No hi ha cap sistema moral dins el qual no sorgeixin casos inequívocs de conflicte entre obligacions. Aquestes són les autèntiques dificultats, els punts espinosos tant de la teoria ètica com de la direcció reflexiva de la conducta personal. Se superen a la pràctica, amb major o menor èxit, segons la inteŀligència i la virtut de cada individu; però el que no es pot pretendre és que aquell que posseeix un estàndard últim al qual es puguin referir els conflictes de drets i de deures sigui el menys qualificat per a resoldre’ls. Si la utilitat és la font última de les obligacions morals, la utilitat es pot invocar per a decidir entre elles quan les seves exigències són incompatibles. Encara que l’aplicació de l’estàndard pugui resultar difícil, és millor que no tenir-ne cap en absolut. En canvi, en els altres sistemes, en què les lleis morals reclamen totes una autoritat independent, no hi pot haver cap àrbitre legitimat per a fer de mitjancer entre elles; la pretensió que una preval sobre les altres es basa en poca cosa més que sofisteria, i llevat que es determinin, com fan normalment, per la influència no reconeguda de consideracions d’utilitat, només ofereixen camp lliure a l’acció de desitjos i interessos personals.

John Stuart Mill. L’utilitarisme, capítol II

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.[2 punts]

2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text el mot i l’expressió següents:[1 punt]a) «drets»

1. b) «consideracions d’utilitat»
2. Expliqueu el sentit i la justificació, segons John Stuart Mill, de la frase següent del text:

«Si la utilitat és la font última de les obligacions morals, la utilitat es pot invocar per a decidir entre elles quan les seves exigències són incompatibles.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

4. Compareu la concepció de Mill sobre els límits del poder polític amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És una norma moral ben establerta que una persona ha de complir allò que ha promès; per tant, si fa anys vaig prometre solemnement al meu amic que el dia que es casés jo aniria al seu casament, hi he d’anar encara que ara em trobi a l’altra punta del món i assistir al seu casament vulgui dir gastar els pocs diners que tinc i que em fan falta per a tenir cura dels meus fills.»
6. Responeu d’una manera raonada.[2 punts]

1. a) Drets: allò que un individu pot legítimament reclamar que li deixin fer, o també allò  que pot reclamar que altres facin per ell.

1. b) Consideracions d’utilitat: apel·lar a allò que és el que proporcionarà el màxim bé, això és, el màxim plaer i absència de dolor.

Criteris de correcció:

https://seleactivitat.cat/selectivitat/pau_hfil17jp.pdf/

A la prova de Filosofia de Selectivitat també ha aparegut algun text de l’obra L’utilitarisme de Stuart Mill, publicada sencera el 1863 com a recopilació d’una sèrie d’articles apareguts a la Frazer’s Magazine el 1861.

Què diu la doctrina utilitarista? I d’on ve el terme:

Segons l’utilitarisme, una conducta és moralment bona en la mesura en què promou la major felicitat del major nombre de gent.

“L’utilitarisme és una ètica teleològica, val a dir, una ètica que considera que la finalitat de l’acció humana -i específicament la felicitat que s’aconsegueix a través de les accions humanes- està vinculada a la realització d’accions útils. D’una manera un xic simplificadora, podríem definir l’utilitarisme com l’ètica que afirma què és bo allò que ens útil per a ser feliços. En aquest sentit és una variant del conseqüencialisme. Hem de mesurar els nostres actes per les conseqüències (útils o inútils) en vistes a la felicitat que provoquen en nosaltres i, sobretot, en la societat. Històricament, l’utilitarisme ha estat una filosofia amb importants implicacions polítiques: va inspirar l’Estat del Benestar (Welfare State) que es va imposar als Estats Units en la dècada del 1930 i a Europa Occidental després del 1945. També va representar, sovint sense confessar-ho explícitament, un ingredient important en les diverses ideologies socialdemòcrates al segle passat.

Al seu llibre Introducció als principis de la moral i de la legislació, Jeremy Bentham (1748-1832) defineix així l’ètica: L’ètica, en general, pot ser definida com l’art de dirigir les accions dels homes a la producció de la més gran quantitat possible de felicitat per a la part d’aquells, els interessos dels quals estan a la vista [és a dir, per als membres de la societat que hi tenen interessos] En altes paraules: l’ètica utilitarista és una ètica pública, adreçada a la felicitat a través de la utilitat. Hem de fer-nos feliços com a subjectes, fent allò que sigui útil i no guiant-nos per consideracions alienes (deures que ningú no sap d’on surten, educació per a la submissió…).

L’utilitarisme és, estructuralment, una filosofia burgesa, sorgida de la idea de progrés de les Llums, que considera el món com una realitat objectiva i les decisions racionals com a decisions mesurables i avaluables per les seves conseqüències… Marx, a El Capital (1868) diu que Jeremy Bentham és ese oráculo sobriamente pedante, facundo y plúmbeo de la inteligencia burguesa común del siglo XIX perquè els seus criteris bàsics són una derivació de la pràctica immediata i perquè tendeix a buscar sempre fórmules de “moral per acord”, sovint poc sofisticades.”

http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm

El principi d’utilitat sorgeix d’un sentiment natural (no innat) de sociabilitat que es desenvolupa de forma espontània com la intel·ligència. L’educació ajuda el seu desenvolupament. Aquesta, més la reforma social, condueix a progressar i desenvolupar un sentiment d’unitat, de manera que no entrin en contradicció la felicitat general i la felicitat individual.

-Principi utilitarista de maximització del plaer i l’absència de dolor: Quin és el principi de les accions? La felicitat = plaer o absència de dolor, que s’aconsegueix fent accions útils per a la majoria.

https://agora.xtec.cat/iesgallecs/moodle/pluginfile.php/88962/mod_resource/content/1/Mill_ppt_1.pdf

Però no es queda en l’hedonisme. Les fonts fonamentals de la felicitat són la dignitat i l’autorespecte.

fins al punt que poden confondre’s amb ella i, per tant, amb el plaer i amb el bé.

-Idea d’un sentiment moral d’humanitat que influeix en les nostres accions.

D’on ve el terme? Bentham va suggerir el terme i el va adoptar Mill, qui el va trobar en una novel·la  Anales de la Parroquia de John Galt, segons explica a la seva Autobiografia.
Més influències, a més de la paterna:

L’utilitarisme forma part d’una tradició empirista anglesa de la qual és deutor el mateix positivista Comte.

Bentham deu als empiristes A. Hume, Locke i Hobbes els principis morals que buscava. Entre el benthanisme del qual parteix Mill i la tradició empirista anglesa, mitjança la influència de  Comte, que també veu el principi de l’ètica en la major felicitat del major nombre.

“La cohesió moral que necessita una societat ha de provenir de l’ètica. La que proposa Mill, en Utilitarisme (1863), és l’ètica del principi utilitarista (veg. text), segons el qual la bondat d’una acció correspon a la major quantitat de felicitat del major nombre possible de persones, i on «felicitat» és presència de plaer i absència de dolor. A les idees de Bentham sobre aquest tema, Mill afegeix la de la qualitat del plaer. A l’egoisme ètic que suposa el principi utilitarista, Mill contraposa, com a contrapès, la reflexió que no hi ha felicitat pròpia sense la percepció de la felicitat dels altres (veg. text). Això representa l’aportació de l’altruisme de Comte al principi utilitarista.

L’empirisme epistemològic de Mill procedeix de Hume i de Berkeley; és fenomenista, per tant. El coneixement de l’home abasta només els fenòmens. En aquest context, causa (que indaga justament amb els seus «cànons» inductius) és l’«antecedent, o concurrència d’antecedents, del qual depèn invariablement i incondicionadament el conseqüent». De semblant manera, defineix la matèria com a «possibilitat permanent de sensació».

https://www.wikisofia.cat/wiki/Autor:Mill,_John_Stuart

Utilitarisme i liberalisme:

“El liberalisme és el marc general de l’utilitarisme, tot i que hi ha altres formulacions liberals no utilitaristes (partidàries de considerar la vida, la llibertat i la propietat com a drets naturals). John Stuart Mill, per la seva banda, no fou estrictament un liberal sinó més aviat un radical demòcrata (…)
http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme1.htm

“En Mill, com en Bentham, la relació individu/societat es mou en un sol sentit. Aquí el contrast amb el marxisme es fa tan gran que anuncia la irreconciliabilitat d’ambdues perspectives. L’individualisme és una de les fites que marca la frontera entre el liberalisme i el comunitarisme(doctrina que tendeix a veure en la comunitat el veritable subjecte i que considera que l’individu particular deu allò que és, la seua naturalesa, a l’entorn social a què pertany)”

https://stoacatalana.wordpress.com/2018/08/26/lutilitarisme-de-john-stuart-mill/

Podeu comparar l’utilitarisme de Bentham i el seu deixeble Stuart Mill, però també l’ètica kantiana i el seu imperatiu categòric amb l’ètica utilitarista de Stuart Mill. Mireu la web:

https://agora.xtec.cat/iesgallecs/moodle/pluginfile.php/88962/mod_resource/content/1/Mill_ppt_1.pdf

“John Stuart Mill parteix, en el seu pensament moral i polític, del mateix principi utilitarista que Jeremy Bentham utilitza com a criteri fonamental:

«El credo que accepta com a fonament de la moral la “utilitat” o el “principi de màxima felicitat”, manté que les accions són bones en la mesura que tendeixen a promoure la felicitat, dolentes en la mesura que tendeixen a produir el contrari a la felicitat. Per “felicitat” s’entén plaer i absència de dolor; per “infelicitat”, dolor i privació de plaer.»[1]

1. S. Mill, com Bentham, entén aquest principi com la base d’un hedonisme social, i així, ens recordarà que en cap cas no parla de «la màxima felicitat particular de l’agent [particular], sinó [de] la mesura més gran de felicitat en conjunt». Per tant, qualsevol actuació que convingui a un individu particular però que es faci en contra del bé comú, anirà pròpiament en contra del principi —utilitarista— de màxima felicitat (com, de fet, també ho farà tota acció que, empresa per una autoritat pública amb el beneplàcit del general dels ciutadans, s’encamini a aconseguir un benefici general immediat, però a costa d’un mal igual o més gran posterior, com a conseqüència d’aquell benefici momentani).” (…)Stuart Mill anirà més enllà, i no sols destacarà les qualitats secundàries potencialment mesurables que caracteritzarien els plaers anímics (espirituals) i intel·lectuals, sinó que afirmarà que aquests plaers són intrínsecament superiors als corporals (perquè mentre aquests darrers aportarien simplement satisfacció —content—, els primers aportaran veritable-ment felicitat —happiness—),[3] és a dir: no serien únicament més avantatjosos, sinó més alts, més valuosos en si mateixos:

«És totalment compatible amb el principi d’utilitat el reconeixement que algunes menes de plaer són més desitjables i tenen més valor que unes altres. Seria absurd que, [mentre] pel que fa a l’apreciació d’altres coses es tenen en compte indistintament la qualitat i la quantitat, l’apreciació dels plaers es considerés en funció només de la quantitat.»[4](…)

Ara bé, aquesta nova consideració de Mill no sembla ser només, tal com ell la presenta, un mer complement, un enriquiment de les concepcions utilitaristes clàssiques. Diem això perquè, mentre les característiques quantificables admeten establir diferències entre plaers sense, però, alterar gens la noció mateixa de plaer, la introducció de consideracions qualitatives en aquest punt sembla dur-nos a parlar de dues concepcions diferents de plaer, distintes no només per afectar, cada una d’elles, en més o menys grau el cos o la ment, sinó per la seua capacitat d’aportar a l’ésser humà que les experimenta alguna cosa que s’adigui a la seua naturalesa, ja que serà en funció d’aquesta adequació que es podrà parlar, pròpiament, de plaers de més qualitat i de plaers de qualitat menor.[5] Per tant, aquesta novetat introduïda per Stuart Mill, en duu implícita una altra que, clarament, trenca, no sols amb l’utilitarisme benthamià, sinó, de fet, amb els principis definitoris de l’utilitarisme mateix, que es caracteritzaria per esforçar-se a defugir tota mena d’especulació metafísica i antropològica.”(…)

https://stoacatalana.wordpress.com/2018/08/26/lutilitarisme-de-john-stuart-mill/

CAP. 2

Crítiques fetes a l’utilitarisme, a les quals dóna resposta en el segon capítol del seu llibre:

“En el segundo capítulo, Mill formula un único principio ético, el principio de utilidad o principio de la mayor felicidad, del que dice que derivan todos los principios éticos utilitaristas: “El credo que acepta como fundamento de la utilidad moral o el mayor principio de felicidad, sostiene que las acciones son correctas en la medida en que tienden a promover la felicidad, malas si tienden a producir lo contrario de felicidad. Por felicidad se entiende el placer y la ausencia de dolor, la infelicidad, el dolor y la privación del placer”.6​

A continuación, Mill pasa la mayor parte del Capítulo 2 respondiendo a una serie de críticas comunes al utilitarismo. Estos incluyen cargos de utilitarismo:

• Es una doctrina digna solo de los cerdos (para sostener que el placer es lo único que es deseable por sí mismo) (p.17)
• Falla para reconocer aquella felicidad es inalcanzable (p. 23)
• Es demasiado exigente (para reclamar que es siempre nuestro deber crear la felicidad mayor posible en el mundo) (p. 29)
• Vuelve a las personas de las frías e indiferentes (al centrarse únicamente en las consecuencias de las acciones, más que en las características, como los motivos y el carácter, que requieren una respuesta más sensible y empática) (p. 31)
• Es una ética irreligiosa (al no reconocer que la ética está arraigada en los mandamientos o voluntad de Dios) (p. 33)
• Confunde bondad con conveniencia (p. 34)
• Falla para reconocer que en hacer decisiones éticas normalmente no hay tiempo para calcular las consecuencias futuras (p. 35)
• tienta a las personas a desobedecer las reglas morales cotidianas (invitándolas a ignorar tales reglas cuando parecen estar en conflicto con la felicidad general) (p. 37)

En respuesta a la acusación de que el utilitarismo es una doctrina solo para cerdos, Mill abandonó la opinión de Bentham de que los placeres difieren solo en cantidad, en vez calidad. Mill difiere entre placeres físicos y placeres intelectuales. Él señala que la mayoría de las personas que han experimentado placeres físicos y placeres intelectuales tendrían que preferir mucho más a este último.

Pocas personas, según él, elegirán un lugar para comer con un animal, un tonto o un ignorante para cualquier cantidad de placer corporal que puedan adquirir. Y dado que “la única evidencia de que es posible producir algo deseable, que la gente realmente lo desea”, se deduce que los placeres intelectuales (por ejemplo, los placeres de la amistad, el arte, la lectura y la conversación) son más altos y deseables tipos de placeres que placeres corporales, y que una búsqueda racional de la propia felicidad a largo plazo requieren el desarrollo de las facultades superiores de uno.7​

En respuesta a la objeción de que generalmente no hay tiempo suficiente para calcular cómo un acto determinado podría afectar la felicidad general a largo plazo, Mill esboza una especie de enfoque de ética de “dos niveles” que otorga un lugar importante a las reglas morales en toma de decisiones éticas8​ Mill argumenta que las reglas morales tradicionales tales como “Mantenga sus promesas” y “Diga la verdad” se han demostrado por una larga experiencia para promover el bienestar de la sociedad. Normalmente deberíamos seguir esos “principios secundarios” sin reflexionar mucho sobre las consecuencias de nuestros actos. Como regla, solo cuando tales principios de segundo nivel entran en conflicto es necesario (o sabio) apelar directamente al principio de utilidad.9​(…9

https://es.wikipedia.org/wiki/El_utilitarismo

Més crítiques en els arts. d’Alcoberro,

https://ambitojuridico.com.br/edicoes/revista-83/las-concepciones-morales-de-la-corriente-utilitarista-y-su-influencia-en-la-bioetica/

PEÑA, Lorenzo:  Ubicación del utilitarismo de J. Stuart Mill en el panorama de las doctrinas éticas.

https://digital.csic.es/bitstream/10261/13648/1/utilitarismo.pdf

En cap. 3

“EL CAPÍTOL GIRA AL VOLTANT DE LA PREGUNTA: Per què s’ha de ser utilitarista i no kantià? 1. Per a l’utilitarisme una teoria ètica que vulgui ser de caire universal ha de vincular l’acció moral a la llibertat i la felicitat (per Kant eren postulats. 2. El que és útil des del punt de vista moral és que augmenti la llibertat i la felicitat general (maximitzar el benestar per a més gent) 3. Una maximització de la utilitat passa per acceptar que la felicitat individual té menys valor que la col·lectiva”

https://agora.xtec.cat/iesgallecs/moodle/pluginfile.php/88962/mod_resource/content/1/Mill_ppt_1.pdf

He escollit aquest tema perquè en les proves de Selectivitat en l’assignatura de Filosofia sovint apareixen textos d’aquesta obra de Stuart Mill, també de l’altra obra coneguda L’utilitarisme, de la qual tractarem en una altra entrada.

Anem a posar unx exemples: TEXT 1

Per bé que la societat no es basi en un contracte i per bé que no s’hi guanyi res inventant-ne un per tal de deduir-ne obligacions socials, tots els qui reben la protecció de la societat li deuen quelcom en retorn del benefici rebut, i el fet de viure en societat fa indispensable que cadascú es vegi en l’obligació d’observar una certa línia de conducta envers la resta. Aquesta conducta consisteix, primer de tot, a no perjudicar els interessos dels altres o, més ben dit, certs interessos que, ja sigui per disposició legal o per consentiment tàcit, han de ser considerats com a drets; i, segonament, a suportar cadascú la càrrega que li pertoqui (fixada segons un principi d’equitat) dels treballs i sacrificis exigits per la defensa de la societat o dels seus membres d’ofenses i de vexacions. La societat està justificada per a imposar aquestes condicions, a qualsevol preu, a aquells que voldrien incomplir-les. I la societat pot fer quelcom més. Els actes d’un individu poden resultar nocius als altres o no tenir prou en compte el seu benestar, sense necessitat d’arribar a violar cap dels seus drets constituïts. En aquest cas, l’ofensor pot ser castigat per l’opinió amb tota justícia, però no per la llei. Tan bon punt un aspecte del comportament d’una persona afecta d’una manera perjudicial els interessos d’altri, la societat hi té jurisdicció i esdevé objecte de discussió la qüestió de si la intervenció de la societat és favorable o desfavorable al bé comú.

Però no és adequat plantejar-se aquesta qüestió quan la conducta d’una persona no afecta l’interès de cap altra persona, o quan no té necessitat d’afectar l’interès dels altres si no ho volen (amb el supòsit que les persones interessades són totes adultes i tenen un grau normal d’enteniment). En tots aquests casos, l’individu hauria de gaudir d’una perfecta llibertat, tant jurídica com social, per a fer l’acció i atenir-se a les conseqüències.

John Stuart Mill. Sobre la llibertat, IV

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt]

a) «consentiment tàcit»

b) «ser castigat per l’opinió»

3. Expliqueu el sentit de la frase següent del text i les raons de John Stuart Mill per a afirmar-la: «Però no és adequat plantejar-se aquesta qüestió quan la conducta d’una persona no afecta l’interès de cap altra persona.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

4. Compareu la concepció de Mill sobre la moralitat amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «No s’haurien de fer campanyes antitabac que busquen que la gent deixi de fumar: fumar o no (quan es fa en llocs on ningú no es veu obligat a ser “fumador passiu”) només afecta la salut de la persona que ho fa i, per tant, la societat no hi hauria d’intervenir.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

Opció A) Una resposta que tracti amb correcció els següents punts ha de tenir la màxima puntuació: (I) Els aspectes bàsics del liberalisme de Mill. (II) Distinció entre llibertat jurídica i llibertat social. (III) Les raons que justifiquen que la societat de vegades pugui intervenir o sancionar les conductes d’un individu. (IV) La societat no estarà legitimada a intervenir en la conducta dels individus en la mesura que aquesta no afecti als altres.

TEXT 2

[…] quan una persona, amb el seu comportament privat, s’incapacita per a l’exercici d’un determinat deure envers la coŀlectivitat que li ha estat encomanat, és culpable d’una infracció social. És injustificat de castigar algú perquè està ebri, però en canvi cal punir un soldat o un policia que s’embriagui estant de servei. En suma, sempre que existeix un dany o un risc de dany definits, ja sigui a un individu o a la coŀlectivitat, el cas ja no cau dins l’àmbit de la llibertat i entra de ple dins el de la moralitat o del dret. Però amb referència al perjudici merament contingent o, com podria anomenar-se, inferit, que una persona causa a la societat per una actuació que ni viola un deure específic envers la coŀlectivitat ni ocasiona un dany perceptible a qualsevol individu determinable llevat d’ell mateix, aquest inconvenient és un dels que la societat pot permetre’s d’haver de suportar en interès del bé més gran de la llibertat humana. 

John Stuart Mill. Sobre la llibertat,IV

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt] a) «infracció social» b) «àmbit […] del dret»

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons John Stuart Mill, de la frase següent del text: «aquest inconvenient és un dels que la societat pot permetre’s d’haver de suportar en interès del bé més gran de la llibertat humana.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

4. Compareu les idees de Mill sobre la moral amb les idees sobre la moral d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «No hi hauria d’haver lleis que prohibeixin la poligàmia; entrar en una relació de convivència amorosa múltiple afecta només aquells que hi participen, i la resta de la societat no hi hauria d’intervenir.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

https://seleactivitat.cat/selectivitat/pau_hfil16sl.pdf/

No té cap mena de justificació que una persona o una colla de persones diguin a una altra criatura humana adulta que no pot fer amb la seva vida, en benefici propi, allò que li plagui de fer-ne. Ella mateixa és la persona més interessada en el seu propi benestar; l’interès que hi pot tenir qualsevol altre, llevat d’alguns casos de fort lligam personal, és insignificant comparat amb el que hi té ella mateixa. L’interès que la societat té específicament per aquesta persona de forma individual (llevat pel que fa a la seva conducta vers els altres) és fragmentari i totalment indirecte, mentre que, respecte als seus propis sentiments i circumstàncies, l’home o la dona més vulgars tenen mitjans de coneixement incommensurablement superiors als que pot posseir qualsevol altre. La interferència de la societat amb la intenció de prevaler sobre el judici i els propòsits d’una persona en allò que la concerneix només a ella, es basarà només en presumpcions generals, que poden ser totalment falses, i encara que siguin certes, és fàcil que siguin aplicades malament als casos individuals per persones que s’ho miren des de fora i no coneixen les circumstàncies específiques d’aquests casos. Així, doncs,  en aquesta esfera dels afers humans, la individualitat té el seu camp d’acció propi. Pel que fa a la conducta dels uns vers els altres, cal que els éssers humans observin en la majoria dels casos regles generals per tal que tots sàpiguen a què atenir-se, però pel que fa als interessos de cadascú, la seva espontaneïtat individual té dret a exercir-se lliurement. 

John Stuart Mill. Sobre la llibertat, IV

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text el mot i l’expressió següents: [1 punt] a) «incommensurablement» b) «interferència de la societat»

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons John Stuart Mill, de la frase següent del text: «Pel que fa a la conducta dels uns vers els altres, cal que els éssers humans observin en la majoria dels casos regles generals per tal que tots sàpiguen a què atenir-se, però pel que fa als interessos de cadascú, la seva espontaneïtat individual té dret a exercir-se lliurement.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

4. Compareu la concepció de Mill sobre la moral amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «En tot el que faig sempre he de tenir en compte què en pensaran els altres, perquè, ja sigui directament o indirectament, sempre tot el que jo faig pot afectar a tercers.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

JOHN STUART MILL (1806-1873)

Fill de James Mil, filòsof utilitarista del cercle de Jeremy BENTHAM, qui va influir-lo. S’hi va adherir amb entusiasme, però després modifica amb punts de vista personals.

Altres influències decisives són:

-Locke, Hume, Hartley i pensadors de l’escola escocesa del common sense, Reid i D. Stewart.

-Influència dels romàntics Wordsworth i Carlyle i especialment de Coleridge que contribueixen a convertir l’individualisme utilitari del seu ambient en un individualisme més ric, barrejat de components idealistes.

-Saint-Simon i Comte Positivisme: L’influeixen no solament en les idees polítiques, sinó també per la seva concepció de la història i la filosofia en general. Li proporcionen la visió basada en la llei dels tres estadis que li permeten entendre la seva epistemologia empirista i pragmàtica com una lluita per “l’esperit positiu”, per la modernitat.

A més d’aquesta visió evolucionista, la doctrina saint-simoniana li ensenya que la història és una successió de períodes “crítics” on dominen els canvis de formes, la desintegració, la negativitat (com l’època actual, potser?) i períodes “orgànics”  en què preval l’assentament i la cohesió de noves formes. el restabliment de l’equilibri. Ell creia que la seva època corresponia al final d’un període crític, per tant calia reforma no fent crítica dels aspectes negatius sinó fent propostes de formes positives.

-Tocqueville De la democràcia a Amèrica li proporciona una idea de la democràcia més rica, l’adverteix de la necessitat de salvar l’individu i les minories de la força homogeneïtzadora de les majories.

Sobre la llibertat (1859)

• Concepte de llibertat social o civil, no tracta del lliure albir. En un context de l’Estat liberal i democràtic en època victoriana.Tot i així la llibertat té un caràcter precari. L’Estat liberal representa una usurpació. Des de l’antiguitat, la llibertat era la protecció contra la tirania dels govenants plítics, la solució era assignar límits al poder. Hi havia dos camins: reconeixement de certes immunitats i establiment de frens constitucionals. en una segona fase, amb la instauració del principi democràtic representatiu no tenia gaire sentit la limitació de poder. Calia que els governants s’identifiquessin amb el poble, que el seu interès i la seva voluntat fossin l’interès i la voluntat de la nació. És aquesta la manera de pensa de la darrera generació dels liberals europeus. Convertit en realitat l’Estat democràtic, novament es fa necessària la limitació del poder del govern sobre els individus, fins i tot quan els governants són responsables d’una manera regular davant la comunitat. Cal evitar la tirania de les majories.
• Novetat: consciència aguda, dolorosa quasi, d’un gran fet històric que s’està gestant a Anglaterra i EEUU que és la ruptura de l’equilibri entre individu-societat, pols actius de la vida històrica, en detriment del primer.  Està en risc la llibertat i la independència de l’individu, de forma més profunda. L’Estat democràtic és l’enemic com a intèrpret de l’opinió social.
• Alerta per l’absorció creixent de l’individu per l’Estat: cal protecció de l’individu.
• Teòric del lideralisme: Defensa de l’individu enfront el risc d’uniformitat i massificació: defensa de la minoria i de la seva diferència enfront la majoria mecànica de les democràcies. s’aparta del principi pragmàtic de Bentham i s’apropa a la posició de Tocqueville que va subratllar el perill de la tirania de la democràcia. quan s’esborren les diferències individuals.
• La llibertat d’escollir i experimentar sense traves ni impediments distingeix l’home de l’animal.
• Elimina la idea essencialista de societat i la substitueix per quelcom empíric i sòlid, un teixit de costums i d’institucions produïdes per l’experiència compartida dels individus.
• Cadascú és sobirà d’ell mateix sempre i quan no afecti la integritat dels altres. Si no és així l’Estat pot interferir en la llibertat per tal de defensar als ciutadans, en els altres casos l’ha de promoure i defensar. 

Ho explicita en el text 1: Estableix la separació entre allò que és responsabilitat del propi individu i el que correspon a la societat en conjunt. Es basa en l’article 4 de la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà

IV. La libertad consiste en poder hacer todo aquello que no cause perjuicio a los demás. El ejercicio de los derechos naturales de cada hombre, no tiene otros límites que los que garantizan a los demás miembros de la sociedad el disfrute de los mismos derechos. Estos límites sólo pueden ser determinados por la ley.

 “Mill va más allá afirmando que la sociedad no puede obligar a un individuo a hacer aquello que esta considera beneficioso para él, si se hace en contra de su voluntad. La conducta individual solo se debe ver restringida cuando esta afecta a los demás, pero no a sí mismo. Dice Mill: «La única parte de la conducta de cada uno por la que él es responsable ante la sociedad es la que se refiera a los demás. En la parte que concierne meramente a él, su independencia es, de derecho, absoluta. Sobre sí mismo, sobre su propio cuerpo y espíritu, el individuo es soberano». (Sobre la libertad, capítulo 1. Introducción).

https://es.wikipedia.org/wiki/Sobre_la_libertad

“L’anomenat principi del dany (harm principle), un dels principis de llibertat, també és definit en aquest llibre: hom pot fer el que vulgui sempre que no faci mal als altres. Totes les branques del liberalisme, així com d’altres ideologies polítiques, el consideren com un dels seus principis essencials. Tanmateix, allò en què consisteix fer mal als altres no és objecte d’unanimitat. Mill planteja en l’obra la relació dels drets individuals amb la funció i límits de l’estat.”

Viquipèdia. Sobre la llbiertat.

• Mill centra el seu interès en tres tipus de llibertat:

1. – Llibertat de consciència: de pensar i sentir (Llibertat interna). Aquesta llibertat està relacionada amb la llibertat d’expressió.
2. – Llibertat d’acció sense impediments, tenint en compte les conseqüències de les nostres accions sempre que no perjudiquem als altres. (Llibertat negativa).

3. – Llibertat d’associació sense manipulacions i enganys.

4. Aquests dos últims tipus de llibertat s’han de comprendre com a llibertat externa.

http://www.infofilosofia.info/filosofiames/index.php?option=com_content&view=article&id=48:resum-del-llibre-sobre-la-llibertat-de-john-stuart-mill&catid=89:historia-de-la-filosofia&Itemid=435

“El principi d’individualitat és un principi de llibertat; de tal manera que ningú –cap individu i de cap manera– mai no pot ser obligat a fer uns actes o uns altres si ell no vol, ni amb l’argumentació segons la qual “això seria millor per a ell”, ni amb l’argument que “això et faria feliç”, ni suggerint-li que en opinió d’altri, alguna cosa seria fóra més interessant, o més adient o més justa… Sobre actes que no involucren ningú més que cadascú mateix, només un mateix disposa de plena jurisdicció. La llibertat no pot ser limitada a ningú ni tan sols “pel seu bé” si l’acció no perjudica tercers. És molt important entendre que Mill, en tant que filòsof utilitarista, s’interessa primàriament per la felicitat i que la seva argumentació segueix la regla utilitarista bàsica, la recerca de la màxima felicitat (avui en diríem “benestar”) per al més gran nombre. La llibertat és útil en la mesura que fa els homes feliços i que permet una major individualitat, és a dir, en tant que ens fa més creatius, més diversos d’aquesta manera– augmenta la utilitat de la vida social. En l’antagonisme entre poder i llibertat, que és un dels problemes clàssics del pensament filosòfic, l’opció de Mill és clara: la llibertat i la individualitat han de ser preservats de qualsevol tirania i, especialment, de la tirania de l’opinió pública. Al cap. 3 de SOBRE LA LLIBERTAT, Mill es planteja, en concret, el problema de la llibertat d’acció i de la individualitat, però ho fa tan sols després d’haver exposat les seves raons per a promoure la llibertat (cap. I) i, especialment, la llibertat sense restriccions de pensament, d’expressió i de discussió, com a millor forma de corregir l’error a través del debat (cap. II). Al cap. II, Mill, mostra que persones condemnades per immoralitat i impietat per l’opinió pública en un determinat moment, com per exemple Sòcrates i Jesús, poden acabar essent considerats models morals per a la humanitat. D’aquí la justificació de la llibertat d’expressió que Mill aborda en termes bàsicament instrumentals, no com una finalitat en si mateixa sinó com un mitjà per a millorar moralment, optant pel millor argument a través de la crítica. La llibertat és, per a Mill un àmbit de «no interferència». Això vol dir que hi ha dues conceptes de llibertat diferents: la “positiva” (llibertat de fer) i la “negativa (llibertat per a que “no em facin”, per a no patir interferències, és a dir, per a que la meva iniciativa no es vegi limitada). La llibertat que interessa a Mill és bàsicament la negativa, és a dir, que ningú –i especialment l’Estat i els poders públics coercitius– no limitin la meva capacitat creativa (…)

PER A ENTENDRE EL TEXT 2. Alcoberro ens ajuda un altre cop:

“Hi ha una circumstància històrica que convé conèixer a l’hora de situar l’argumentació, tant sovint controvertida sobre el dret que tenen els individus a beure i a emborratxar-se, que és un dels coneguts exemples que apareixen al final capítol IV de SOBRE LA LLIBERTAT. Una lectura fàcil i del tot incorrecta podria portar a creure que John Stuart Mill era partidari de la beguda alcohòlica a pleret, cosa que és del tot falsa. Se sap que era una persona molt moderada en aquest tema, com en tants d’altres. Però el que ell reivindica és que mentre no s’atempti a les lleis, cadascú ha de ser jutge d’ell mateix i que, per tant, els bevedors tenen dret a beure i a que el govern no s’hi interfereixi –exactament igual com els mormons tenen dret a predicar la seva fe sense que ningú no els ho impedeixi, per absurd que la religió mormona o l’alcoholisme pugui semblar a altri.

Context: “Per comprendre el sentit de l’exemple que posa Mill, cal saber que al segle XVIII, i molt especialment entre 1720 i 1751 hi hagué a Anglaterra una autèntica epidèmia de consum de ginebra i és en relació a aquest fenomen, que a l’època estava encara al record de la gent, que Mill construeix la seva argumentació en defensa dels drets individuals. L’any 1690 el Parlament anglès havia decretat que tothom tenia dret a destil·lar begudes, com una mesura de xoc per a impedir que s’importés vi i cervesa de França. Donat que a Anglaterra no hi havia vinyes, els cereals eren l’única matèria primera que es podia destil·lar i això popularitzà extraordinàriament la ginebra, el “brandy britànic”, fet originàriament sobre una recepta holandesa (en aquella època a Holanda creien que la ginebra era un tònic medicinal). Emborratxar-se fins a caure estès fou durant dues generacions un costum habitual i no especialment mal vist en totes les classes socials sense excepció.”

Comparació amb la situació actual del tabac: “El govern, com ara passa amb el tabac, va considerar que l’únic que podia disminuir l’epidèmia era augmentar els impostos; però, tot i mals anys de collites de cereals que augmentaren el preu de la ginebra, el consum va disminuir només quan aparegué una nova generació que considerava amb fàstic el consum d’alcohol perquè havia vist les seves conseqüències nefastes, de les quals ens han quedat testimonis com dos gravats de William Hogarth: “Carrer de la cervesa” i “Passeig de la Ginebra” (1751).

Sobre la por: ” També per a situar la lectura del cap. IV de SOBRE LA LLIBERTAT pot ser útil entendre una distinció semàntica que no és d’origen utilitarista però que serveix com a substrat per comprendre l’argumentació de Mill contra l’intent, que avui anomenaríem «integrista», de justificar capteniments morals a partir de deures de caire religiós. Es tracta de la crítica als falsos deures basats en “normes compulsives”. En el vocabulari de la filosofia moral s’anomenen “normes compulsives” les que s’imposen mitjançant la por (por a morir, a la condemnació eterna, etc.). La norma compulsiva és “terrorisme moral” perquè usa arguments emocionals (por, terror, angoixa) per a obligar els individus a actuar i impedeix la llibertat de consciència. Ja els epicuris a la Grècia hel·lenística van observar que els arguments basats en provocar una conducta a través de manipular la por a la mort són racionalment absurds; quan estiguem morts no tindrem sensibilitat i, per tant, no sabrem que estem morts. Però això no impedeix que aquests arguments afectin molta gent.”

Pecat/delicte:

“També és important entendre la diferència, que no està explícitament en l’argumentació de Mill però que s’hi pressuposa, entre “pecat” i “delicte”. El pecat atempta contra una norma religiosa [“manament”], suposadament d’origen diví (avortar, per ex. entre els catòlics) i, per tant, cada religió té els seus pecats (l’avortament no és pecat en la religió musulmana, tot i alguns debats recents). El delicte atempta contra una norma civil i, per tant és una norma comuna a tothom, no només pròpia d’un grup.”(…)

“el propòsit del capítol (es refereix al IV) és el de vincular el progrés de la individualitat al progrés social i mostrar que del canvi de cada ésser humà en particular en depèn el progrés de la humanitat en el seu conjunt. Tot el capítol és amarat de la convicció milliana –essencial en les democràcies pluralistes– segons la qual la diversitat de formes de pensar i de viure és, en ella mateixa, una font de millora social.

«¿Quin és, doncs, el límit just de la sobirania de l’individu sobre si mateix? ¿On comença l’autoritat de la societat? ¿Quina esfera de la vida humana pertoca a la individualitat i quina a la societat?

“És important remarcar que Mill escriu en un context protestant –i que en la religió protestant no existeix la confessió, ni el perdó dels pecats. Per tant, cadascú haurà de carretejar sempre i inevitablement les conseqüències dels seus actes. L’altra cara de la llibertat és la responsabilitat sobre les conseqüències dels actes. Tenim dret a demanar ser jutjats de forma imparcial, però ningú no pot demanar drets especials per ser qui és (excepte quan són drets que tindria tothom: els infants, els vells, per ex.)”

Per al text  2  -pregunta sobre poligàmia:

“Mill argumenta el dret a la llibertat individual en casos que a l’època podien ser problemàtics i que, encara avui, són controvertits per a alguns. Es presenten alguns casos especialment punyents: el del dret a beure alcohol i el de la minoria mormona (una religió nord-americana, que es practica sobretot al remot Estat de Utah i que a l’època autoritzava la poligàmia). En aquests casos, el que es reivindica és la primacia de la llibertat individual: si el qui beu no fa mal a ningú i si les dones mormones estan d’acord a patir la poligàmia –i no demanen ajuda per deslliurar-se’n– no es pot interferir en la seva decisió, perquè seria interferir en els drets individuals. «Mentre els qui pateixin la llei dolenta no demanin ajut a altres comunitats no puc admetre que persones que no tenen res a veure amb ells hagin d’intervenir i –hi i acabar amb un estat de coses en el qual estan d’acord tots els directament implicats». Les dues 9 úniques condicions que s’ha de posar als mormons si volen exercir el seu culte són «que no cometin agressions contra altres nacions» i que «permetin una perfecta llibertat de moviments» als dissidents.

http://www.alcoberro.info/pdf/mill8.pdf

Més bibliografia:

Introducció a l’ed,. de l’editorial Orbis 1980 Antonio Rodríguez Huéscar

Historia del Pensamiento vol III. Ed. Orbis.

Ana de MIGUEL ÁLVAREZ: «Cómo leer a John Stuart Mill». Gijón: Ediciones Júcar, 1994.

http://www.infofilosofia.info/filosofiames/index.php?option=com_content&view=article&id=48:resum-del-llibre-sobre-la-llibertat-de-john-stuart-mill&catid=89:historia-de-la-filosofia&Itemid=435