De tots és coneguda la ja mítica frase utilitzada en l’entorn futbolístic per justificar fracassos esportius : “El futbol és així”. Tot i que aquesta premissa se’ns presenti orfe, buida de contingut, molt possiblement amaga en el seu si el secret d’aquest esport. En la majoria de les pràctiques esportives el resultat final de la seva execució es pot fer, en gran mesura, previsible. Aquest fet es fa evident en els esports individuals, on els atletes accedeixen a les competicions amb unes determinades marques i, per tant, és relativament fàcil determinar el futur guanyador de les mateixes. Per altra banda, en les esports col·lectius, com l’handbol o el bàsquet, tot i que la incertesa del resultat final és major, per norma, els equips més poderosos, amb millors jugadors, més ben preparats… solen endur-se les victòries. En aquest cas el futbol és l’esport que presenta més incertesa. Tot i que sembli absurd, la frase “el futbol és així” pot tenir significat en l’anàlisi d’aquesta incertesa.

En el decurs de les sessions d’entrenament els entrenadors i preparadors tenen la finalitat de dotar als seus jugadors dels màxims recursos per superar amb credibilitat les proves esportives. Per tant, hauran de treballar acuradament totes les variables que es puguin produir en el seu esport, procurant-ne el seu control. Així, en els esports individuals les variables es redueixen a la relació de l’esportista amb el medi, i en alguns casos amb un adversari, i, per tant, la incertesa és molt minsa, amb la qual cosa el seu entrenament es concreta principalment en la preparació d’aspectes físics i tècnics. Per contra, en els esports col·lectius apareixen, a part de la relació amb el medi, dos paràmetres més, els companys i els adversaris, així com la seva forma d’interrelacionar-se. Això fa que la seva preparació requereixi treball físic, tècnic i sobretot, i de forma primordial, tàctic (es podria definir com la relació que s’estableix entre el jugador, el mòbil, els companys i els adversaris). La millora en aquest treball tàctic pot suposar un important benefici pel joc d’equip. Ara bé, la dificultat rau en l’anàlisi i control de les variables que es produeixen, doncs no solament s’han de planificar les accions que farà el meu equip, sinó que també cal tenir en compte el joc de l’adversari, els seus recursos. Per tant, el nombre de variables és d’allò més nombrós. Tot i això, quan ens trobem amb esports col·lectius on el terreny de joc té unes dimensions relativament reduïdes, amb un nombre de jugadors controlable, amb unes característiques reglamentaries clarament estipulades… l’estudi i l’anàlisi de les variables és, fins i tot, factible. El cas més evident és el bàsquet, on observem que els jugadors tenen unes jugades d’atac i defensa assajades , amb diverses solucions ens funció dels moviments de l’adversari, i que finalment el major o menor encert dels seus jugadors acaba resolent. Per  contra, en el futbol les dimensions del terreny de joc impliquen una quantitat de resolucions tal que és totalment impossible establir un control absolut sobre les jugades pròpies i de l’adversari. Així doncs, l’única opció que queda és la de procurar tenir controlades al màxim totes les variables sobre les que l’entrenament pot incidir, anhelant que la sort del campió acabi fent la resta. Sembla a ser, doncs, que la premissa “el futbol és així” troba justificació en el nombre de variables incertes que caracteritzen aquest esport, i alhora crec que amb això s’explica la màgia del futbol.