la seva jovenesa a la casa reial. Dels seus anys com a cortesà en sabem poca cosa: es casà, tingué dos fills, i portà un ritme de vida adequat al seu estament. Però als trenta-un anys va viure una experiència trasbalsadora que conferí un gir radical a la seva vida: l’anomenada «conversió», esdevinguda arran de l’aparició cinc vegades de Crist crucificat.

D’acord amb el testimoni de la Vida coetània (autobiografia dictada per Llull en els darrers anys de la seva existència a uns cartoixans de París), a partir d’aquesta experiència s’inicia una nova vida per al convers, el qual abandonarà la família, la posició social i les riqueses per dedicar-se al servei a Déu. No ho farà, però, ingressant en cap orde religiosa, sinó a través d’una activitat frenètica que es resumeix en tres objectius: predicació als infidels fins arribar al martiri, escriptura d’un llibre contra els errors d’aquests infidels (Llull deia que havia de ser «el millor llibre del món») i creació d’escoles-monestirs on s’ensenyés l’àrab i altres llengües orientals per a instrucció de missioners. En definitiva, l’obsessió dominant en Llull fins al darrer moment de la seva llarga vida serà la conversió dels musulmans, dels jueus i d’altres infidels (especialment dels tàrtars) a la fe cristiana.

Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911), conegut popularment com a poeta, és també autor d’assajos d’interès ideològic, cultural i polític, i de traduccions. D’esperit romàntic i partícep del moviment modernista, la seva teoria de la “paraula viva” en poesia no tan sols té una significació estètica sinó també humana, ja que entén el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxima a la societat i capaç d’influir-hi. La seva producció poètica compta amb poemes tan difosos com Cant espiritual, El cant de la senyera, La vaca cega, La sardana, Oda a Espanya i El comte Arnau. Destaquen les seves traduccions de Goethe, Novalis, Píndar, Homer i Nietzsche. Arran de la crisi de la Setmana Tràgica (1909), i gairebé sol entre els intel·lectuals, reacciona amb els articles Ah, Barcelona…, La ciutat del perdó i L’església cremada, insistint en la part de responsabilitat que pertoca a la burgesia catalana. Proclamat Mestre en Gai Saber (1904), fou membre fundador de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

1397. Al voltant d’aquest any naix Ausiàs March, molt probablement a Gandia, fill de Pere March i Lionor Ripoll.
1409. Pere March emancipa el seu fill Ausiàs.
1413. Mor son pare, Pere March.
1419. És Armat cavaller
1420. Intervé en les incursions bèl.liques d’Alfons el Magnànim a Itàlia.
1424. Intervé en les campanyes contra els pirates nord-africans i de Sicilia.
1425. Finalitza les seues aventures militars, i sembla que comença la seua activitat poètica.
1427. És processat per una demanda amorosa.
1429. Mor sa mare. Malgrat que la hereva universal es sa germana Peirona, ell esdevé administrador.
1437. Es casa amb Isabel Martorell, germana de Joanot.
1439. Mor la seua dona, fet que, aparentment, és l’orige dels poemes 92-97.
1443. Es casa amb Joana Escorna.
1450. S’estableix a València. Mor Joana Escorna. Ausiàs escriu els cants de mort.
1458. Es empresonat arran d’una denúncia interposada per la esposa d’un dels seus fills bastards.
1459. Mor a València, el 3 de Març.

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir!

Renaixement

Moviment intel·lectual i estètic dels segles xv i xvi basat en la reivindicació (el renaixement) de la civilització clàssica grecollatina, que comportà la restitució, interpretació i anotació dels textos clàssics, l’assimilació de les idees i els valors que contenen, l’afany d’imitar els seus models literaris, arquitectònics i figuratius amb l’ambició de superar-los, l’exaltació de la dignitat de l’ésser humà i del seu paper a l’univers i una nova ordenació laica de la societat.

JULES VERNE i
LA VOLTA AL MÓN EN 80 DIES. En el centenari de la mort de Verne descobrim que és més viu que mai ! Narrativa, aventura i reflexió Aprofitem l’onada de l’any Verne que al llarg del 2005 ha estat homenatjat en el centenari de la seva mort, per introduir la reflexió a través del cinema a primària. Hem triat La volta al món en 80 dies pel seu atractiu intrínsec, perquè ha esdevingut ja un clàssic i també perquè fa poc s’ha editat en català (castellà i anglès) la versió de Frank Coraci. Com tots els clàssics, no es pot cenyir a una edat. Pensem que les propostes del dossier són prou àmplies per ser usades per a tots els nivells educatius. Seran els propis estudiants qui posaran el llistó. Nosaltres, només hem preparat l’esquer. Creiem que és una bona oportunitat per a plantejar alguns temes, tot i el to desenfadat i espectacular de la producció. I potser esdevingui també una oportunitat per apropar alguns nens i nenes i joves a la lectura. De la mateixa manera que una obra literària es porta al cinema, qui sap si algun estudiant se’n va a l’obra literària. Jules Verne va néixer a Nantes el 8 de febrer de 1828 i va morir a Amiens el 24 de març de 1905. Va començar escrivint obres de teatre, però l’èxit li va arribar amb la publicació de tota una sèrie de novel·les que combinen l’acció i l’aventura amb un rigorós rerefons científic. Obres com Viatge al centre de la terra, Cinc setmanes en globus, Un capità de quinze anys o Vint mil llegües de viatge submarí s’han convertit en clàssics de la literatura juvenil, i han fet que Verne sigui considerat el pare indiscutible de la ciència ficció moderna. Altres obres famoses: De
la Terra a
la Lluna (1865), la trilogia: Els fills del capità Grant (1867-68), Vint mil llegües de viatge submarí (1870), L’illa misteriosa (1874), Miquel Strogoff (1876). La volta al món en 80 dies la va escriure l’any 1873, en plena efervescència creativa.