Tot i que el concepte d’Educació Física és relativament modern, l’activitat física com a mitjà de formació de la persona es remunta fins als orígens de l’home, essent les civilitzacions pre-helèniques les que la sistematitzen a la recerca d’un fi. L’evolució de les pràctiques físiques fins a l’actualitat ens ha deixat com a llegat un seguit de termes utilitzats erròniament com a sinònims. Així, activitat física, educació física, esport i gimnàs són emprats indiscriminadament fent referència a qualsevol pràctica amb implicacions físiques. Aquest fet no deixaria de ser anecdòtic si no fos per la utilització, sovint despectiva, que es fa del mot gimnàs referint-se a l’educació física. Si bé és cert que durant molts anys l’educació física que s’impartia a les escoles i instituts no deixava de ser l’aplicació de la gimnàstica sueca, amb taules uniformes, formacions, alineacions, moviments analítics…, amb un marcat caire militar; actualment, l’educació física que s’imparteix als nostres centres escolars dista molt d’aquell element d’afirmació del règim franquista.

Sovint, ens trobem amb pares d’alumnes que prioritzen, per damunt de tot, el rendiment acadèmic que el seu fill assoleix en les àrees anomenades instrumentals (matemàtiques i llengües), establint una jerarquització del currículum, essent les àrees de menor reconeixement aquelles amb predomini del treball procedimental. Malauradament, retornen a la disgregació del cos i de la ment, talment com a l’Edat Mitjana, com si l’intel·lecte fos la part transcendental que cal salvar, i el cos físic el pecat que cal sotmetre. S’obliden que el cos és una unitat indissoluble, i que, per tant, totes les vies educatives són necessàries. Així doncs, els objectius de l’educació física actual van molt més enllà de la simple ocupació del temps d’oci i recreació, del moment catàrtic d’alliberar tensions, o fins i tot de la millora de la condició física dels alumnes; l’educació física persegueix educar el moviment i, sobretot, a través del moviment, sense oblidar aspectes socialitzadors, culturals, d’afirmació personal, higiènics, salutífers…

Potser, caldria reflexionar sobre el que ens deia J.J.Rousseau a L’Emile o de l’educació: “…els nostres primers mestres de filosofia són els peus, les mans, els ulls. Substituir tot això per llibres no és pas ensenyar-nos a raonar, és ensenyar-nos a utilitzar la raó dels altres; és ensenyar-nos a creure molt, i a no saber mai res…”

De tots és coneguda la ja mítica frase utilitzada en l’entorn futbolístic per justificar fracassos esportius : “El futbol és així”. Tot i que aquesta premissa se’ns presenti orfe, buida de contingut, molt possiblement amaga en el seu si el secret d’aquest esport. En la majoria de les pràctiques esportives el resultat final de la seva execució es pot fer, en gran mesura, previsible. Aquest fet es fa evident en els esports individuals, on els atletes accedeixen a les competicions amb unes determinades marques i, per tant, és relativament fàcil determinar el futur guanyador de les mateixes. Per altra banda, en les esports col·lectius, com l’handbol o el bàsquet, tot i que la incertesa del resultat final és major, per norma, els equips més poderosos, amb millors jugadors, més ben preparats… solen endur-se les victòries. En aquest cas el futbol és l’esport que presenta més incertesa. Tot i que sembli absurd, la frase “el futbol és així” pot tenir significat en l’anàlisi d’aquesta incertesa.

En el decurs de les sessions d’entrenament els entrenadors i preparadors tenen la finalitat de dotar als seus jugadors dels màxims recursos per superar amb credibilitat les proves esportives. Per tant, hauran de treballar acuradament totes les variables que es puguin produir en el seu esport, procurant-ne el seu control. Així, en els esports individuals les variables es redueixen a la relació de l’esportista amb el medi, i en alguns casos amb un adversari, i, per tant, la incertesa és molt minsa, amb la qual cosa el seu entrenament es concreta principalment en la preparació d’aspectes físics i tècnics. Per contra, en els esports col·lectius apareixen, a part de la relació amb el medi, dos paràmetres més, els companys i els adversaris, així com la seva forma d’interrelacionar-se. Això fa que la seva preparació requereixi treball físic, tècnic i sobretot, i de forma primordial, tàctic (es podria definir com la relació que s’estableix entre el jugador, el mòbil, els companys i els adversaris). La millora en aquest treball tàctic pot suposar un important benefici pel joc d’equip. Ara bé, la dificultat rau en l’anàlisi i control de les variables que es produeixen, doncs no solament s’han de planificar les accions que farà el meu equip, sinó que també cal tenir en compte el joc de l’adversari, els seus recursos. Per tant, el nombre de variables és d’allò més nombrós. Tot i això, quan ens trobem amb esports col·lectius on el terreny de joc té unes dimensions relativament reduïdes, amb un nombre de jugadors controlable, amb unes característiques reglamentaries clarament estipulades… l’estudi i l’anàlisi de les variables és, fins i tot, factible. El cas més evident és el bàsquet, on observem que els jugadors tenen unes jugades d’atac i defensa assajades , amb diverses solucions ens funció dels moviments de l’adversari, i que finalment el major o menor encert dels seus jugadors acaba resolent. Per  contra, en el futbol les dimensions del terreny de joc impliquen una quantitat de resolucions tal que és totalment impossible establir un control absolut sobre les jugades pròpies i de l’adversari. Així doncs, l’única opció que queda és la de procurar tenir controlades al màxim totes les variables sobre les que l’entrenament pot incidir, anhelant que la sort del campió acabi fent la resta. Sembla a ser, doncs, que la premissa “el futbol és així” troba justificació en el nombre de variables incertes que caracteritzen aquest esport, i alhora crec que amb això s’explica la màgia del futbol.