Tot allò que faria Leonhard Euler…

Identificar un pernil de porc no estabulat, alimentat amb gla amb la criança adequada i amb una curació de dos o més anys no és fàcil. Els mètodes per imitar aquest producte són cada cop més sofisticats, i hi ha poques pistes que puguin verificar científicament l’autenticitat del producte. Per aquest motiu, els biomarcadors que s’han estat utilitzant com, per exemple, la vitamina E present per saber si un porc va estar o no estabulat, o la relació d’àcids grassos per a desxifrar si un porc havia menjat gla o no, han esdevingut obsolets ja que es poden emular amb els pinsos corresponents. Manuel Valiente, investigador del Departament de Química de la Universitat Autònoma de Barcelona i originari de la zona de Jabugo, lidera un projecte d’investigació per a identificar nous biomarcadors.

Al llarg d’un experiment en el sincrotró europeu, l’ESRF, Valiente va proposar a Germán Castro, cap de l’estació experimental espanyola SPLINE, utilitzar els raigs X de sincrotró (tècniques d’espectroscòpia) per a obtenir informació sobre el canvi en alguns compostos del pernil a llarg del procés de curació en relació a paràmetres importants de la qualitat del producte i la seva traçabilitat, com son la criança i l’alimentació del porc i la durada del procés de curació. Aquests canvis, que són responsables de l’evolució de la coloració del pernil, podrien ser utilitzats com a biomarcadors del producte final. Els primers tests es van dur a terme al llarg del mes de març i es va comprovar que el sincrotró podia desvetllar detalls que no s’havien observat prèviament.

Els compostos metàl•lics presents a les proteïnes del porc, especialment aquells que contenen ferro i zinc, són, possiblement, candidats per a dictar els canvis de color del pernil al llarg del procés de curació. És sabut que al llarg del procés de curació, que sol durar dos o més anys, té lloc un intercanvi entre els metalls ferro i zinc, que es troben majoritàriament en proteïnes com la mioglobina i en compostos porfirínics.

L’equip ha estudiat 20 mostres de pernil ibèric de diferents anys, de porcs tant estabulats com no estabulats (porcs lliures a devesa d’alzines a Valdelarco, a la serra de Aracena, Huelva), així com mostres de pernil italià de Parma i San Daniele. Els investigadors van utilitzar SPLINE al llarg de quatre dies d’experiments.

Els resultats preliminars deixen entreveure la presència d’uns deu metalls diferents en les mostres estudiades. “Ens ha sorprès la varietat de metalls trobats i la seva relació quantitativa”, explica Valiente. “Això pot indicar que potser no només el zinc i el ferro són indicadors de les modificacions que pateix el pernil”, afegeix. En aquests moments, les dades adquirides estan sent objecte d’una anàlisi detallada, tot incloent la seva correlació amb la tècnica de imatge hiperespectral que desenvolupa el grup del professor Giuseppe Bonifaci de la Universitat de Roma “La Sapienza” i que s’ha aplicar sobre les mateixes mostres de pernil analitzades al sincrotró.

Aquest experiment servirà per a identificar els paràmetres més sensibles per a aconseguir l’objectiu proposat i marcaran el desenvolupament d’un estudi més exhaustiu en què les tècniques espectroscòpiques ara aplicades seran les protagonistes.

Si es desenrotlla cel·lo transparent dins d’una habitació fosca, es pot apreciar una lleugera resplendor just en el punt en què la cinta es desenganxa del rotllo. El 2008, el físic Seth Putterman, de la Universitat de Califòrnia, va voler investigar el fenomen a fons. Va ser així com va descobrir que aquest senzill gest pot produir fins i tot raigs X. Putterman es troba a Sitges aquesta setmana per assistir a la conferència Conversió d’energia, organitzada pels professors Giancarlo Franzese, David Reguera i Miguel Rubí, de la Universitat de Barcelona. El cel·lo no és l’única sorpresa entre els seus objectes d’estudi: aquest científic està especialitzat a trobar energia en elements insospitats.
–¿Hem de preocupar-nos quan utilitzem cel·lo?

–¡No! En condicions normals, el cel·lo només emet una mica de llum visible. No obstant, si es desenrotlla al buit, aquesta radiació pot arribar a una energia molt més gran, la dels raigs X.

–¿Quin interès té aquest fet?

–Té tant interès que es va publicar ¡a la revista Nature! Encara que serveixi per enganxar papers, la pega del cel·lo és en realitat molt feble si la comparem amb moltes altres forces físiques. No obstant, és sorprenent que, quan es desenrotllen dues superfícies adherides per una força tan baixa, s’alliberi una energia tan alta.

–¿I per a què serveix estudiar la cinta adhesiva?

–Hem demostrat que l’emissió de llum es produeix fins i tot amb fils de cel·lo de dècimes de mil·límetre. Si aconseguíssim fer-ho amb quadradets de la mateixa magnitud, els podríem utilitzar com a píxels per fabricar pantalles de televisió.

–¿D’on ve aquesta energia?

–És un misteri encara per desvelar. Sabem que les dues superfícies tenen càrregues elèctriques oposades, però ignorem els detalls del fenomen.

–¿Com arriba un científic a interessar-se per aquest fet?

–Als anys 30, uns científics van observar que separar superfícies, tant de cinta com de làmines de minerals, podia produir llum. Aquests estudis ens van inspirar.

–Vostè busca energia en elements insòlits, com les bombolles…

–Dins d’un contenidor amb un líquid es poden produir bombolles amb una petita quantitat de gas al seu interior. Quan una bombolla explota es produeix una gran pressió en aquell minúscul volum de gas. El procés pot portar fins a la fusió dels nuclis atòmics i alliberar molta energia. És una bona idea, però de moment fa falta més energia per induir la fusió que la que s’obté gràcies al procés.

–¿I amb cristalls?

–Amb alguns també es pot produir una fusió nuclear. Estem participant en un projecte que pretén generar energia simplement mesclant un cristall i un gas. En certes condicions, només cal refredar i escalfar la barreja per produir la fusió.

–¿Què tenen en comú tots aquests fenòmens?

–Són processos en els quals es produeix un efecte de gran concentració d’energia. Aquestes situacions són les que més m’interessen com a científic.