Tot allò que faria Leonhard Euler…

Amics (i amigues) lectors (i lectores) (i escoltadors i escoltadores, per si algú no sap llegir) ja hem passat aquestes dates anomenades festes de Nadal. Es veu que durant aquestes festes es celebra que hi havia un senyor (que no senyora) que es deia Jesús que va néixer un dia i va morir un altre dia. El cristianisme, per compensar això es va inventar la figura del Déu Pare que aquest ni neix ni mor, sinó que està i ha estat i es veu que també estarà.

Mirin, el fet que Jesús va existir, doncs tampoc ho discutirem. Ara bé, el fet que existeix aquest Déu Pare (i Mare?) el qual no podem veure ni imaginar és tota una altra cosa. Els creients, els ateus i els agnòstics ho discuteixen de tant en tant però tampoc treuen resultats apreciables. Però, i els matemàtics? Què tenen a dir sobre aquests afers teològics?

El primer matemàtic que ho va intentar va ser Blaise Pascal. El seu raonament era molt senzill: si existeix Déu, el premi de creure-hi és infinit; però si no existeix, el premi per no creure-hi és nul. Per tant, per poc probable que sigui l’existència de Déu, sempre serà molt millor la fe per un pur càlcul de probabilitats. Conclusió: una aposta per l’ateïsme és matemàticament inferior (té menys esperança) a una aposta per la fe.

L’alemany Thomas Vasek ha fet una estimació de la probabilitat de l’existència de Déu. Segons Vasek, la probabilitat que Déu existeix és d’un 62%. El procediment que utilitza és el següent: assumeix de partida que la probabilitat que Déu existeix és d’un 50% (que és una manera fina d’admetre que no se’n té ni idea). A partir d’aquí s’examinen uns indicis per reforçar la hipòtesi de l’existència o de la no existència:
1) Ha d’haver alguna causa que expliqui l’origen de l’Univers? Augment fins al 67% de probabilitat.
2) Hi ha alguna cosa que mantingui l’ordre a l’Univers? 80% de probabilitat.
3) Hi ha algun motorn extern de l’evolució de les espécies animals? Continua amb 80%.
4) Si ens mirem l’existència de mal al món la probabilitat de l’existència baixa fins al 45%.
5) Hi ha hagut al món persones que han tingut innegables experiències místiques… això fa pujar la probabilitat al 62%.

I amb això acaba el raonament… au! I ara que cadascú cregui el que vulgui.

Indíbil (cabdill ilergeta); Joan Font (escultor); Antoni Sas (arquitecte); Ricard Cirera (astrònom); Antoni Torres (impulsor cultural); Enric Serecigni (empresari i impulsor cultural); Víctor Colomer (sindicalista); Josep Benseny (pintor); Martina Castells (metgessa); Trinitat Arnaldo (pedagog); Josep Plana (dibuixant); Ignasi Sanuy (periodista); Assumpta Porta (escriptora); Agapit Lamarca (arquitecte); Josep Manetes (fotògrafs); Miquel Roig (comerciant i promotor cultural); Francesc Remolins (cardenal); Ricard Vinyes (músic); Ramon Aguiló (escultor); Ramon Felip (economista); Baldomer Bonet (científic); Victorià Muñoz (enginyer); Samuel Gili i Gaya (filòleg); Manuel del Palacio (escriptor); Manuel Desvalls (polític); Ramon Soldevila (polític); Antoni Barbosa “Trapa” (periodista); Emili Raimat (odontòleg); Pere Castelló (metge); Anton Soler (arquitecte); Ramon Borràs (escultor); Sebastià Garsaball (líder camperol); Morera i Gatell (arquitecte); Ramon Castejón (polític); Ezequiel Boixet (periodista); Marià Gomà (arquitecte); Joan d’Agramunt (viatger); Salvador Roca (pedagog); Alfred Perenya (polític); Miquel Agelet (empresari); Enric Granador (músic); Llorenç Agustí i Claveria (empresari); Alfons Costafreda (escriptor); Pius Font i Quer (botànic); Zoe Rosinach (doctora); Manuel de Montsuar (president de la Generalitat); Valeri Serra (floklorista); Anastasi Pinós (historiador); Agustí Duran i Sampere (historiador); Magí Morera (poeta); Sant Anastasi (sant); Joan Bergós (arquitecte); Arnau Mir de Tost (conqueridor); Miquel de Cortiada (jurista); Emili Pujol (músic); Sant Pere Claver (sant); Maria Rúbies (pedagoga); Enric Pubill “Lo Parrano” (músic); Ramon Corcelles (escultor); Enric Farreny (pedagog); Humbert Torres (polític); Onofre Cerveró (jurista); Lluís Blet (botànic); Ramon Argilés (arquitecte); Lluís Companys (president de la generalitat); Gaspar de Portolà (descobridor); Manuel de Pedrolo (escriptor); Leandre Cristòfol (escultor); Sant Faust (sant); Joan Oró (bioquímic); Roc Pifarré (cardiòleg)…

Tots aquests homenots (i donotes) són nats a les comarques lleidatanes des del 216 aC fins als nostres dies. Hi ha personatges de totes les èpoques i de tots els oficis. I es demostra que les nissagues lleidatanes poden destacar en qualsevol camp de la cultura, l’economia, el comerç. Aleshores… per què ells lleidatans només servim per la conselleria d’agricultura? És que fem cara de tarròs? És que anem pel carrer en tractor? Potser va sent hora de prendre’ns la tonteria aquesta de la paritat seriosament i reclamem un 25% de consellers lleidatans, no? Perquè amb aquests governs que tenim els lleidatans som com un globus en una festa d’eriçons.

Diuen que això del català va la mar de bé i que els xiquets catalans han d’estudiar més espanyol, que es veu que no en saben prou. Per comprovar la bona salut del català n’hi ha prou de parar l’orella. Pares l’orella en un indret qualsevol (de la Panadella cap al mar) en un moment qualsevol i les probabilitats de sentir algú parlant català són molt inferiors a les de sentir algú parlant espanyol. I quan, finalment, la sort i la perseverança et permeten escoltar una conversa en català et quedes garratibat de veure fins a quin punt el català que es parla està impregnat d’espanyol. Ni un ni dos, molts cops he sentit aquests dies gent que parlaven del que farien o deixarien de fer aquesta nit, la Nit de Nadal, la qual curiosament anomenen Nitbona, en un calc de l’espanyol que posa la pell de gallina.

I, encara no recuperat de tanta Nitbona, segueixes parant l’orella i segueixen parlant d’aquestes festes i t’adones que molta gent es refereix a les festes com a Nadals, un plural absurd que no saps ben bé d’on ve fins que recordes que els espanyols tenen l’estrany costum de considerar que aquests dies són les Navidades.

I si no et saps avenir d’aquest plural, després resulta que amb l’orella encara parada descobreixes un singular que també et sorprèn. D’allò que tota la vida n’havíem dit torrons (o tarrons en lleidatà) cada cop hi ha més gent que en diu torró. I la raó, naturalment, és que els espanyols ho diuen així, en singular.

I quan ja no vols parar més l’orella i vols anar cap a casa a celebrar la Nit de Nadal i menjar els torrons que cagarà el tronc, encara tens temps d’adonar-te que de l’endemà del dia de Nadal en diuen Sanesteve com si la t de Sant hagués desaparegut. I, és clar, la cosa és que en espanyol es pronuncia d’aquesta manera. I penses que realment has tingut molta sort de poder parar l’orella i de sentir algú que encara parla en català i que no t’amargaràs pas les festes perquè la gent digui Nitbona, Nadals, torró i Sanesteve, que pitjor serà en el futur quan només sentiràs Nochebuena, Navidades i turrón i quan Sant Esteve ja no el celebrarà ningú.