“BLACK POWER” JOCS OLÍMPICS DE MÈXIC 1968

En els jocs olímpics de Mèxic 1968, durant la cerimònia per el lliurament de medalles de la prova dels 200 metres llisos, els atletes americans Tommie Smith i John Carlos, primer i tercer classificats respectivament, varen baixar el cap i aixecaren el puny amb un guant negre mentre sonava l’himme del seu país, com símbol del moviment Black Power i en protesta per les tensions racials que es vivien als Estats Units. Foren expulsats dels jocs, i el seu retorn a casa fou d’allò més desagradable: els tractarem com a delinqüents i foren repudiats durant anys.

 

 

 

UN MEDALLISTA A LLANÇÀ

Aquest dimecres hem gaudit al nostra centre de la presència d’en Carles Torrent, medallista olímpic a Athenes 2004. Durant poc més d’una hora hem compartit experiències, inquietuds, dubtes… de forma distesa i amena. Des d’aquí volem agrair a en Carles la seva gentilesa per venir a parlar amb nosaltres, tot alterant el seu estricte règim d’entrenaments. Gràcies!

Algunes imatges de la sessió: http://picasaweb.google.es/Llancaesport/CarlesTorrent#

ENS VISITA UN MEDALLISTA OLÍMPIC

Benvolguts alumnes,Properament rebrem la visita d’un professional del ciclisme, el medallista olímpic a Atenes 2004 Carles Torrent. Podem aprofitar l’ocasió per conèixer el món de l’esport per dintre: l’entrenament, l’estil de vida, les olimpíades, els èxits, els fracassos, el dopatge, les noves tecnologies, les lesions, els valors… tot allò que ens agradaria saber de l’esport professional i no tenim l’oportunitat de preguntar-ho. Per aquest motiu, us proposo que us convertiu en uns intrèpids periodistes i elaboreu un mínim de dues preguntes que us agradaria fer al Sr. Torrent. Si voleu conèixer el palmarès d’en Carles Torrent podeu entrar a:http://www.sitiodeciclismo.net/coureuruitslagenfiche.php?coureurid=7519http://rfec.trackglobe.com/noticias/adjuntos/Palmares%20pistards%20(formato%20pdf).pdf Si us fa mandra consultar-ho us faig cinc cèntims del més destacat:En Carles Torrent Tarrés va néixer un 28 d’agost de l’any 1974 a Sarrià de Ter (Girona). Actualment viu a Olot, tot i que gran part de la seva vida es troba vinculada a la població garrotxina de St. Joan les Fonts. Professional del ciclisme des de l’any 2000, ha compaginat durant aquests anys les competicions de ciclisme en ruta i en pista. En ruta destaquen els seus triomf al GP de Portugal (2000), una etapa i la general de la Vuelta a la Rioja (2002), una etapa a la Vuelta a Castilla i León (2005), una altra a la Vuelta a Burgos (2006) i una a la Vuelta a León (2007), entre d’altres èxits.Pel que fa a la pista gaudeix de diversos Campionats d’Espanya en proves de persecució per equips, puntuació i americana, i en proves internacionals destaca la tercera posició en els campionats del món de l’any 2004 en la prova de persecució per equips, així com nombrosos podis en proves de la copa del món. Però per sobre de tot destaca la medalla de bronze en la mateixa prova de persecució en els Jocs Olímpics d’Atlanta 2004.La temporada passada en Carles Torrent va viure una de les cares més amargues de l’esport, quan el mes de juny es va fracturar el fèmur com a conseqüència d’una caiguda durant l’etapa reina del Gran premi Correios. Aquesta inoportuna lesió va suposar l’adéu de Carles Torrent al jocs de Beijing, on havia de competir formant parella amb el balear Joan Llaneras en la prova de madison.       

QUANTITAT O QUALITAT?

Quan ens endinsem en el món de l’entrenament esportiu, en qualsevol dels seus nivells, topem amb la clàssica problemàtica de la valoració de les càrregues a aplicar. La càrrega de l’entrenament ens ve determinada per dos paràmetres claus: el volum i la intensitat, i, evidentment, per la forma de conjugar-los. Sovint, quan es planifiquen entrenaments amb atletes de baix nivell, es parteix d’una premissa errònia: “A més hores d’entrenament, millors resultats esportius”. Aquesta afirmació té una validesa caduca, doncs si bé en els primers mesos, o fins i tot anys, el fet d’aplicar al cos una quantitat d’entrenament a la qual no està habituat provoca una agressió i posterior millora del rendiment esportiu, aquest progrés es veu estancat a causa de diversos factors, com l’adaptació del cos a les càrregues aplicades, la impossibilitat d’incrementar el volum d’entrenament, les limitacions del cos en l’assimilació de determinats volums… Per tant, si bé el fet d’augmentar el volum d’entrenament és un estímul  a tenir en compte, l’oblit de la intensitat de treball ens condueix al fracàs esportiu a curt o mig termini. A més, si som capaços d’utilitzar la relació entre volum i intensitat de forma adequada es podran reduir en gran mesura les hores d’entrenament assolint fins i tot millors resultats esportius. Evidentment, les característiques pròpies de l’esport en el qual estem entrenant ens marcaran la prioritat del que sovint anomenem entrenaments de quantitat i de qualitat, o dit d’una altre manera, amb prevalença del volum o de la intensitat, però fins i tot en els casos en els que el volum de treball sembla l’únic element a considerar, com en maratons, triatlons, curses d’alta muntanya… la qualitat de l’entrenament, els entrenaments fraccionats a intensitats de competició, és el que ens determinarà l’èxit final de la competició.

Personalment considero que en els aquells casos en els que després d’anys d’entrenament el seu rendiment esportiu no millora, o fins i tot amb aquells atletes que  disposen d’un reduït nombre d’hores d’entrenament, caldria reordenar la seva planificació cap a la prioritat de la qualitat, aprenent a jugar amb la intensitat, el volum i la recuperació. Cal doncs, eliminar l’entrenament inútil, evitem perdre el temps.

DEL GIMNÀS A L’EDUCACIÓ FÍSICA

Tot i que el concepte d’Educació Física és relativament modern, l’activitat física com a mitjà de formació de la persona es remunta fins als orígens de l’home, essent les civilitzacions pre-helèniques les que la sistematitzen a la recerca d’un fi. L’evolució de les pràctiques físiques fins a l’actualitat ens ha deixat com a llegat un seguit de termes utilitzats erròniament com a sinònims. Així, activitat física, educació física, esport i gimnàs són emprats indiscriminadament fent referència a qualsevol pràctica amb implicacions físiques. Aquest fet no deixaria de ser anecdòtic si no fos per la utilització, sovint despectiva, que es fa del mot gimnàs referint-se a l’educació física. Si bé és cert que durant molts anys l’educació física que s’impartia a les escoles i instituts no deixava de ser l’aplicació de la gimnàstica sueca, amb taules uniformes, formacions, alineacions, moviments analítics…, amb un marcat caire militar; actualment, l’educació física que s’imparteix als nostres centres escolars dista molt d’aquell element d’afirmació del règim franquista.

Sovint, ens trobem amb pares d’alumnes que prioritzen, per damunt de tot, el rendiment acadèmic que el seu fill assoleix en les àrees anomenades instrumentals (matemàtiques i llengües), establint una jerarquització del currículum, essent les àrees de menor reconeixement aquelles amb predomini del treball procedimental. Malauradament, retornen a la disgregació del cos i de la ment, talment com a l’Edat Mitjana, com si l’intel·lecte fos la part transcendental que cal salvar, i el cos físic el pecat que cal sotmetre. S’obliden que el cos és una unitat indissoluble, i que, per tant, totes les vies educatives són necessàries. Així doncs, els objectius de l’educació física actual van molt més enllà de la simple ocupació del temps d’oci i recreació, del moment catàrtic d’alliberar tensions, o fins i tot de la millora de la condició física dels alumnes; l’educació física persegueix educar el moviment i, sobretot, a través del moviment, sense oblidar aspectes socialitzadors, culturals, d’afirmació personal, higiènics, salutífers…

Potser, caldria reflexionar sobre el que ens deia J.J.Rousseau a L’Emile o de l’educació: “…els nostres primers mestres de filosofia són els peus, les mans, els ulls. Substituir tot això per llibres no és pas ensenyar-nos a raonar, és ensenyar-nos a utilitzar la raó dels altres; és ensenyar-nos a creure molt, i a no saber mai res…”

LA MÀGIA DEL FUTBOL

De tots és coneguda la ja mítica frase utilitzada en l’entorn futbolístic per justificar fracassos esportius : “El futbol és així”. Tot i que aquesta premissa se’ns presenti orfe, buida de contingut, molt possiblement amaga en el seu si el secret d’aquest esport. En la majoria de les pràctiques esportives el resultat final de la seva execució es pot fer, en gran mesura, previsible. Aquest fet es fa evident en els esports individuals, on els atletes accedeixen a les competicions amb unes determinades marques i, per tant, és relativament fàcil determinar el futur guanyador de les mateixes. Per altra banda, en les esports col·lectius, com l’handbol o el bàsquet, tot i que la incertesa del resultat final és major, per norma, els equips més poderosos, amb millors jugadors, més ben preparats… solen endur-se les victòries. En aquest cas el futbol és l’esport que presenta més incertesa. Tot i que sembli absurd, la frase “el futbol és així” pot tenir significat en l’anàlisi d’aquesta incertesa.

En el decurs de les sessions d’entrenament els entrenadors i preparadors tenen la finalitat de dotar als seus jugadors dels màxims recursos per superar amb credibilitat les proves esportives. Per tant, hauran de treballar acuradament totes les variables que es puguin produir en el seu esport, procurant-ne el seu control. Així, en els esports individuals les variables es redueixen a la relació de l’esportista amb el medi, i en alguns casos amb un adversari, i, per tant, la incertesa és molt minsa, amb la qual cosa el seu entrenament es concreta principalment en la preparació d’aspectes físics i tècnics. Per contra, en els esports col·lectius apareixen, a part de la relació amb el medi, dos paràmetres més, els companys i els adversaris, així com la seva forma d’interrelacionar-se. Això fa que la seva preparació requereixi treball físic, tècnic i sobretot, i de forma primordial, tàctic (es podria definir com la relació que s’estableix entre el jugador, el mòbil, els companys i els adversaris). La millora en aquest treball tàctic pot suposar un important benefici pel joc d’equip. Ara bé, la dificultat rau en l’anàlisi i control de les variables que es produeixen, doncs no solament s’han de planificar les accions que farà el meu equip, sinó que també cal tenir en compte el joc de l’adversari, els seus recursos. Per tant, el nombre de variables és d’allò més nombrós. Tot i això, quan ens trobem amb esports col·lectius on el terreny de joc té unes dimensions relativament reduïdes, amb un nombre de jugadors controlable, amb unes característiques reglamentaries clarament estipulades… l’estudi i l’anàlisi de les variables és, fins i tot, factible. El cas més evident és el bàsquet, on observem que els jugadors tenen unes jugades d’atac i defensa assajades , amb diverses solucions ens funció dels moviments de l’adversari, i que finalment el major o menor encert dels seus jugadors acaba resolent. Per  contra, en el futbol les dimensions del terreny de joc impliquen una quantitat de resolucions tal que és totalment impossible establir un control absolut sobre les jugades pròpies i de l’adversari. Així doncs, l’única opció que queda és la de procurar tenir controlades al màxim totes les variables sobre les que l’entrenament pot incidir, anhelant que la sort del campió acabi fent la resta. Sembla a ser, doncs, que la premissa “el futbol és així” troba justificació en el nombre de variables incertes que caracteritzen aquest esport, i alhora crec que amb això s’explica la màgia del futbol.

 

L’altra cara de l’esport (ara torno…)

Benvolguts alumnes,Us demano disculpes per la desagradable sorpresa (o no…) de la meva absència durant la sessió de classe d’avui. Aprofitarem el benentès per reflexionar sobre un dels aspectes més desagrades del l’esport, la violència.Els incidents ocorreguts passat dissabte 27 de setembre durant el derbi català de la primera divisió de futbol, ens mostren de nou el costat més obscur del món de l’esport, i per extensió de la societat actual. Observa el següent vídeo i redacta la teva opinió personal sobre els “hooligans”, o seguidors radicals, del futbol. (extensió mínima de 6 línies).