La profanació dels drets humans, la repressió del Tibet, la manca de llibertat d’expressió, i la politització dels jocs, són alguns dels arguments que clamen els detractors de l’olimpíada de Beijing. Cal afegir-hi, a més, l’agressió constant dels neoliberals de l’activitat física a un espectacle esportiu mediatitzat, violador dels seus propis principis,  i sodomitzat per la sponsoritizació. Cert és que l’esperit olímpic de solidaritat, fair play, amistat, i compressió mútua, no deixa de ser un ideal, una existència imaginaria a la qual no hem renunciar. De la mateixa manera, no podem abandonar les virtuts, sovint devaluades, dels Jocs Olímpics. Permeteu-me certa nostàlgia i un punt de narcisisme. Estiu del 84, el nord-americà Carl Lewis vola per damunt del Memorial Coliseum de Los Àngeles emulant a Jesse Owens i obtenint quatre medalles d’or. En la innocència dels meus vuit anys deixo córrer la imaginació i somnio ser el nou fill del vent, de la mateixa manera sóc el gran fondista Said Aouita, corro amb l’elegància de Sebastian Coe i amb la rauxa de d’Abascal, jugo a bàsquet amb la classe del gran Epi, passo les tanques amb l’estil d’Edwin Moses… quimeres que em porten a creure en l’esport com un estil de vida basat en l’alegria de l’esforç, en l’ideal olímpic, en l’activitat física com a filosofia del gaudi…quimeres que em porten a viure d’aquest món. Sota la mirada de l’infant mancat de malícia no apareix  la capitalització dels Jocs de Los Ángeles 84, icona de la privatització i negoci olímpic, apareix, tan sols, l’essència de l’esport. Vint-i-quatre anys després friso perquè el 8 d’agost comenci de nou l’espectacle dels Jocs, i pugui tornar a reviure el passat innocent gaudint de l’esport, i m’oblidi de farses, boicots, política, capitalització… això si, tot bevent una coca-cola.