Tot allò que faria Leonhard Euler…

No, no s’espanti. No és res de la Guerra de les Galàxies. El títol sona a ciència ficció però la ciència és real! No s’ha preguntat mai com és que els astrònoms coneixen la composició química de les estrelles si no n’han visitat mai cap? Pregunti-s’ho, pregunti-s’ho. La forma de fer-ho és a través d’una tècnica anomenada espectroscòpia. Cada vegada que un objecte emet llum, aquesta comporta informació sobre els elements químics que el formen. Cada element químic emet llum en determinades freqüències (si la llum és visible diferents freqüències signifiquen diferents colors), que poden ser mesurades amb els instruments apropiats, anomenats espectròmetres. Així els físics, que sembla que tenen poca feina però no és així, van registrar acuradament la llum particular de cada element en el laboratori i li van posar el nom d’espectre (no, un espectre no és un fantasma). És com la seua empremta digital. Quan un astrònom observa la llum d’una estrella, aquesta llum arriba al telescopi i després es fa passar a través d’un espectròmetre, amb el qual és possible separar la llum de cada element i així identificar quins són els elements que componen aquesta estrella.

Aquesta mateixa tècnica es la que utilitza el Curiosity per estudiar la composició del sòl marcià. Però hi ha un problema. Les roques marcianes no són estrelles i no emeten llum, per a això el Curiosity ha estat armat amb un poderós raig làser que es dispara contra una roca diverses vegades en polsos molt curts, equivalent a encendre i apagar una llanterna moltes vegades molt ràpid.

El làser va ser disparat 30 vegades en 10 segons i cada pols tenia una potència d’un milió de watts (les bombetes de casa seua en tenen 60 i l’assecadora 2000 perquè es faci una idea). Els electrons que orbiten els àtoms  a la roca absorbeixen l’eneegia del làser, i es converteixen en el que els físics anomenen electrons excitats (la paraula excitat es refereix a electrons amb més energia, no hi vegi pas connotacions sexuals). Aquests electrons tornen al seu estat de mínima energia emetent la llum particular de l’àtom al qual pertanyen. La llum del petit flaix generada va ser captada pel telescopi de la ChemCam  i mesurada pels espectròmetres per determinar els diferents elements químics presents a la roca. La informació ha estat rebuda pels científics i està sent analitzada, mentre que “Coronació” va quedar amb una marca de prop d’1 mm diàmetre, la imatge va ser publicada per la NASA i la podeu veure a continuació.