La transformació mútua dels elements
Els filòsofs presocràtics buscaven un principi únic, una substancia original que fos l’origen de totes les demés. Alguns deien que era l’aigua, altres l’aire, etc. Finalment, els grans savis com Plató van arribar a la conclusió que no era cap dels 4 elements, sino una substància misteriosa que es qualificava de diferents maneres, que es ‘vestia’ amb la forma d’algun dels elements. Veiem el text següent de Plató:
Prenem en primer lloc el que ara anomenem aigua: al nostre entendre, quan se solidifica, tenim la sensació que es converteix en pedres i terra; però, quan es fon i s’escampa, es converteix en vent i aire; i l’aire, quan es crema, es converteix en foc; i el foc a la vegada es combina i s’apaga i torna a la forma d’aire; i aquest de nou torna a condensar-se i a espessir-se en núvol i boira, dels quals, per ulterior condensació, flueix aigua, i de l’aigua altra vegada les pedres i la terra. Sembla que mútuament es donen l’un a l’altre la generació en un procés circular.
Ara bé, si cap d’aquests elements no es manifesta mai amb la mateixa aparença, ¿com no s’haurà d’avergonyir qualsevol que s’entosudeixi a afirmar que un d’ells es precisament tal cosa, i no una altra? Impossible. És molt més segur parlar d’això a partir de la proposta següent: allò que veiem que ara es d’una manera, ara d’una altra, com el foc, no ho hem d’anomenar foc, sinó allò que té tal qualitat; i cap de les altres coses no les hem d’indicar com si tinguessin estabilitat, emprant els mots això o allò, mostrant així que pensem que són una cosa determinada. Tals coses són fugisseres i no suporten expressions com això, allò, així I totes les altres que indiquen una realitat permanent. […]
La massa de la qual tot es va fent
[…] Suposem un home que modela tota mena de figures d’or i no para de transfigurar les unes en les altres; si hom, assenyalant una figura determinada, preguntés: ¿què es això?, el qui vulgui donar una resposta veritable amb absoluta seguretat dirà que es or, però de cap manera no dirà que es un triangle o qualsevol altra de les figures que s’estan fent, ja que estan cambiant al mateix temps que es fa l’afirmació. Hom podria estar satisfet si s’accepta com a resposta segura que és quelcom amb tal qualitat. El mateix raonament hem de fer sobre la naturalesa com a receptacle de tots els cossos. Hem de dir que és sempre el mateix, ja que mai no s’aparta d’allò que es la seva pròpia capacitat: sempre està acollint totes les coses i mai no adopta de manera definitiva cap de les formes que li sobrevenen. En efecte, per natura és com una matèria modelable per a totes les coses, afectada i configurada per allò que li advé, i segons el que això sigui sembla una cosa o bé una altra. Tant el que li advé com el que desapareix d’ella són imitacions dels éssers, que a partir d’ells s’imprimeixen d’una manera admirable ben difícil d’explicar, a la qual retornarem més endavant.
Ara ens cal, doncs, diferenciar tres gèneres de realitat: la que és generada, aquella en la qual té lloc la generació, i aquella a imitació de la qual sorgeix el que es generat. I es clar que podem comparar la que rep la generació amb la mare, la que es imitada amb el pare i l’altra intermitjana amb el fill. […] el material en què la impressió es fa només estarà ben preparat si és lliure de totes les formes de figures que ha de rebre d’algun lloc. [..] Aquesta és la raó per la qual convé que el que ha de rebre en ell mateix tota mena de gèneres de coses estigui ell mateix lliure de tota forma. En l’art de produir ungüents perfumats, el primer que es procura es que el líquid que ha de rebre el perfum sigui el més inodor possible. Els qui intenten imprimir algun dibuix en un material tou no deixen aque aquest presenti cap mena de figura, sinó que s’esforcen per aplanar-lo prèviament i deixar-lo perfectament llis. Per tant, allò que ha de rebre moltes vegades en tota la seva massa les imitacions exactes de totes les realitats eternes caldrà que sigui per la pròpia naturalesa lliure de qualsevol forma.
Sumari
Així, doncs, no direm pas que la mare i el receptacle d’allò que es generat, visible i, en general, perceptible pels sentits sigui la terra, o l’aire, o el foc, o l’aigua; ni tampoc no es res que provingui d’aquestes coses; ni tampoc no es una cosa de la qual aquestes provinguin. En canvi, no ens equivocarem si diem que hi ha un cert gènere de realitat invisible i amorfa, capaç d’acollir-ho tot, que participa de l’intel·ligible d’una manera ben paradoxal i que es molt difícil de concebre.
Plató, Diàlegs (Volum XVIII) (Timeu) 49c-51a