EL NATZARENISME

Overbeck: El triomf de la religió en les arts 1831-1840

El natzarenisme fou un moviment artístic fundat al començament del segle XIX per artistes alemanys a Viena i Roma, influïts pel neoclassicisme lineal de David, el romanticisme i el catolicisme, que pretenen renovar l’art religiós des de l’estudi dels antics mestres italians i alemanys i reviure la honradesa i espiritualitat de l’art cristià medieval, així com la restauració nacional com a reacció a les convulsions històriques i socials de l’època.
Els pintors alemanys Friedrich Overbeck i Franz Pforr, estudiants de l’Acadèmia de Viena van fundar, el 10 de juliol de 1809, la Lukasbrüder, la Confraria de Sant Lluc, sant patró dels pintors. El nom delata la inspiració medieval, i la pretensió d’establir les bases de la pintura sobre la religió i un bon treball artesanal; volien restaurar així “la veritat i la puresa” de la pintura anterior a la pintura virtuosa del Renaixement. La Confraria de Sant Lluc va ser la primera associació artística moderna.
El 1810, quatre dels cofrares, Overbeck, Pforr, Ludwig Vogel i Johann Konrad Hottinger es van traslladar a Roma. Van ocupar el monestir abandonat de Sant Isidor, disposats a dur una existència de recolliment pràcticament monacal, relacionant-se profundament amb la naturalesa i els mitjans de vida artesanals dels tallers de l’edat mitjana. Per la seva vestimenta i llargues cabelleres, els van començar a anomenar, irònicament, natzarens, nom que es va acceptar com denominació d’aquest moviment.
Produïren una versió esquematitzada de l’art del primer Rafael.
Van conèixer el pintor austríac paisatgista Joseph Antón Koch (1768–1839), que es convertí en una mena de tutor oficiós del grup
Un precedent fou Runge:
“.Los nazarenos tuvieron como precedente inmediato al pintor romántico Philipp Otto Runge (1777 – 1810), por su oposición a las formas que impone el academicismo clasicista, por su temática y la espiritualidad que trasciende en su obra.”
http://ca.wikipedia.org/wiki/Natzarenisme
 
El gran i el petit matí de Philipp Otto Runge

F. Overbeck (Lübeck,1789-1869)

Autoretrat de l’artista amb la dona i el fill Alfons cap el 1820, Behnhaus, Lübeck.
El primer encàrrec de la confraria li va fer Jacob Salomon Bartholdy (1779-1825), cónsul general de Prússia a Roma i oncle del compositor Félix Mendelssohn, es tractava de fer la decoració del Palazzo Zuccaro. Elaboraren els frescos sobre el tema bíblic de Josep i els seus germans. Els temes que corresponen a Overbeck foren “José venut pels seus germans” (1816-1817) i una lluneta en què es són representats els “Set anys de escassetat”. En aquestes obras Overbeck demostra el seu intères por la iconografia religiosa medieval.
Es va interessar sobretot pels artistes alemanys de finals de l’Edat medieval i pels del Quattrocento, van ser els seus models. Es va quedar a Roma i persistí en el seu ideal purista, en fou fidel sempre, fins i tot després que els seus companys confrares se n’anessin i la seva pintura fos superada pel postromanticisme i realisme.

En 1817, el marquès Carlo Massimo els mana fer la decoració del seu pavelló al jardí, el Casino Massimo, a Letrà. Overbeck s’encarrega de la Sala Tasso, on pinta la Jerusalem liberada; les composicions més grans són la Trobada  entre Godofred de Bouillón i Pere el Ermità. Després de deu anys, cansat, deixà que les acabés Joseph von Führich.

L’arcángel Gabriel encarrega a Godofred de Bouillon que lilberi Jerusalén,  1817-1827.
Altres obres: 

 
El matrimoni de la Verge, 1834-36                               Matí de Pàsqua, cap 1818.

Retrat del pintor Franz Pforr, oli, 1810, Alte Nationalgalerie, Berlin. La seva mort el 1812 va causar-li una greu crisi espiritual, fou llavors quan es convertí al catolicisme i pren les regnes del moviment i l’orienta més cap a la religió.


Italia y Germania (Sulamith i Maria), 1811-1828, Neue Pinakothek, de Múnich. L’obra més coneguda.

Originàriament era un regal per al seu amic Pforr, però després de la seva mort la va abandonar fins que en va fer una nova versió en què les figures femenines no representaven les dones imaginàries dels pintors sinó els dos països, dels quals n’és una al·legoria. Composició triangular que ens recorda Rafael.

Més obres i imatges:
http://es.wikipedia.org/wiki/Johann_Friedrich_Overbeck

http://es.wikipedia.org/wiki/Franz_Pforr

Franz PFORR ( 1788 – 1812) 
  Es dedicà a rememorar les escenes caballeresques medievals. Molt influït per Dürer també.
http://www.esacademic.com/dic.nsf/eswiki/501527

Shulamit and Maria, versió de Pforr que havia de regalar-li al seu amic Overbek. el tema era el mateix perquè era un regal mutu. Ideal de la dona de cadascú. La dona de Pforr seria la rossa.1810-1811

L’entrada de l’emperador Rudolf of Habsburg dins Basle. 1809-1810. Un dels quadres de la línia patriòtica que va adoptar.

The Count Rudolf of Habsburg and the Priest, 1809–10.

PETER VON CORNELIUS (Düsseldorf, 1783 – Berlín, 1867)
Amb Overbek és el més important pintor de l’estil del moviment natzarè.
.


Estudia de 1795 a 1809 a l’ Acadèmia de Düsseldorf, on experimentà primer la influència de l’escola de Jacques-Louis David i després la dels primitius alemanys.
“Su primer trabajo importante fue la decoración del coro de la iglesia de San Quirino en Neuss (Renania del Norte-Westfalia). En Francfort comienza un ciclo de dibujos dedicado al “Fausto I” de Goethe que termina en 1816, con lo que abandonó su inicial clasicismo barroco y se volvió hacia formas neogóticas. Entre los pintores que han influido en su arte se citan a Ernst Ludwig Riepenhausen y Franz Pforr.”
http://es.wikipedia.org/wiki/Peter_von_Cornelius
Exercí influència en els companys cofrades i participa en les obres comunes ja esmentades: elaboració de frescos monumental i seculars.
Cornelius realitzà dibuixos per il·lustrar el Cantar dels Nibelungs.

Per al Palau Bartholdy

Josep interpreta el somni del faraó

José reconegut pels seus germans.
Per a la Casa Massimo el Paradís de Dante
A Munic va decorar al fresc l’Església de Sant Lluís (1830 – 1840 aprox.) considerada la seva obra mestra.. Realitzà decoracions per a la Pinacoteca y la Gliptoteca, amb temes de la mitologia grega, inspirats en Hesiode i Homer.
“Cornelius alcanzó gran reputación en Alemania. Representaba la simplicidad del estilo y de los ideales de los Nazarenos, mezcla de una estética populista y un tanto patriótica. Ejerce una influencia profunda y es considerado como el representante de la pintura histórica idealista, caracterizada por tendencias que son, a la vez, cristianas y humanistas.”
L’any 1840 se’n va a Berlin i realitza una sèrie de esbossos sobre l’ Apocalipsi, per als frescos del  mausoleo real dels Hohenzollern, que mai s’arribà a fer. Seria la seva darrera obra.

Simplicitat i noblesa de concepció. Va tenir gran reputació i exercí gran influència posterior fins que va venir el realisme.

El judici final, per a la Gliptoteca de Munic que construí Klenze.1818

Les tres Maries a la tomba, 1815-1822

Les Verges sàbies i les verges nècies.

Altres cofrades natzaristes: Schadow, Veit, Schnorr y Ludwig Vogel.
 
La Sagrada Família sota el porxo de Schadow i Religió de Veit
Les bodes de Canaa de Julius SCHNORR VON CAROLSFELD

La unió suïssa atacada per Gonzenbach en 1307 de Vogel

Carl-Philipp Fohr (Heidelberg, 1795-Roma, 1818)

Anà a Roma, on conegué la pintura dels natzarens, en la segona generació dels quals pot ésser inclòs. Paisatgista, s’estimava més l’estudi directe de la natura que no l’obra pensada. Els seus paisatges inclouen molt poc la figura humana ( Castell al cim d’una muntanya, Paisatge pintoresc ).   

La pintura de paisatge de l’Escola del Danubi, especialment l’obra de Adam Elsheimer el va influí força.

   

 Knight before the Charcoal Burner’s Hut, 1816, a l’ Alte Nationalgalerie de Munic.

Landscape near Subiaco, 1817

Més informació sobre el moviment en anglès
Imatges extretes de viquipèdia, Web Gallery of Art

NATZARENS CATALANS
Molts artistes catalans van disposar de la possibilitat de rebre formació acadèmica a Roma entre el 1833 i el 1845 gràcies als ajuts oferts per la Junta Particular de Comerç de Barcelona, d’altres s’ho van pagar ells. El cas és que a Roma coneixen els natzarens alemanys que hem esmentat i els puristes italians com Tommaso Minardi o Pietro Tenerani i es deixen influir per ells.
“L’adhesió al moviment es traspuava en les obres. Es van decantar pel dibuix i la línia davant del color i pels temes històrics i religiosos. A més, l’actitud era continguda i mostraven predilecció per les representacions del primitivisme italià.” Extret de Gencat.
Joaquim Espalter, Claudi Lorenzale i Pelegrí Clavé, que van completar els anys de formació a Roma en l’òrbita dels pintors natzarens, van tractar preferentment el gènere del retrat com un dels principals exponents de la nova sensibilitat romàntica.
http://www.mnac.es/colleccio/col_modern.jsp?ambit=61&lan=001

Retrat de Lorenzale d’Antoni Caba i Casamitjana, (Barcelona, 1838 – 1907) de 1891

Un dels autors més destacats i més fidels al moviment natzarista fou el professor Claudi Lorenzale i Sugrañes (Barcelona, 1815-1889). que tingué gran influència en l’àmbit artístic oficial català.
Va ser l’autor del quadre més emblemàtic del moviment, intitulat Origen de l’escut del comtat de Barcelona (1843-44) a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.
Fill de pare italià. Format a Múrcia (1828) i, des del 1830, a Barcelona (Llotja), on el 1837 obtingué doble primer premi, en composició de flors i en pintura ( Sísara derrotat per Barac ). Anà el mateix any a Roma i estudià a l’Accademia di San Luca —on obtingué un primer premi de pintura—, formà part del grup dels natzarens i fou deixeble d’Oberbeck. De la seva producció romana es destaca un Tobies ; encara a Roma, el 1840 acceptà el nomenament de professor supernumerari de Llotja. En 1842-43 fou pensionat a Toledo i a Madrid; esdevingué acadèmic supernumerari de San Fernando, i un xic més tard, de San Luis, a Saragossa (1843). Establert a Barcelona des del 1844, i inicià la seva tasca de professor de colorit i composició a Llotja, on proposà, sense èxit (1846), l’estudi del dibuix a partir d’objectes en relleu. Acadèmic de Sant Jordi el 1850, esdevingué professor agregat dels estudis superiors de pintura el 1851, i l’any següent suplí Campeny com a acadèmic d’escultura. El 1856 influí per tal que hom prestés ajut econòmic al jove Fortuny. El 1857 fou nomenat professor de dibuix de l’antic i del natural. Dirigí l’escola de Llotja des del 1858, i portà a terme una important tasca, no solament educativa, sinó cívica; el 1861, per exemple, proposà d’obrir al públic, com a museu, les col·leccions de l’Acadèmia. Seguir llegint

Retrat de la dona i els fills del pintor 1860-65 a baix a l’esquerra.

  
A la dreta, Retrat de Bonaventura-Carles Aribau de Joaquim Espalter i Rull (Sitges, 1809 – Madrid, 1880)
Féu els primers estudis amb els escolapis de Sant Anton, a Barcelona, i es formà pictòricament a Marsella (1828), París (des del 1829) i Roma (des del 1833), on formà part del grup dels natzarens catalans. Tornà el 1842 i residí a Madrid fins a la seva mort. Esdevingué acadèmic de San Fernando el 1843. El 1847 fundà la revista artística El Renacimiento , juntament amb Federico de Madrazo i Eugenio Ochoa, i posteriorment fou nomenat professor de la Escuela Superior de Pintura de Madrid i pintor de cambra d’Isabel II. Entre el 1855 i el 1858 decorà el paranimf de la Universitat de Madrid. També decorà les sales del president al palau del congrés dels diputats de Madrid. Quant a retrats, cal destacar el del jove Octavi Carbonell (1842), el dels esposos Muntades (1856), el de la seva muller (~1856) (tots tres al Museu d’Art Modern de Barcelona) i, especialment, el col·lectiu de la família Flaquer (~1845; Museo Romántico, Madrid), on retrata una llar burgesa de l’època. També té obres de temes diversos, dibuixos i il·lustracions ( El Quixot , edició a cura de Tomàs Gorchs; Barcelona, 1859). Hi ha obres seves als museus d’Art Modern de Barcelona, Romántico de Madrid, provincials de Girona i Santa Cruz de Tenerife, Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú i Maricel de Sitges. La seva pintura, tot i que és dins els cànons natzarens, se n’aparta a causa del colorisme, fruit de la seva estada a l’escola del baró Gros, a París; als retrats en fuig encara més, i adopta un incipient realisme. Extret de
http://www.enciclopedia.cat/  

Pelegrí Clavé i Roquer (Barcelona, 1811 – 1880) Un altre pensionat a Roma

El bon samarità 1838 que és a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi,

Salomó proclamat rei d’Israel a precs de Betsabé i per consell de Natan, 1833

Retrat de Josep Valls i Nadal, 1832 Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi,
http://ca.wikipedia.org/wiki/Pelegr%C3%AD_Clav%C3%A9_i_Roqu%C3%A9

Francesc Cerdà i de Villarestau (Barcelona,1814-Madrid, 1881)

Rapte de Ganimedes

Josep Mirabent i Gatell (Barcelona, 1831-Barcelona, 1899)

Es formà a Llotja. Lorenzale i Pau Milà l’iniciaren en el natzarenisme. S’especialitzà en la pintura de flors i de fruites. Fou premiat, sovint, a Madrid i a Barcelona, així com a Londres, el 1889. Conreà alhora la pintura i l’ornamentació al teatre del Liceu i al paranimf de la Universitat de Barcelona, així com al Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Dirigí l’agençament de cases senyorials i establiments. Fou professor de pintura decorativa, teixits i estampats a Llotja. Com a pintor d’estil totalment vuitcentista, s’especialitzà en pergamins i diplomes i en l’art litúrgic. Obtingué una medalla d’or a l’Exposició Universal de París del 1900.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Mirabent_i_Gatell

Lluís Rigalt  i altres paisatgistes com Joaquim de CABANYES, Antoni PEYRA, Per Màrtir Arraut, Enric Ferau es contraposen al moviment purista de formació romana, els natzarens historicistes. El trencament definitiu amb el natzarenisme el portarà a terme Ramon MARTÍ I ALSINA, representant a casa nostra del realisme francès de tipus Courbet. 

L’ÚLTIM TERÇ DEL SEGLE XIX I TRANSICIÓ AL S. XX

        

EL PETÓ DE KLIMT

Coincidint amb els nous corrents filosòfics dels darrers trenta anys del XIX: L’Historicisme de Dilthey (Introducció a les ciències de l’esperit 1883), el vitalisme de Nietzche (Així parla Zaratustra, 1883-1884) i Bergson (1907 L’evolució creadora) i el pragmatisme de W. James o Peirce, amb la transformació paulatina del model científic i de la concepció de la realitat, amb la consciència d’una crisi europea i el desig de regeneració, es desenvolupen diversos corrents artístics i literaris que podem incloure sota una denominació general de MODERNISME. Veurem també els seus precedents: haurem de parlar també del parnasianisme, el simbolisme i el decadentisme.

Coin de table, retrat col·lectiu dels simbolistes. Paul Verlaine‎ i Arthur Rimbaud asseguts a l’esquerra.
Joies, cartells publicitaris modernistes.


EL MODERNISME (1890-1910)
                                                                                       Otto Wagner: Estació de metro.
El Modernisme fou un moviment cultural produït a Occident a la fi del segle XIX i al començament del segle XX. El modernisme es coneix a d’altres països com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Arts&Crafts (a Anglaterra),Tiffany (a EUA) Jugendstil (a Alemanya), Sezessionstil o Wiener Sezession (a Àustria), Style 1900, Style Noville, Florale, Stile Liberty (a Itàlia). En art, tot i que a Catalunya té un sentit molt més ampli, va tenir incidència sobretot en l’arquitectura i les arts decoratives.
Una derivació d’aquest estil en la dècada de 1920 és el denominat Art déco.

Dedicarem un espai a aquests moviments, al modernisme hispànic i sobretot centrarem la nostra atenció en el modernisme català (literatura, arquitectura, escultura i pintura).

 
Vegeu el modernisme hispànic i català en les següents entrades
                                           
http://www.spanisharts.com/books/literature/modernismo.htm

Art Nouveau. França i Bèlgica
Pren el seu nom arrel d’una exposició que realitza Munch a la galeria parisina “La maison del Art Nouveau“, disenyada por Siegfrid Bing (1838-1905) Exemples: d’esquerra a dreta:
de Víctor Horta (1861-1947)
Casa Tassel (1892 – 1893) al centre de Brussel·les,

Hotel Solvay (1893)  

Hotel Van Etvelde (1895)                                  Casa de l’arquitecte 

“estructuras vistas de hierro colado, planta libre en lugar de los antiguos corredores y una especial atención a la ornamentación de cada elemento. Supervisaba la decoración interior de todos sus edificios —incluso el diseño de los muebles—, adornando paramentos, puertas y huecos de escaleras con sus famosos motivos de inspiración vegetal en forma de golpe de látigo, como se aprecia en uno de sus mejores proyectos de vivienda unifamiliar, el hôtel Solvay (1894) en Bruselas. Entre los edificios públicos proyectados por Horta destaca la Casa del Pueblo (1899, demolida en 1964), sede del partido socialista belga en Bruselas, donde compuso una fachada de cristaleras y vigas de hierro que se anticipaba muchos años al devenir de la arquitectura. Fue uno de los predecesores más importantes del movimiento moderno, sobre todo gracias al empleo de estructuras vistas de hierro y fachadas de vidrio plano.” (http://epdlp.com/arquitecto.php?id=73)
L’ús del ferro, de la decoració vegetal i de vidrieres significa un trencament amb el neoclassicisme i apunten al nou l’estil que trobem en diferents països. 
 Henry van de Velde que treballà a bèlgica i a Alemanya i Paul Hankar  juntament amb Horta són els principals representants del nou estil belga.
http://www.soloarquitectura.com/arquitectos/henry_van_de_velde.html
Art Nouveau a Flandes
http://www.cupola.com/html/bldgstru/artnouv/artnouv1.htm

Teatre per a l’Exposició Werkbund, Colònia (Alemanya)

Palau Chávarri de Bilbao, encarregada a Hankar.

Art Nouveau a França
http://www.arvha.org/sitescd/art_nouveau/SPANISH/TEXTS/textes/paris%20_es.htm
HECTOR GUIMARD (1867-1942) . Estudià a l’Ecole Nationale des Beaux-Arts a París, però fou a partir dels seus estudis d’arquitectura, que Guimard se sensibilitzà (com Gaudí) amb les teories d’Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc que establí les bases, a partir de 1863, dels futurs principis estructurals de l’Art Nouveau.Va portar el nou estil a França després de prendre contacte amb el seu creador Víctor Horta a Brussel·.les
http://www.art-nouveau-around-the-world.org/en/artistes/guimard.htm

http://a3boura.files.wordpress.com/2010/02/guimard_metro.jpg
http://lartnouveau.com/artistes/guimard.htm
Le Castel Béranger  1894-1898

http://ca.wikipedia.org/wiki/Hector_Guimard
http://ca.wikipedia.org/wiki/Eug%C3%A8ne_Viollet-le-Duc

MODERN STYLE. MOVIMENT ARTS&CRAFTS corrent artístic britànic, canadenc, australià i dels Estats Units que sorgí com a reacció contra l’art eclèctic de l’era Victoriana tal com es va mostrar en l’exposició universal de Londres de 1851 i el que es considerava com maquinisme “sense ànima”. L’objectiu del moviment era revaloritzar el fet decoratiu com a element essencial de la vida humana.
El nou estil britànic li devem a l’artista i escriptor William Morris que, inspirat en els escrits de John Ruskin (Les set llànties de l’arquitectura de1849, on desenvolupa les seves idees estètiques.) Va influir en l’arquitectura, el disseny dels habitatges i les arts decoratives, fent servir formes simples i un estil medieval de decoració. Es caracteritza per la tendència a l’ús de línies serpentejants i asimètriques.
 http://ca.wikipedia.org/wiki/William_Morris
Morris va estar estretament vinculat a la Germandat Prerrafaelita, moviment que rebutjava la producció industrial en les arts decoratives i l’arquitectura, i propugnava una tornada a l’artesania medieval i considerava que els artesans mereixien el rang d’artistes.
El moviment Arts and Crafts (arts i oficis) pretenia tornar a la manufactura artesanal contrastada amb la producció industrial de l’època i així fer arribar la cultura als llocs més baixos de la societat. Però els productes van arribar a ser tan complexos en la seva fabricació que es van encarir molt solament les classes altes van poder adquirir els exemplars.
En Morris exercí gran influència històrica en les arts visuals i en el disseny industrial del segle XIX
Exemples: La casa vermella a Bexleyheath  i David’s Charge to Solomon amb Burne-Jones.
.
 
Un altre anglès és Charles Rennie Mackintosh (1868-1928) que és un dels més grans arquitectes amb influències modernistes. Els seus plantejaments són originals i aporten noves solucions als problemes arquitectònics. En són característiques les formes prismàtiques i octogonals. Mackintosh és l’arquitecte modernista més sobri en els exteriors, essent un precursor del racionalisme. Dissenya mobles i joies, i construeix l’Escola d’Art de Glasgow.a Escòcia (Viquipèdia)
http://www.scotcities.com/mackintosh/

Edificis construïts:

• Windyhill, Kilmacolm

• Hill House, Helensburgh (National Trust for Scotland)

• Casa per a un amant de l’art, Glasgow

• The Mackintosh House (disseny d’interior, reconstruït amb mobiliari original i complements al Museu Hunterian, Glasgow)
• Queen’s Cross Church, Glasgow
• Ruchill Church Hall, Glasgow
• Holy Trinity Church, Bridge of Allan, Stirling
• Scotland Street School Museum, Glasgow actualment Museu Escolar de Carrer d’Escòcia.
• The Willow Tearooms, al carrer Sauchiehall, Glasgow; un dels Tearooms de Miss Cranston : vegeu Catherine Cranston per al seu disseny d’interior
• House hill, disseny d’interior de la casa de Catherine Cranston i el seu marit John Cochrane (demolit, mobiliari en recollides)
• Escola d’art de Glasgow
• Craigie Hall, Glasgow
• Antigues oficines del Glasgow Herald al carrer Mitchell, actualmenta El Far – el Centre d’arquitectura, disseny i ciutat
• 78 Derngate, Northampton (interior design and architectural remodelling for Wenman Joseph Bassett-Lowke, founder of Bassett-Lowke)
• 5 The Drive, Northampton (for Bassett-Lowke’s brother-in-law)

 Façana de L’Escola d’Art de Glasgow

http://ca.wikipedia.org/wiki/Charles_Rennie_Mackintosh

ESTIL TIFFANY
Louis Comfort Tiffany (Nova York, 1848 – 17 de gener de 1933) va ser un artista i dissenyador nord-americà molt conegut pels seus treballs en vitrall i és l’artista de Estats Units que més s’associa amb el moviment modernista
Tiffany va ser pintor, decorador d’interiors, dissenyador de finestres i llums en vitrall, mosaics de vidre, vidre bufat, ceràmica, joieria i treballs en metall.

 

Chicago Cultural Center – Grand Staircase and Preston Bradley Hall.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Escola_de_Chicago
En canvi, L’escola de Chicago tot i ser un estil arquitectònic sorgit a finals del segle XIX i principis del XX a la ciutat de Chicago, pioner en la introducció de nous materials i tècniques per a la construcció de grans edificis comercials, és
oposat a l’historicisme i modernisme europeus. Els trets d’aquesta arquitectura:

• Estructures metàl·liques (esquelets o carcassa de ferro) que, entre altres coses, permetrà realitzar edificis amb gran alçària.
• Ús del pilar de formigó com a suport o fonament. Serà la solució al desafiament de construir sobre un terra sorrenc i fangós.
• Finestres esteses horitzontalment per tota la façana (amb les dimensions que es desitgi, ja que ja no seran necessaris els anomenats murs de càrrega):
• Possible eliminació dels murs de càrrega (gràcies a aquesta estructura metàl·lica)
• Desenvolupament de l’ascensor elèctric
• Respecte a l’exterior, se suprimeixen els elements decoratius (tan habituals a l’arquitectura artística de finals del segle XIX). S’opta per superfícies llises i acristallades. Predominen les línies horitzontals i verticals.
• Atractives façanes de maçoneria.

Arquitectes: Henry Hobson Richardson, Baron Jenney, Louis Henri Sullivan…

Nietzsche-Arxiu. Planta baixa redissenyada i moblada per Henry van de Velde el 1903

“A Weimar, el Jugendstil és exemple de com el nou estil serveix de símbol a un projecte de renovació cultural amb pretensions cosmopolites i elitistes, Igual que a Hagen i Darmstadt, l’artífex del que es coneix com a “Nova Weimar” té nom propi: el diplomàtic, impressor i patró de les arts, comte Harry Kessler. Entre 1901 i 1906, període en què va ocupar el càrrec de conseller de la cort del príncep, Kessler va treballar per restituir Weimar com a centre espiritual d’Alemanya i pàtria dels europeus, tal com ho havia estat en època de Goethe i Schiller. Per a aquesta comesa, va comptar amb el doble ajut d’Elisabeth Förster-Nietzsche, germana del filòsof i instigadora de l’arxiu i les seves edicions pòstumes, i de Henry van de Velde, invitat per Kessler l’any 1901, després de l’èxit obtingut a Berlín, perquè s’encarregués de la renovació de l’arquitectura i les arts industrials de la ciutat. Kessler estava convençut que l’art millorava l’esperit i creia en el pla de reforma social per mitjà de la cooperació entre l’artesà, l’artista i l’industrial proposat per Van de Velde. El tàndem Kessler-Van de Velde de seguida va donar els seus fruits. Kessler assumeix la direcció del Museum für Kunst und Kunstgewerbe (Museu per a l’Art i l’Artesania) l’any 1903 i el converteix en un centre de la modernitat artística…”
http://www.artnouveau.eu/ca/city.php?id=17

LA SEZESSION VIENESA
A finals de segle la burgesia liberal era la promotora de la cultura i l’art a la capital
a finals del XIX entra en crisi en no poder imposar les seves exigències polítiques el
1848 i el poder es reparteix entre l’aristocràcia i la monarquia neoabsolutista.
Aquesta circumstància explica el fre de la industrialització i modernització econòmica
en el país i el fracàs de la participació de la burgesia en el poder, que es veia també
amenaçada per les exigències polítiques i socials del moviment obrer.
Per la qual cosa, l’exclusió creixent del poder polític dels intel·lectuals burgesos es va
compensar en certa manera mitjançant les revoltes culturals i traslladar les seves
activitats al terreny de la teoria i la ciència, la literatura i l’art.
El grup literari “Jung Wien” fou el primer dels grups secessionistes que protestaren contra
les normes artístiques i ètiques tradicionals. Grup format per Hermann Bahr portaveu oficiós,
 Arthur Schnitzler, Felix Dormann, Peter Altenberg, Richard Beer-Hofmann, Felix Salten,
Raoul Auernheimer, Hugo von Hofmannsthal, Stefan Zweig y Karl Kraus.
http://es.wikipedia.org/wiki/Joven_Viena
El 1897 el seguiria la vertadera Sezession dintre de l’associació tradicional La Casa dels Artistes,
a la qual pertanyia Gustav KLIMT que es convertí en president de la Sezession.
El grup va organitzar una exposició el 1898, data d’inauguració del edifici disenyat per
OLBRICH que acollia les exposicions. La generació dels joves es revel·lava.
La revista  Ver Sacrum va servir d’òrgan divulgatiu de la renovació dels joves artistes enfront el
conservadurisme de la Casa dels Artistes. El 1897 es decideix crear una organització nova i
independent: Associació d’Artistes Austríacs. D’aquí l’ús del terme Sezession.
foto-retrat de Klimt extreta de Viquipèdia.

Joseph Maria Olbrich
CASA DE LA SECESSIÓ VIENESA 1897-98
Foto de J. Font

La consciència de grup i d’elit del moviment queden reflectides en diverses obres al·legòriques de Klimt. 
http://es.wikipedia.org/wiki/Klimt

Fragment del Fris de Beethoven exposat a la Casa de Secessió.
Més obres d’Olbrich.

Mathildenhoehe-ernst-ludwig-haus

Kirche am Steinhof (església)
Otto Wagner fou mestre i amic de Adolf Loos, Josef Hoffmann i de J. Olbrich. 
Va defensar als joves artistes de la Sezession, i es va acostar als seus postulats en obres 
com les estacions de metro de Viena. Fou membre de la Secessió fins el 1905 i participa en la 
fundació  de l’Associació d’Artistes Austríacs. Esmentem algunes obres
Casa Majòlica de Viena a la Linke Wienzeile (on hi ha el Naschmarkt) :
http://es.wikiarquitectura.com/index.php/Edificios_de_viviendas_en_Linke_Wienzeile_y_en_K%C3%B6stlergasse_1

Estació de metro. 

Església de St. Leopold

Hoffmann, Josef

“Entre los alumnos más destacados de Otto Wagner encontramos a Josef Hoffman. Fue uno de los fundadores de la Secession de Viena en 1897, junto a Olbrich y Klimt, participando como ilustrador en “Ver Sacrum”, la revista del nuevo movimiento. En 1903 fundo, con Koloman Moser y Fritz Wärndorfer, los Talleres de Viena, convirtiéndose en uno de los diseñadores y arquitectos más importantes de Viena, proyectando buena parte de las casas de la alta sociedad austriaca de la época. Sus obras se caracterizan por el empleo de decoraciones geométricas y la bicromía en blanco y negro, alcanzando una significativa simplificación lineal como se aprecia en el vestíbulo de la casa Moser o el del Palacio de la Secession. Sus obras más famosas son el sanatorio de Purkersdorf (1900-04) y el palacio Stoclet en Bruselas (1905-11) en cuya decoración trabajó Klimt. En sus últimos años abandonó el movimiento renovador del modernismo y trabajó en un estilo más clasicista, como se aprecia en el pabellón austriaco de la exposición de Colonia (1914).”

Palau Stoclet
http://citywiki.ugr.es/wiki/Tema_12.El_ciclo_de_la_arquitectura_vienesa._El_Ring._Otto_Wagner_y_la_Secesi%C3%B3n._Adolf_Loos._La_Viena_Roja.
Deixem ara l’arquitectura i continuem ara amb l’obra de KLIMT. 

Cartell per a la I Exposició de la Secessio

El fris de Beethoven per a la Casa de Secessió.

GUSTAV KLIMT (Baumgarten, als afores de Viena 1862-1918) Fill de gravador. El segon de set fills.
els seus germans Ernst i Georg eren escultor i cisellador respectivament.
Als 14 anys, Gustav  ingressa a l’Escola d’Arts Aplicades, on primaven el rigor historicista i l’especialització tècnica.
La contradicció característica del seu estil, un tractament decoratiu de les superfícies enfront la perfecta concepció espacial de les figures,
té el seu origen en l’àmplia formació a l’Escola d’Arts Aplicades i el Museu Austríac Imperial de l’Art i la Indústria.
Primeres obres: Klimt fou l’únic alumne de l’Escola que en haver sortit d’ella inicià una gran carrera artística.
El seu professor Eitelberger, director i fundador de l’esmentat Museu sempre li donà suport i el seu professor Rieser li proposà una
col·laboració amb F. Matsch i el seu germà Ernst en el treball d’unes vidrieres de l’església votiva de Viena, la primera gran construcció de la Ringstrasse.
Dibuixos de les vidrieres:

Els germans Klimt i Matsch van decidir agrupar-se en una companyia d’artistes i treure profit de l’auge constructiu del moment.
Es fan càrrec de la decoració del Teatre Municipal de Fiume (Rijeka-Croàcia), de Reichenberg (Txecoslovàquia), bucarest i Karlsbad.
De 1886 a 1888 la companyia treballa en les pintures del sostre de les dues escales del Burgtheater vienès.
Klimt va pintar El carro de Tespis, El Globe Theater a Londres, L’Altar de Dionís, el teatre de Taormina (imatge) i l’Altar de Venus.

Se li va concedir la Creu d’Or al mèrit.

El 1890 comença a decorar el Museu d’Història de l’Art de Viena:.
És el primer en obtenir el Premi Imperial per al quadre
Auditori de l’antic Burgtheater en què  mostra la societat vienesa.
Klimt  s’identifica amb la cultura liberal burgesa. Naturalisme fotogràfic.

Faula, 1883 al Museu d’Hª de l’Art
De 1895 és Amor. El tema dels amants serà recorrent a la seva obra com ja veurem. Anuncia algunes tècniques posteriors.


El 1894 rep l’encàrrec de pintar els Quadres de les Facultats juntament amb Matsch. el seu germà i pare han mort el 1892.
Pintures del sostre de l’aula Magna de la Universitat vienesa. Klimt va pintar-ne tres:
“Filosofía, la Medicina y la Jurisprudencia. La primera que terminó fue Filosofía. En 1901 acabó Medicina y en 1907 terminaría la versión definitiva de Jurisprudencia. Cuando los cuadros se expusieron entre 1900 y 1905 en la Secession, fueron objeto de furibundos ataques en la prensa, siendo tachados de pornografía. A tal punto llegó el escándalo y las protestas que Klimt acabó por retirar las tres pinturas y renunciar al encargo.” (http://www.march.es/arte/madrid/exposiciones/klimt/pinturas.asp)
http://www.historiadelarte.us/pintores/gustav-klimt/gustav-la-medicina.html
http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/obras/14391.htm
Esbós compositiu del panell de Medicina. La versió definitiva fou cremat el 1945.
 
Al·legoría del creixement, la maduresa i la decadència de l’ésser humà, 
concepte que també trobem a Las tres edats de la dona.

Hygieia, detall de la “Medicina”

Les tres edats de la dona. Es representen diferents estadis de femineïtat. Va btenir la Medalla d’Or.
http://www.historiadelarte.us/pintores/gustav-klimt/gustav-klimt-la-jurisprudencia.html


“Con motivo del veinticinco aniversario de la fundación de la Escuela de Artes y Oficios, profesores y estudiantes decidieron escribir e ilustrar la historia de la institución con el objetivo de hacer un regalo especial a su principal patrocinador, el archiduque Reiner. Klimt fue el responsable de la ilustración que precedía a la “Historia de la Escultura” de 1889.
http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/obras/14387.htm


En el famós quadre El petó de 1907-1908 (època daurada perquè utilitza el pa d’or)
 les figures, com en Les tres edats de la dona, estan acollides sota una forma fàl·lica.



El tema de la femineïtat i eròtic està relacionat amb el de la maternitat i la infància embrional que trobem en molts dels seus quadres i també en els quadres de les Facultats, en el de Medicina concretament. La vida i la mort són sempre molt presents en la seva obra.
Utilitza el pa d’or esporàdicament a Palas Atenea de 1898: “Con motivo de la inauguración del edificio de la Secession, diseñado por Josef Maria Olbrich, se realizó la segunda exposición del grupo. Klimt exhibió en esta muestra una de sus obras emblemáticas que se convertirá en el símbolo de la Secession: la Palas Atenea.”
http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/contextos/8859.htm
 
ús de pa d’or també a  Judith de 1901 que veiem aquí:
 
Aquest retrat és un exemple del seu ús el 1907.http://es.wikipedia.org/wiki/Retrato_de_Adele_Bloch-Bauer_I


L’esperança I de 1903 és un dels quadres de tema maternal, del qual fa una altra versió el 1907-1908.

http://www.historiadelarte.us/pintores/gustav-klimt/gustav-klimt-esperanza-ii.html


El bressol. El bebè 1917-1918 és una de les darreres obres.
http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/obras/14452.htm

La mort i la vida de 1911-1916


La influència en Schiele és evident: Agonia


Altres obres:
Decoració del Palau Stoclet. Fris cap 1905-1909. Arbre de la vida .
 

“El friso consta de nueve tablas en las que encontramos elementos abstractos, estilizados y figurativos. La inspiración de los diseños debemos buscarla en los mosaicos bizantinos de Ravena -conocidos en un viaje a la ciudad italiana- y en el arte oriental budista e hinduista al que los Stoclet eran muy aficionados y grandes coleccionistas.El motivo central del friso es el Arbol de la Vida, el árbol de la sabiduría, un símbolo de la Edad de Oro en el que se reúnen todos los temas que tenían verdadera importancia para el artista, desde la mujer hasta el amor, tratándose una vez más de su obsesión por la vida y la muerte -representada en este caso por el ave negra- , uno de sus temas favoritos. Pero a diferencia de los otros encargos monumentales realizados por el maestro austriaco, el Friso Stoclet destaca no por el contenido sino por la decoración, siendo considerado por el propio Klimt como “la última fase de mi etapa decorativa”. En efecto, líneas sinuosas dominan la composición, olvidando en algunos momentos la forma para acercarse a la abstracción. La expectación y La satisfacción también forman parte de este sensacional friso decorativo” 
(http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/obras/12244.htm)
Expectació

La pluja daurada, Dánae de 1907 “Una de las obras más famosas de Klimt está inspirada en la mitología griega, temática no muy habitual en la producción del maestro vienés (…) Estilísticamente, destacaría la delicadeza de líneas gracias a su acertado dibujo, el empleo de tonalidades brillantes y el contraste de la piel dorada de Danae frente a las telas oscuras que la rodean. La línea sinuosa domina la composición, desapareciendo toda referencia espacial y eliminando la sensación de perspectiva tradicional. El resultado es una obra cargada de belleza que se ha convertido en símbolo de una época.“


També va pintar molts retrats. sobretot femenins, com aquest: Retrat de Sonja Knips, 1898 o els de serena Lederer, de Marie Henneberg, de Joseph Pembauer i Josef Lewinsky, entre d’altres.

Retrat de la Baronesa Elisabeth Bachofen-Echt de 1914

I quan era de vacances, pintava paisatges: configuren un cosmos al marge de l’home. Es correspon a l’enyorança per una natura pura i original que es renova eternament a partir de sí mateixa enfront la creixent explotació i destrucció de la natura.
http://tallerdepinturacreativa.wordpress.com/gustav-klimt-paisatges/#jp-carousel-2302


Cases a Unterach a tocar del llac Atter, cap el 1916
“Estas obras veraniegas pueden considerarse “experimentos”, inventos ajenos a la obra figurativa que se convertirá en la parte principal de su producción.Para realizar estas vistas de las casas de Unternach utilizó una barca sobre la que colocó el caballete, para evitar ser molestado y poder captar rincones diferentes, más pintorescos, de la misma manera que hacía Monet. Los edificios se integran así en la naturaleza, interesándose el pintor vienés por integrar la creación humana en el paisaje ya que la figura está siempre ausente, al igual que en sus obras figurativas desaparece cualquier referencia al paisaje.Las casas apenas presentan perspectiva, creando el efecto de estar pegadas, recordando a la estampa japonesa y suponiendo un guiño de Klimt al cubismo. Las líneas de las edificaciones están muy marcadas, al igual que hacía el grupo de Gauguin en sus trabajos vinculados al “cloissonismo”. Sin embargo, la pincelada recuerda al impresionismo al ser rápida y deshecha, acercándose en algunas zonas al puntillismo. Con todas estas referencias estilísticas, Klimt crea un estilo pictórico propio para sus paisajes y se convierte -en palabras de C.M. Nebehay- “en uno de los más importantes paisajistas de su época”. La Iglesia en Unternach es otra de las vistas de esta serie.” 
(http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/obras/14403.htm

Pomera I ens recorda el puntillisme.


 
Passeig en el parc del palau Kammer, 1912.
Més bibliografia i imatges: FRIEDL, Gottgried: Gustav Klimt. 1862-1918. El mundo con forma de mujer. Taschen, Köln, 1991.

 

Comte

 Schopenhauer a la dreta 

 CONTEXT HISTÒRIC DE LA 2ª MEITAT S. XIX

Ramon Casas – La càrrega (1903)

PINTURA DE PAISATGE ROMÀNTICA ESPANYOLA. TRANSICIÓ AL REALISME.

CONSTABLE I TURNER. BONINGTON: TRANSICIÓ AL NATURALISME. JOHN MARTIN, GRAVADOR I AQUAREL·LISTA.

TEATRE FRANCÈS

Grand chemin de la postérité, 1842,(détail) Maison de Balzac, Paris.

Destaquem tres dramaturgs: Friedrich Schiller, Heinrich von Kleist i Georg Büchner

A Friedrich Schiller, desde 1802 von Schiller (Marbach am Neckar, 1759 – Weimar, 1805), se’l considera el més gran dramaturg alemany i una de les principals figures del  romanticisme alemany, juntament amb Goethe.
Inspirat per les idees de la Revolució francesa va escriure de jove drames com Els bandits (Die Räuber, 1776), 
De l’època de maduresa és ja Guillermo Tell (1804), que tracta el tema de la rebel·lió enfront  la tirania.
Altres obres: El campament de Wallestein, Càbala i amor, Maria Estuard. 
 http://194.224.194.201:9080/Almirall/autor:136
http://194.224.194.201:9080/Almirall/obra:388

Heinrich von Kleist. Autor de comèdies El príncep d’Homburg, Pentesilea,La família Schroffenstein, El càntir trencat, Amfitrió, La batalla d’en Hermann. És conegut sobretot pel seu “drama cavalleresc històric” La Caterineta de Heilbronn, o La prova de foc. També va escriure relats curts.

Georg Büchner (1813-1837) escriu el drama La mort de Dantón i Leoncio i Lena però sobretot se’l coneix per la tragèdia inacabada Woyzeck, història d’un soldat desgraciat que mata a la seva amant infidel. 
Influí en autors del XX i fou molt ben considerat per ells. Woyzeck fou la base de l’òpera Wozzeck, de Alban Berg (estrenada el 1925).
“En los albores del siglo XX se comenzó a situar la obra de este autor en el puesto de honor que hoy ocupa. Max Frisch, Gerhart Hauptmann, su redescubridor, Frank Wedekind, el creador de Lulú, o Brecht fueron, entre otros, sus admiradores. Antonin Artaudincluyó Woyzeck en su selección Teatro de la Crueldad. Max Reinhardt y Orson Welles se ocuparon de llevar a escena La muerte de Danton.” (viquipèdia)

http://es.wikipedia.org/wiki/Shelley

TEATRE ESPANYOL
Angel de Saavedra, Duque de Rivas.

Sembla ser que el Romanticisme, influït per l’èxit del teatre del segle d’or,  triomfa en el teatre español amb La conjuración de Venecia, de Francisco Martínez de la Rosa (1787-1862); El Trovador, de Antonio García Gutiérrez  (1813-1884); Los amantes de Teruel, de Juan Eugenio Hartzenbusch (1806-1880); i el 1835, cuando se estrena Don Álvaro o la fuerza del sino, del Duque de Rivas (1791–1865). Veure entrada d’aclariments del romanticisme.

Predominen els drames històrics, les tragèdies i els melodrames pel gust romàntic per la història i les llegendes medievals, per l’evasió cap a un passat gloriós d’herois. Els escenaris, per tant, solen ser medievals o inhòspits, cementiris, escenaris nocturns amb tempestes, lluna, que es es presenten amb grans efectismes i grandiloqüència escenogràfica, en els quals es mouen els herois i les heroïnes que, com en la lírica, viuen en confrontació amb la societat i són víctimes del destí tràgic del seu amor vital però impossible.
Exaltació de la llibertat en tots els àmbits, en la concepció de l’obra quant a l’estructura, les unitats, i els personatges que són passionals, rebels.

http://pendientedemigracion.ucm.es/info/especulo/numero14/escenog.html

“Los románticos españoles coinciden, en sus grandes directrices, con los alemanes y franceses: afán de trasgresión, que explica las frecuentes mezclas de lo trágico y lo cómico, el verso y la prosa, tan denostadas por los neoclásicos; abandono de las tres unidades; especial atención a temáticas que giran en torno al amor, un amor imposible y platónico con el telón de fondo de la historia y la leyenda y abundantes referencias a los abusos e injusticias del poder; unos héroes misteriosos, cercanos al mito, abocados a muertes trágicas pero siempre fieles a su motivo amoroso o heroico.

Como ocurre con otros géneros, el teatro romántico surge con fuerza en España en la década de los años treinta, tras la muerte de Fernando VII (1784-1833). ” 

Altres obres: veure també Teatro romántico español de Justo Fernández López.

(http://hispanoteca.eu/Literatura%20espa%C3%B1ola/Siglo%20XIX/Teatro%20rom%C3%A1ntico%20espa%C3%B1ol.htm

Les obres més autènticament romàntiques són:

El trovador: Es un drama en prosa y verso algo deudor del Macías de Larra y tiene por asunto la venganza de la gitana Azucena, que deja morir al trovador Manrique a manos del Conde de Luna.

«Localizada en la Zaragoza del siglo XV, la obra tiene como fuente de la anécdota la Crónica de Juan II, de Hernán Pérez de Guzmán. Ciertas inspiraciones vienen de Macías, de Larra, con el que coincide en presentar un cuadro de luchas políticas, un trovador desdichado y una mujer pretendida por alguien de clase superior; de Henri III et sa courty Catherine Howard, de Dumas, de los que puede derivar la idea de venganza, y Lucrèce Borgia y Hernani, de Hugo, que fueron la base de algunas escenas, como la primera, donde se cuentan unos misteriosos sucesos, y aquella en que Leonor confunde al amante con el rival.» (Navas-Ruiz 1973: 220)

Don Alvaro o la fuerza del sino: 

http://bib.cervantesvirtual.com/bib_autor/duquederivas/pcuartonivel.jsp?conten=autor&tit2=El+autor&tit3=Biograf%EDa

http://www.siff.us.es/fil/publicaciones/apuntes/sievert/2-ObrasLit.III.pdf

http://lenguados.files.wordpress.com/2008/11/don-alvaro.pdf

Fragment:

DON CARLOS Hoy que vuestra cuarentena dichosamente cumplís, ¿de salud cómo os sentís? 1350 ¿Es completamente buena?… ¿Reliquia alguna notáis de haber tanto padecido? ¿Del todo restablecido, y listo y fuerte os halláis? 1355 DON ÁLVARO Estoy como si tal cosa; nunca tuve más salud, y a vuestra solicitud debo mi cura asombrosa. Sois excelente enfermero; 1360 ni una madre por un hijo muestra un afán más prolijo, tan gran cuidado y esmero. DON CARLOS En extremo interesante me era la vida salvaros. 1365 DON ÁLVARO ¿Y con qué, amigo, pagaros podré interés semejante? Y aunque gran mal me habéis hecho en salvar mi amarga vida, será eterna y sin medida 1370 la gratitud de mi pecho. DON CARLOS ¿Y estáis tan repuesto y fuerte, que sin ventaja pudiera un enemigo cualquiera…? DON ÁLVARO Estoy, amigo, de suerte 1375 que en casa del coronel he estado ya a presentarme, y de alta acabo de darme ahora mismo en el cuartel. DON CARLOS ¿De veras? DON ÁLVARO ¿Os enojáis 1380 porque ayer no os dije acaso que iba hoy a dar este paso? Como tanto me cuidáis, que os opusierais temí, y estando sano, en verdad, 1385 vivir en la ociosidad no era honroso para mí.

Fragment i obra sencera.

http://www.ciudadseva.com/textos/teatro/esp/rivas/don_alvaro_o_la_fuerza_del_sino_04.htm

http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/duquederivas/

Text sencer:

http://blog.educastur.es/literengua/files/2009/12/d-alvaro-o-la-fuerza-del-sino.pdf

http://es.wikipedia.org/wiki/Don_%C3%81lvaro_o_la_fuerza_del_sino

Mostra del romanticisme tradicionalista és el Don Juan Tenorio de Zorrilla, el protagonista és un heroi romàntic convertit al catolicisme, un fals heroi romàntic en definitiva.

http://www.kalipedia.com/literatura-universal/tema/teatro-romantico.html?x=20070418klplyllic_293.Kes

http://trabajosegundocb.blogspot.com.es/2009/04/duque-de-rivas-1791-1865-teatro.html

Teatre romàntic català. Veure l’entrada de la Renaixença.

http://www.xtec.cat/~jpoley/teatre_del_segle_xix.htm

http://guimeraangel.blogspot.com.es/p/el-teatre-romantic.html

http://guimeraangel.blogspot.com.es/p/el-teatre-romantic.html

ALTRES PINTORS DE PAISATGE DEL ROMANTICISME ALEMANY. ELS DEIXEBLES DE FRIEDRICH

A LA SEGÜENT ENTRADA: ALTRES PINTORS DE PAISATGE ROMÀNTICS ALEMANYS

DEL PAISATGE NEOCLÀSSIC AL ROMÀNTIC
En aquesta entrada veurem els precedents de la pintura de paisatge romàntic alemanya, per la qual cosa hem de cercar en l’època neoclàssica i preromanticisme les bases del romanticisme de Friedrich.

PROPERA ENTRADA: FRIEDRICH