Com que no pretenc donar una classe magistral sobre el manierisme i en canvi, m’agradaria deixar clar el concepte de manierisme, en què consisteix, com es percep, així com posar-ne alguns exemples, procediré a una síntesi que comença per la definició de manierisme.
-DEFINICIÓ: Ens diu l’Enciclopèdia catalana que el manierisme és l’estil artístic de l’art occidental delimitat a Europa des del 1520 fins el1600 aproximadament.
Aquest terme és utilitzat per Vasari en manifestar que els deixebles de Miquel Àngel pintaven a la maniera del mestre en les Vite de’ più eccellenti architetti, pittori et scultori italiani,. Ja tenim encunyat aquí el concepte de “maniera” moderna.
En principi, el terme italià maniera, equivalent a estil o mode, té un cert caire pejoratiu, d’imitació, artificiós: els pintors pinten a la maniera de Rafael, Leonardo Da Vinci, Miquel Àngel, etc. perquè es compara amb el classsicisme regnant. Aquesta concepció arriba fins al s. XX, en què es comença a valorar positivament el manierisme per tenir una altra concepció de l’art que ja no és la clàssica. El Manierisme s’entén des de la idea que l’artista ja no es considera a si mateix com a artesà, sinó com un geni. I com a tal, li agrada exhibir-se a través de la manifestació artística.
Context històric.
-Clima d’inestabilitat política a Itàlia cap el 1510: guerres , invasió francesa, saqueig de Roma… Intrigues.
-Pèrdua d’estabilitat econòmica pel desplaçament de les rutes comercials, crisi financera…
-Reforma
-Crist que dóna nous resultats culturals: manierisme es fa ressò de la cris, dels canvis que s’estan vivint i que comporta una superació del més pur classicisme.
La historiografia ha fixat —bàsicament en pintura— les característiques més remarcables del manierisme:
-Predomini de la torsió i el dinamisme: figura “serpentinata”, similar al “contrapposto” de l’escultura clàssica-hel·lenística, en què l’artista demostra la seva habilitat tècnica:
|
|
Laocoont i els seus fills |
https://en.wikipedia.org/wiki/Figura_serpentinata#/media/File:Laokoon-Gruppe-02.jpg
La distorsió de la figura, el moviment són heretats pel manierisme: la figura “serpentinata” manierista és una pose en què hi ha una torsió de la figura en tres dimensions, creant la impressió de moviment i animació en observar-la des de totes les bandes.
Vegem ara un exemple de Miquel Àngel, el Tondo Doni, que avança el manierisme, i el de Parmigianino en la Visió de Sant Jeroni. Detalle. (1527):
http://seordelbiombo.blogspot.com.es/2015/02/anticipando-el-manierismo-tondo-doni.html
Veiem el grup de Maria, Josep i el Nen en un únic volum central en què la rotació de la Verge dóna a la composició un moviment en espiral.
Figura serpentinata: “Es un recurso que se utiliza a la hora de pintar el cuerpo humano, donde las extremidades van en una dirección y el torso en otra, generando una posición retorcida como de letra “s” o serpentina, que otorga movimiento y gracia a la figura.
Ese cuerpo que está “girado”, contorsionado, se encuentra en tensión. Es extremadamente difícil de lograr y causa un efecto de artificiosidad, poca naturalidad en la escena representada. Es como si los modelos estuvieran posando exageradamente.” http://3minutosdearte.com/la-figura-serpentinata/
-A més de moviment, les figures adquireixen una “gratia”o en el cas de Miquel Àngel, com podem veure a la Capella Sixtina, una impressió de “terribilità”. Per tant, el manierisme incorpora un dramatisme nou, una exageració, que li ve de la pèrdua del canon clàssic, la ruptura amb la proporció i l’equilibri clàssics, que atorgaven la bellesa objectiva platònica a la imatge.
-Conseqüència de la ruptura amb el cànon clàssic és la monumentalitat de les figures, la nova volumetria que adquireixen.
-Joc i desaparició fins i tot de la perspectiva. Escenografia.
Fixem-nos en el Judici final de Miquel Àngel: monumentalitat, dinamisme, manca de perspectiva, dramatisme que altera l’idealisme classicista, tots els elements manieristes hi són presents.
-Obra inacabada, esbossada: l’espectador participa activament en la finalització de l’obra. La Pietat Rondanini de Miquel Àngel n’és un clar exemple.
Aquestes característiques també les copsem, de forma clara, en els seus seguidors Pontormo, Bronzino, Parmigianino, Rosso.
També veiem un estil manierista en les darreres obres de El Greco: les figures s’estilitzen.
Pontormo: La visitació de la Verge. Observeu que les figures de darrera són les de davant (Verge i la cosina Isabel, les dues embarassades) duplicades. Quina cosa més estranya! Impensable en una obra clàssica.
“Las figuras de Pontormo son muy estilizadas, como corresponde al estilo manierista. La mirada de complicidad entre las dos protagonistas es tan intensa que no queda ensombrecida por el llamativo color y el movimiento de sus túnicas y mantos. Esta mirada contrasta poderosamente con los rostros inexpresivos e inquietantes de las dos criadas del fondo, que miran hacia fuera del cuadro dando un poco de mal rollo. Una es joven y otra vieja, igual que María e Isabel, e incluso llevan el mismo tocado. ¿Serán sus dobles?
En la esquina inferior izquierda, podemos ver a dos señores muy canijos sentados en un banco. ¿Para qué están ahí? Puede que solo sirvan para dar sensación de profundidad al cuadro o quizás tengan otro significado oculto. Lo que sí es cierto es que gracias a ellos, las cuatro mujeres nos parecen aún más monumentales.”
BRONZINO.Venus, Cupido, la Follia i el Temps
“·també anomenada Al·legoria de Venus i Cupido o Al·legoria del triomf de Venus és una obra pictòrica al·legòrica a l’oli sobre taula de l’artista de Florència Agnolo di Cosimo, considerada una de les obres mestres més refinades del primer manierisme italià, per la seva artificialitat i oposició al naturalisme”.
També hi veiem en les pintures manieristes un sensualisme nou, una exacerbació eròtica: “El llenç presenta diferents nivells de lectura i interpretació. El tema en general és gairebé amb tota seguretat una al·legoria de l’amor sensual, del sexe. Venus és el personatge central i executa l’acció principal, besant sensualment a Cupido en els llavis i suggerint el tema de la luxúria i l’incest. Sosté a la mà dreta la fletxa del seu fill en forma triomfant, i a l’esquerra té agafada la poma daurada, que fa al·lusió al judici de Paris, on ell li va donar la poma de la discòrdia a canvi de l’amor de la dona més bella, Helena de Troia. A més està acompanyada per una parella de coloms, típic emblema i animal de companyia de la deessa.[13] Cupido que, mostrant la seva nuesa visible a través de les natges, és l’altre personatge principal de l’escena. Respon al petó de la seva mare i té la mà dreta reposant sobre el pit esquerre de Venus, a més l’abraça superant l’afecte filial, i possiblement convertint-se en el seu amant.[14]https://ca.wikipedia.org/wiki/Venus,_Cupido,_la_Follia_i_el_Temps
Sensualisme, escenografia i dramatisme dels personatges masculins, musculosos, voluminosos, alhora.
PARMIGIANINO.
Autoretrat en un mirall convex. Autoconsideració com a artista, com a geni, es reflecteix en els autoretrats, molt usuals en el barroc. Recordem en Rembrandt.
L’ús del mirall convex distorsiona la realitat, mostra de l’antinaturalisme d’aquestes obres.
Veiem la mà monumentalitzada en el primer pla, distorsionada per l’efecte del mirall.
ROSSO FIORENTINO
“força les figuracions expressant així un món inquiet i turmentat… com el del seu moment (ja s’ha esmentat que va haver de patir el saqueig de Roma per les tropes de Carles V ). De fet, el Rosso obté expressions dramàtiques, pletòriques de pathos, a partir de volumetries anguloses —és a dir violentes— que desfiguren o els rostres i cossos representats. Aconsegueix els mateixos efectes a partir de la representació dels moviments convulsos d’alguns dels personatges, o per l’ús d’un comatisme intens, principalment rogenc (càlid), contrastat amb els fons d’extensions blavoses (fredes) que representen els cels.
Les deformacions de rostres i cossos arriben a l’exasperació superlativa: per exemple en El Davallament, un ancià situat al capdamunt de la creu té un rictus semblant al d’una màscara tràgica; la disposició asimètrica de les escales i proporcions semblen fugir a tot cànon, i així generen una dinàmica violenta que es troba accentuada, entre altres recursos, mitjançant la incertesa dels suports per als personatges que estan descendint el cos de Crist, mentre que les figurades llums incideixen violentament des de la dreta de la composició creant un estrany clarobscur.”
https://ca.wikipedia.org/wiki/Rosso_Fiorentino
Ens anem aproximant al barroc… Podríem posar molts més exemples, però aquesta entrada és una introducció, podem desenvolupar la “maniera” dels artistes en entrades posteriors.
Acabem amb Il Greco: Visió de l’Apocalipsi, acabada el 1614.
Potser Picasso s’hi inspirà per fer les seves Senyoretes d’Avignon.
La percepciò dels moviments amb els braços son impressionants. Donen vida als personatges . També fan el mateix amb les figures allargades. Bon treball de recerca
Gràcies, Jordi.