La vertiginosa evolució tecnològica de la nostra societat ha nodrit el món de l’esport de recursos fiables per a l’increment del rendiment de l’esportista. Des de la millora en la qualitat i funcionalitat dels materials esportius, passant pels recursos digitals d’anàlisi de resultats i control de l’entrenament, fins a l’ús de nous aparells en el treball diari, han obligat als tècnics a “nacionalitzar-se” en l’entorn digital. Fins i tot, més enllà de l’alt rendiment, en l’incombustible món del joc i l’activitat física, s’han immiscit les noves tecnologies. Sorprèn veure videoconsoles que capten l’acceleració del moviment en tres dimensions com a reclam principal de fires esportives, o l’ús d’aparells de navegació per satèl·lit com a base d’un joc universal de recerca de tresors (geocatching). D’altra banda, el món de l’educació es troba en lluita constant per trobar ubicació en aquesta evolució. Internet, blocs, moodle, pissarres i llibres digitals, presentacions en powerpoint, webquest… guanyen paulatinament terreny al guix i als apunts de paper, afegint-hi, a més, la gran capacitat dels nadius digitals (els nostres fills, els nostres alumnes) per adaptar-se al canvi. En aquest context, l’Educació Física no pot quedar-se al marge. Còmode i temerari és creure que la nostra àrea restarà impassible als canvis generals de la societat. Cert és que tenim el gran privilegi de treballar amb el cos, amb el moviment, però les possibilitats que ens ofereixen les noves tecnologies són ineludibles. La motivació que suposa treballar la resistència fent ús del pulsòmetre, la utilització del mòbil per a la filmació i retroalimentació de les accions motrius, l’ús del bloc com a suport de l’aprenentatge teòric i de valors, la inclusió del GPS en les activitats en el medi natural, la visualització de situacions tècniques i tàctiques a través d’internet… són alguns dels recurs que avui en dia tenim a l’abast. Ara ens toca a nosaltres, els immigrants digitals, adaptar-nos als avenços i saber-los conjuminar amb les virtuts tradicionals de l’activitat física i l’esport, perquè, això sí , sempre ens quedarà el bèlit.

La ciutat alt empordanesa de l’Escala acollí el passat divendres una nova trobada esportiva intercentres. En aquesta ocasió l’activitat organitzada pels alumnes de l’IES El Pedró girava al voltant de l’esport del voleibol. Malauradament, i com ser habitual en les trobades descentralitzades, tan sols dos IES hi van prendre part, els amfitrions i el nostre IES Llançà (incombustibles com sempre). Un ambient esportiu i companyonia va regnar una solellada tarda de primavera.  

Aquest matí hem posat el punt i final al Circuit Comarcal amb el cros disputat a la Jonquera. Una vegada més hem demostrat el nostre esperit esportiu aconseguint el premi al centre amb més participació. MOLTES FELICITATS als 36 agosarats alumnes que heu desafiat el fred aquest matí, així com aquells que heu aconseguit ocupar lloc d’honor en la classificació final del rànking: Zohuir, Ariadna, Senci, Helena, Ariana. SOU ELS MILLORS  

CROS JONQUERA

El proper dissabte 13 de desembre finalitza el circuit comarcal de cros amb la cursa que tindrà lloc a la Jonquera. És la darrera oportunitat per recuperar el protagonisme perdut en el cros de Roses i tornar-nos a erigir com el centre amb més participants. Tanmateix també tenim atletes amb opcions de ocupar llocs de prestigi en la classificació final del circuit (Zohuir Alem, Ariadna Mora, Senci Cano, Helena Cervera, Joan Vilà, Ariadna Laguna…). Adjunto la classificació provisional del circuit. CLASSIFICACIONS CIRCUIT COMARCAL CROS 

Cross Roses 29-11-08

Tot i que el concepte d’Educació Física és relativament modern, l’activitat física com a mitjà de formació de la persona es remunta fins als orígens de l’home, essent les civilitzacions pre-helèniques les que la sistematitzen a la recerca d’un fi. L’evolució de les pràctiques físiques fins a l’actualitat ens ha deixat com a llegat un seguit de termes utilitzats erròniament com a sinònims. Així, activitat física, educació física, esport i gimnàs són emprats indiscriminadament fent referència a qualsevol pràctica amb implicacions físiques. Aquest fet no deixaria de ser anecdòtic si no fos per la utilització, sovint despectiva, que es fa del mot gimnàs referint-se a l’educació física. Si bé és cert que durant molts anys l’educació física que s’impartia a les escoles i instituts no deixava de ser l’aplicació de la gimnàstica sueca, amb taules uniformes, formacions, alineacions, moviments analítics…, amb un marcat caire militar; actualment, l’educació física que s’imparteix als nostres centres escolars dista molt d’aquell element d’afirmació del règim franquista.

Sovint, ens trobem amb pares d’alumnes que prioritzen, per damunt de tot, el rendiment acadèmic que el seu fill assoleix en les àrees anomenades instrumentals (matemàtiques i llengües), establint una jerarquització del currículum, essent les àrees de menor reconeixement aquelles amb predomini del treball procedimental. Malauradament, retornen a la disgregació del cos i de la ment, talment com a l’Edat Mitjana, com si l’intel·lecte fos la part transcendental que cal salvar, i el cos físic el pecat que cal sotmetre. S’obliden que el cos és una unitat indissoluble, i que, per tant, totes les vies educatives són necessàries. Així doncs, els objectius de l’educació física actual van molt més enllà de la simple ocupació del temps d’oci i recreació, del moment catàrtic d’alliberar tensions, o fins i tot de la millora de la condició física dels alumnes; l’educació física persegueix educar el moviment i, sobretot, a través del moviment, sense oblidar aspectes socialitzadors, culturals, d’afirmació personal, higiènics, salutífers…

Potser, caldria reflexionar sobre el que ens deia J.J.Rousseau a L’Emile o de l’educació: “…els nostres primers mestres de filosofia són els peus, les mans, els ulls. Substituir tot això per llibres no és pas ensenyar-nos a raonar, és ensenyar-nos a utilitzar la raó dels altres; és ensenyar-nos a creure molt, i a no saber mai res…”

De tots és coneguda la ja mítica frase utilitzada en l’entorn futbolístic per justificar fracassos esportius : “El futbol és així”. Tot i que aquesta premissa se’ns presenti orfe, buida de contingut, molt possiblement amaga en el seu si el secret d’aquest esport. En la majoria de les pràctiques esportives el resultat final de la seva execució es pot fer, en gran mesura, previsible. Aquest fet es fa evident en els esports individuals, on els atletes accedeixen a les competicions amb unes determinades marques i, per tant, és relativament fàcil determinar el futur guanyador de les mateixes. Per altra banda, en les esports col·lectius, com l’handbol o el bàsquet, tot i que la incertesa del resultat final és major, per norma, els equips més poderosos, amb millors jugadors, més ben preparats… solen endur-se les victòries. En aquest cas el futbol és l’esport que presenta més incertesa. Tot i que sembli absurd, la frase “el futbol és així” pot tenir significat en l’anàlisi d’aquesta incertesa.

En el decurs de les sessions d’entrenament els entrenadors i preparadors tenen la finalitat de dotar als seus jugadors dels màxims recursos per superar amb credibilitat les proves esportives. Per tant, hauran de treballar acuradament totes les variables que es puguin produir en el seu esport, procurant-ne el seu control. Així, en els esports individuals les variables es redueixen a la relació de l’esportista amb el medi, i en alguns casos amb un adversari, i, per tant, la incertesa és molt minsa, amb la qual cosa el seu entrenament es concreta principalment en la preparació d’aspectes físics i tècnics. Per contra, en els esports col·lectius apareixen, a part de la relació amb el medi, dos paràmetres més, els companys i els adversaris, així com la seva forma d’interrelacionar-se. Això fa que la seva preparació requereixi treball físic, tècnic i sobretot, i de forma primordial, tàctic (es podria definir com la relació que s’estableix entre el jugador, el mòbil, els companys i els adversaris). La millora en aquest treball tàctic pot suposar un important benefici pel joc d’equip. Ara bé, la dificultat rau en l’anàlisi i control de les variables que es produeixen, doncs no solament s’han de planificar les accions que farà el meu equip, sinó que també cal tenir en compte el joc de l’adversari, els seus recursos. Per tant, el nombre de variables és d’allò més nombrós. Tot i això, quan ens trobem amb esports col·lectius on el terreny de joc té unes dimensions relativament reduïdes, amb un nombre de jugadors controlable, amb unes característiques reglamentaries clarament estipulades… l’estudi i l’anàlisi de les variables és, fins i tot, factible. El cas més evident és el bàsquet, on observem que els jugadors tenen unes jugades d’atac i defensa assajades , amb diverses solucions ens funció dels moviments de l’adversari, i que finalment el major o menor encert dels seus jugadors acaba resolent. Per  contra, en el futbol les dimensions del terreny de joc impliquen una quantitat de resolucions tal que és totalment impossible establir un control absolut sobre les jugades pròpies i de l’adversari. Així doncs, l’única opció que queda és la de procurar tenir controlades al màxim totes les variables sobre les que l’entrenament pot incidir, anhelant que la sort del campió acabi fent la resta. Sembla a ser, doncs, que la premissa “el futbol és així” troba justificació en el nombre de variables incertes que caracteritzen aquest esport, i alhora crec que amb això s’explica la màgia del futbol.

 Pragmatisme, operativitat, amistat, qualitat, accessibilitat, economicisme, responsabilitat, formació…regles de discerniment inherents a la paternitat en el període d’elecció de les activitats extraescolars dels nostres fills. De tots és coneguda la importància de pràctica física en el procés de desenvolupament del nen/a, lluitant contra l’obesitat, la disminució i la debilitat de la massa muscular, la limitació en l’amplitud de moviment, la reducció de l’eficiència de l’aparell cardiovascular… i alhora creant uns vincles de relació social enriquidors i salutífers. D’altra banda, no podem caure en amnèsia premeditada i pensar que tota activitat física aporta beneficis com a atribut permanent, per molt que les nostres exigències laborals i/o personals ens sedueixin a creure-ho així.

Des de l’Observatori de l’Esport de l’Alt Empordà engeguem el programa Tria amb Criteri amb l’objectiu d’orientar a les famílies a l’hora d’escollir una activitat físico esportiva extraescolar. És la nostra responsabilitat com a pares valorar el seu plantejament educatiu, la professionalitat de qui la dirigeix, la seva projecció a l’edat adulta, la transmissió de valors, l’adaptació al nostre fill/a, i, evidentment, les preferències del nen/a. L’elecció requereix la reflexió de la família, relativitzar la importància de les activitats físiques extraescolars és un acte temerari que a la llarga ens pot obligar a respondre de la desídia i l’entorn de risc social dels nostres fills adolescents. Tan negligent és afavorir el sedentarisme infantil, com la saturació física, psíquica i emocional, a la recerca de la perfecció; tan negligent és l’abandonament de l’infant en el seu procés de formació, com l’opressió dels seus pensaments i interessos; tan negligent és no deixar-los créixer, com empènyer per  què es facin grans; tan complex és ser pares!… tot i que ningú ens va dir que fos fàcil.