El mite de Narcís

Fa molt i molt de temps, a l’antiga Grècia, hi vivia un noi jove, de gran bellesa, que enamorava totes les noies que el veien. Es deia Narcís. Quan va néixer, un endeví va predir que si Narcís veia la seva imatge en un mirall seria la seva perdició, i així la seva mare va evitar sempre els miralls i altres objectes on es podia reflectir. Narcís va créixer sense ser conscient de la seva bellesa.

Un dia, mentre passejava pel camp, es va apropar a un rierol, i al acostar-s’hi per beure, va contemplar una imatge que el va deixar atònit. Sobre l’aigua es mostrava la imatge d’un noi de bellesa inigualable, perfecte. Trobà meravellosa la bellesa d’aquell rostre.
Va intentar parlar-li, però sobre l’aigua només veia com aquell rostre obria també la boca, però sense dir-li res. Narcís allargava el braç, i aquell noi també allargava el braç cap a ell, però quan semblava que l’anava a tocar i introduïa el braç a l’aigua, la imatge es feia fonedissa i s’esvaïa.
Cada dia era igual, sempre succeïa el mateix.

Vora el rierol hi havia una cova on hi vivia Eco, una nimfa, la qual el va veure i es va enamorar. Degut a una maledicció Eco no podia parlar, només podia repetir el final de les frases que escoltava, és a dir, en feia l’ “Eco”. Eco intentava dir-li com n’estava enamorada d’ell, i d’advertir-lo de què allò que veia a l’aigua era, en realitat, el seu reflexe, però Narcís estava tant capficat amb la seva pròpia imatge que ni tan sòls escoltava la veu de la ninfa. Eco va demanar ajuda als animals, que li van explicar a Narcís que Eco l’estimava i que estava enamorada d’ell. Narcís se’n va riure d’ella i Eco va marxar a la seva cova d’on no va sortir mai més. Diuen que estava tant trista que va arribar a convertir-se en pedra.

Un dia, Narcís, embogit per aquella bellesa fluvial, es tirà al riu pensant que era la única forma que podria arribar-hi. Ja sota l’aigua, buscà aquell reflex, i de tant obsessionat com n’estava, acabà ofegat i en aquell lloc, on Narcís passà tantes hores contemplant el seu reflex i, on finalment hi va acabar perdent la vida, hi nasqueren unes flors molt belles, les flors del Narcís, que creixen sobre les aigües dels rius.

SÍMBOLS

El mite de Narcís ha sigut interpretat de diverses maneres, dues de les quals són les següents:

-Interpretació moralista: Narcís és castigat degut a la seva soberbia en rebutjar Eco i  totes les noies, i no donar lloc per a l’enamorament i per a la vida en parella. En aquest sentit és interessant assenyalar que la seva enamorada era Eco, la qual, en repetir les frases de Narcís, d’alguna manera li hagués fet també de mirall.

-Interpretació mística: la tossudesa de Narcís es veu com un anhel de trascendència mitjançant un camí d’introspecció, una mística ascensional en la que la búsqueda del absolut es defineix no pel desdoblament y la reunificació amb una alteritat buscada fora de sí, sino amb la búsqueda interior d’allò diví i absolut, sota el pressupòsit de que en la interioritat de l’ésser humà existeix la xispa d’allò diví i de que l’ésser humà és un microcosmos, el qual és expressió del macrocosmos i, en sí mateix, té la imprompta d’allò diví i, per això, li és possible, mitjançant un procés de introspecció, transformar desde sí i amb sí el microcosmos que dins de sí comprèn i el macrocosmos en el qual està inserit.

Publicat dins de 5.2 El mite de Narcís | Deixa un comentari

Sòfocles, Antígona

Introducció

En totes les tragèdies de Sòfocles (s V a.c.) veiem que l’ésser humà es mou en dues esferes, la humana i la divina, i ha de tenir sempre present la influencia de l’esfera divina que condiciona l’èxit o el fracàs de la seva actuació.

Sòfocles s’enfronta amb els corrents de la sofística que començaven a estendre’s per Atenes i que preconitzaven que l’home era la mesura de totes les coses. Sòfocles, en canvi, en totes les seves tragèdies deixa ben clar que el centre del món i la mesura de totes les coses és la divinitat. L’únic camí que resta a l’home és saber reconèixer la voluntat divina.

La lluita per la justícia, per una justícia que està per damunt d’unes lleis concretes, la lluita pels drets no escrits, no legislats, però inherents en la persona humana, ha estat sempre una qüestió important en el progrés social i humà de la humanitat. I aquest és el tema de l’Antígona.

SELECCIÓ DE TEXTOS:

Pròleg

ISMENE: De què es tracta? És evident que portes de cap algún projecte.

ANTÍGONA: Ben cert, car Creont ha atorgat honres fúnebres a un dels nostres germans, i ha deixat l’altre sense els honors de l’enterrament. Segons que diuen, ha considerat just d’actuar amb Etèocles d’acord amb la justicia i els costums, i li ha donat sepultura per tal que sigui rebut amb honors pels morts que habiten sota terra. Quant al cadáver de Polinices, caigut en una mort miserable, hom diu que els heralds han proclamat l’ordre que cap ciutadà no li doni sepultura ni el plori, sinó que resti sense planys, insepult, dolça presa per a les aus rapinyaires que cerquen el plaer de la menja.

Episodi I

CREONT: […] I que en sigui testimoni Zeus, qui tot ho veu: […]

 …he adreçat als ciutadans un decret referent als fills d’Èdip: que Etèocles, que va morir tot defensant aquesta ciutat, que es va distingir sempre en batalla, rebi sepultura I els ritus funeraris que corresponen als morts més ilustres. Per al seu consanguini, en canvi, i em refereixo a Polinices, que en el seu retorn de l’exili va voler abrasar d’un cap a l’altre la terra pàtria i els seus déus, que va voler tastar la sang del seu germà i portar a la servitud els ciutadans, he decretat que ningú no li tributi els darrers honors i que ningú no el plori, sinó que resti insepult i que el seu cos sigui pastura d’ocells i gossos i una vergonya per a qui el vegi.

Episodi III

HÈMON: [Pare] No t’obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell, doncs, qui creu que és l’únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quan és posat a prova, tothom el troba buit. No és cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència. Mira els arbres que hi ha en la llera dels rius torrencials: els que es dobleguen salven les seves branques, mentre que els que oposen resistència són arrencats de soca-rel. De la mateixa manera, el mariner que amb el cap de la vela de la nau ben tibat no afluixa davant de cap obstacle, acaba navegant amb el buc de la nau capgirat. Apaivaga, doncs, la teva ira i muda el teu parer. Si malgrat la meva joventut tinc un cert judici, afirmo que no hi ha res més respectable que l’home que posseeix la ciència innata. Però si no és així, i la balança no sol inclinar-se cap aquest cantó, és just que aprenguem dels qui parlen amb seny.

CORIFEU: Senyor, és natural que aprenguis d’ell si diu quelcom opurtú, i tu també del teu pare, perquè el raonament ha estat correcte d’una banda i d’altra.

CREONT: Així que ara, a la meva edat, he d’aprendre a raonar d’un jovenet com aquest?

HÈMON: Res que no sigui just. I si sóc jove, no és l’edat el que has de mirar, sinó els meus actes.

Publicat dins de 3. LITERATURA, 3.1 Sòfocles, Antígona | Deixa un comentari

La búsqueda de la substancia original

La transformació mútua dels elements

Els filòsofs presocràtics buscaven un principi únic, una substancia original que fos l’origen de totes les demés. Alguns deien que era l’aigua, altres l’aire, etc. Finalment, els grans savis com Plató van arribar a la conclusió que no era cap dels 4 elements, sino una substància misteriosa que es qualificava de diferents maneres, que es ‘vestia’ amb la forma d’algun dels elements. Veiem el text següent:

Prenem en primer lloc el que ara anomenem aigua: al nostre entendre, quan se solidifica, tenim la sensació que es converteix en pedres i terra; però, quan es fon i s’escampa, es converteix en vent i aire; i l’aire, quan es crema, es converteix en foc; i el foc a la vegada es combina i s’apaga i torna a la forma d’aire; i aquest de nou torna a condensar-se i a espessir-se en núvol i boira, dels quals, per ulterior condensació, flueix aigua, i de l’aigua altra vegada les pedres i la terra. Sembla que mútuament es donen l’un a l’altre la generació en un procés circular.

            Ara bé, si cap d’aquests elements no es manifesta mai amb la mateixa aparença, ¿com no s’haurà d’avergonyir qualsevol que s’entosudeixi a afirmar que un d’ells es precisament tal cosa, i no una altra? Impossible. És molt més segur parlar d’això a partir de la proposta següent: allò que veiem que ara es d’una manera, ara d’una altra, com el foc, no ho hem d’anomenar foc, sinó allò que té tal qualitat; i cap de les altres coses no les hem d’indicar com si tinguessin estabilitat, emprant els mots això o allò, mostrant així que pensem que són una cosa determinada. Tals coses són fugisseres i no suporten expressions com això, allò, així I totes les altres que indiquen una realitat permanent. […]

La massa de la qual tot es va fent

[…] Suposem un home que modela tota mena de figures d’or i no para de transfigurar les unes en les altres; si hom, assenyalant una figura determinada, preguntés: ¿què es això?, el qui vulgui donar una resposta veritable amb absoluta seguretat dirà que es or, però de cap manera no dirà que es un triangle o qualsevol altra de les figures que s’estan fent, ja que estan cambiant al mateix temps que es fa l’afirmació. Hom podria estar satisfet si s’accepta com a resposta segura que és quelcom amb tal qualitat. El mateix raonament hem de fer sobre la naturalesa com a receptacle de tots els cossos. Hem de dir que és sempre el mateix, ja que mai no s’aparta d’allò que es la seva pròpia capacitat: sempre està acollint totes les coses i mai no adopta de manera definitiva cap de les formes que li sobrevenen. En efecte, per natura és com una matèria modelable per a totes les coses, afectada i configurada per allò que li advé, i segons el que això sigui sembla una cosa o bé una altra. Tant el que li advé com el que desapareix d’ella són imitacions dels éssers, que a partir d’ells s’imprimeixen d’una manera admirable ben difícil d’explicar, a la qual retornarem més endavant.

            Ara ens cal, doncs, diferenciar tres gèneres de realitat: la que és generada, aquella en la qual té lloc la generació, i aquella a imitació de la qual sorgeix el que es generat. I es clar que podem comparar la que rep la generació amb la mare, la que es imitada amb el pare i l’altra intermitjana amb el fill. […] el material en què la impressió es fa només estarà ben preparat si és lliure de totes les formes de figures que ha de rebre d’algun lloc. [..] Aquesta és la raó per la qual convé que el que ha de rebre en ell mateix tota mena de gèneres de coses estigui ell mateix lliure de tota forma. En l’art de produir ungüents perfumats, el primer que es procura es que el líquid que ha de rebre el perfum sigui el més inodor possible. Els qui intenten imprimir algun dibuix en un material tou no deixen aque aquest presenti cap mena de figura, sinó que s’esforcen per aplanar-lo prèviament i deixar-lo perfectament llis. Per tant, allò que ha de rebre moltes vegades en tota la seva massa les imitacions exactes de totes les realitats eternes caldrà que sigui per la pròpia naturalesa lliure de qualsevol forma.

Sumari

            Així, doncs, no direm pas que la mare i el receptacle d’allò que es generat, visible i, en general, perceptible pels sentits sigui la terra, o l’aire, o el foc, o l’aigua; ni tampoc no es res que provingui d’aquestes coses; ni tampoc no es una cosa de la qual aquestes provinguin. En canvi, no ens equivocarem si diem que hi ha un cert gènere de realitat invisible i amorfa, capaç d’acollir-ho tot, que participa de l’intel·ligible d’una manera ben paradoxal i que es molt difícil de concebre.

Plató, Diàlegs (Volum XVIII) (Timeu) 49c-51a

 
Publicat dins de 4. FILOSOFIA, 4.1. La búsqueda de la substància original | Deixa un comentari

La medicina hipocràtica

HIPÒCRATES (460 a.c.)

 Hipócrates, La Medicina hipocrática

  1. El cuerpo humano contiene sangre, pituita (flema), bilis amarilla y bilis negra: éstos son los elementos constitutivos de la naturaleza humana, y ellos la causa de las enfermedades y de la salud. Goza de buena salud cuando los elementos están debidamente equilibrados en lo que respecta a su mezcla, fuerza, cantidad y cuando su proporción está ajustada. Por el contrario, siente dolor cuando alguno de los elementos se halla en exceso o en defecto.

[…]

VII. La pituita aumenta en cantidad en el hombre durante el invierno. Pues la pituita, al ser el constituyente más frío del cuerpo, es el más próximo por naturaleza a esta estación.

[…] Durante la primavera, la pituita sigue conservando cierta fuerza en el cuerpo, en tanto que la sangre aumenta en cantidad. El frío remite, llegan las lluvias y la sangre, en razón de tales circunstancias, aumenta por el influjo de las lluvias y por el aumento de la temperatura. Y es que estas condiciones del año son las más indicadas a la naturaleza de la sangre, ya que la primavera es húmeda y cálida.

[…]

            En verano la sangre continúa teniendo cierta fuerza, pero entonces la bilis aumenta de cantidad en el cuerpo, y este aumento perdura hasta el otoño. En otoño la sangre disminuye de cantidad, por ser esta estación contraria a su naturaleza, mientras que en verano y en otoño predomina en el cuerpo la bilis.

[…]

La pituita alcanza su grado mínimo en verano, ya que esta estación, seca y caliente, le es por naturaleza desfavorable. Por otra parte, la sangre alcanza su grado mínimo de proporción en otoño, dado que esta estación es seca y comienza a enfriar el cuerpo. En cambio la bilis negra alcanza su grado máximo de proporción y de fuerza en otoño. Al llegar el invierno, la bilis, una vez enfriada, disminuye, mientras en cambio aumenta la pituita, en razón de las abundantes lluvias y la duración de la noche.

            En resumen: el cuerpo humano contiene siempre estos humores, pero, por influjo de la estación correspondiente, unos aumentan y otros disminuyen según su naturaleza y de acuerdo con un determinado ritmo.

[..]

VIII. En consecuencia, y siendo ésta la realidad, las enfermedades que progresan en invierno deben tender a disminuir en verano; y las que progresan en verano, a disminuir en invierno. […]

            Con respecto a las enfermedades que surgen en primavera, deberá esperarse su resolución en otoño, en tanto que la primavera traerá, necesariamente, la curación de las enfermedades otoñales. Cuando una enfermedad sobrepasa estos límites hay que saber que durará un año.

Por su parte, el médico debe tratar las enfermedades teniendo en cuenta que cada una de ellas ataca preferentemente al cuerpo según la estación que es más conforme a su propia naturaleza.

Publicat dins de 6. CIÈNCIA I MEDICINA, 6.1 La medicina hipocràtica | Deixa un comentari

Simbolisme del mite de la caverna

Abans de res, recordem el mite:

En la foscor del fons d’una caverna apareixen uns presoners encadenats pels peus i pel coll en una posició que només els hi permet mirar endavant. Aquesta immovilitat els impedeix girar-se i veure que darrera seu hi ha un mur, darrera del qual passen persones transportant objectes, i més enllà un foc, la llum del qual projecta les ombres d’aquestes persones i dels objectes a la paret que els presoners tenen davant i que prenen per figures reals sense adonar-se de la il•lusió. Els habitants de la caverna viuen així, ignorants de la seva situació real i de la seva condició de presoners. Es fan especialistes en les ombres, les enumeren i prediuen l’ordre en què aniran apareixent a la paret, i els qui sobresurten en aquesta habilitat reben els honors dels demés. Plató es planteja, però, què passaria si un dia un d’ells aconseguís alliberar-se i sortir de la caverna i, després de veure el món exterior, tornés per explicar-ho a la resta i animar-los a alliberar-se també. Segurament, diu, la reacció dels presoners seria de burlar-se i d’intentar matar a aquell que volgués treure’ls del seu estat.

El món fenomènic, la presó de l’ànima:

Els presoners viuen en la confusió o il•lusió de veure com a real allò que és només una ombra o reflexe de l’autèntica realitat. Viuen en aquest estat d’ignorància i despreocupació sobre l’existència d’un món més real que el que perceben amb els sentits. Es contenten amb el seu reduït món de foscor, i en fer-se especialistes en les ombres dediquen les seves capacitats a una ciència fonamentada en una il•lusió. S’esforcen, per tant, en dominar una ciència efímera estimulats pel premi dels honors que reben si tenen èxit. Degut a la falta de llum, no poden veure l’engany en el qual viuen. Es troben, per tant, velats.

L’absència de llum no permet que els presoners vegin la trampa del món en què viuen, i fa que dediquin els seus esforços i el seu ingeni a una activitat mancada de valor real. Plató retrata així, de forma al•legòrica, la situació de l’home mundà afanat exclusivament en els afers mundans i sense cap referència o al•lusió a l’àmbit transcendent, i diu que tot i que pot ser de ment aguda i sagaç, fonamentalment està deslligat de la veritat.

Els missatgers del món Real:

Els presoners no tenen cap possibilitat de conèixer la veritat, excepte si un d’ells aconsegueix deslligar-se i iniciar el camí d’ascensió cap al món real. Només quan un d’ells s’escapa i torna per explicar-ho, els demés poden començar a sospitar de la ficció en la que viuen i iniciar també el procés d’alliberament. El presoner que s’allibera i que torna per guiar als demés és segons Plató l’autèntic filòsof, i cal recordar que aquest concepte no equival al concepte de filòsof actual, referit a un plà purament mental o intel•lectual, sino que per Plató el concepte incloïa també el que avuí podriem anomenar coneixement gnòstic, és a dir, coneixement obtingut no només a partir de la reflexió sino també de l’experiència interior, i per això Plató ha estat etiquetat sovint de pensador místic.

Podem establir un paral•lelisme entre aquesta figura del filòsof, que ha vist l’exterior de la caverna i és coneixedor del món Real, i els missatgers de totes les religions que han tingut accés a un coneixement de la Realitat, el qual se’ls ha donat a través del que es coneix com a revel•lació profètica. En les llengües semítiques el concepte de profeta el trobem expressat amb termes que denoten també conceptes com ‘noticia’, ‘anunciar’, ‘donar a conèixer’, ‘informar’, ‘fer saber’, ‘revelar’, etc. Per tant, el concepte té a veure amb el fet d’informar o donar a conèixer quelcom. El Profeta és així el que informa o dóna noticies d’un àmbit de la realitat ocult a la resta de persones de la comunitat on transmet el missatge. És algú que ha tingut una experiència o un contacte directe amb l’esfera de la Realitat divina.

És a dir, sense missatgers del Real ningú pot conèixer a Déu i les arrels teomòrfiques de l’ésser humà. Els demés presoners equivalen així a la resta de persones que reben el missatge diví a través d’un profeta particular o, en temps posteriors, a través dels sants o mestres espirituals, considerats els hereus dels profetes, i, o bé l’accepten, o bé el rebutjen. Els qui l’accepten s’escapen també del món d’ignorància en què viu la resta i poden arribar a assolir el grau de la gnosis.

Ara bé, en el fons de la caverna no hi ha llum per veure l’engany, i els presoners, per tant, per alliberar-se han de fer un primer acte de fe: confiar en allò que els hi diu el missatger, és a dir, en que és veritat que hi ha un món exterior a la caverna. El missatger és qui indica el camí d’alliberament, perquè ell ja l’ha fet i ha tornat per a guiar els demés. És només a partir d’aquest acte de confiança inicial en l’enviat que els presoners poden començar el camí d’ascenció, equivalent a la búsqueda espiritual que tot peregrí emprèn, i que no és una búsqueda a cegues, sino una d’orientada per la revel•lació inicial que indica la direcció en la qual buscar.

El rebuig dels presoners o l’actitud reductiva:

Els presoners de la caverna que desmenteixen al missatger equivalen als incrèduls que desmenteixen la realitat divina amb tota classe d’arguments. Aquesta actitud, però, expressa una falta de confiança en tots aquests milers de testimonis que parlen desde l’experiència directa i no desde la simple hipòtesi.

Plató explica que els presoners de la caverna es burlarien i intentarien matar a qui intentés mostrar-los la irrealitat de les ombres i deslligar-los per tal d’iniciar l’ascensió al món real. Diu que un dels motius de no abandonar el món d’ombres per part dels habitants de la caverna és que, si admeten que l’advertidor té raó i que hi ha un món real més enllà de la foscor de la caverna, han de reconèixer també que la seva ciència ha estat només sobre ombres, i per tant perden tot el prestigi, poder i honors que tenien. L’orgull i la subjecció a les passions, porta als presoners a rebutjar qualsevol canvi que els impedeixi seguir disfrutant d’uns privilegis que han guanyat a costa de destinar les seves capacitats a una ciència efímera. Renunciar a la vida anterior és un sacrifici que pocs estan disposats a fer. L’orgull i la por a perdre les coses materials es converteixen així en un fort obstacle en el camí cap a la saviesa.

L’alliberament o la confiança en el missatger:

En el fons de la caverna no hi ha llum per veure l’engany, i els presoners, per tant, han de fer un primer acte de fe si volen alliberar-se: confiar en allò que els hi diu el missatger, és a dir, en que és veritat que hi ha un món exterior a la caverna. Per això es diu també que els més injustos amb sí mateixos són aquells que no creuen en els signes divins que els missatgers els mostren, ja que aquest rebuig o burla els manté en l’empresonament al món il•lusori.

Publicat dins de 4. FILOSOFIA, 4.4 Simbolisme del mite de la caverna | Deixa un comentari

Món sensible – món intel·ligible

La teoria de les Idees o Formes absolutes
Segons Plató existeixen 2 mons: el món de les Idees (o Formes) i el món sensible o material que experimentem a través dels sentits corporals. Així, la teoria de les Idees de Plató diu que existeixen realitats absolutes, eternes, immutables, universals i independents del món dels fenòmens del món. Això vol dir que hi ha un nivell superior de la realitat, un món més real que el món físic o material, constituit d’entitats intel•ligibles que reben el nom d’Idees o de Formes. Per exemple la Bellesa absoluta, la Justicia absoluta o la Bondat absoluta són algunes d’aquestes Idees o Formes a partir de les quals deriven la seva entitat totes aquelles coses del món que anomenem belles, justes o bones. Aquest món etern i inmutable és el que permet la formulació de judicis universals, i és, per tant, objecte del veritable saber o ciència.

La indefinibilitat del Bé
Plató argumenta l’existència independent d’aquestes realitats absolutes apel•lant a la seva indefinibilitat: no les podem tancar dins d’una definició formal perquè les reduiriem, però sí que podem copsar-les a partir dels diferents objectes que les reflexen. I posa diversos casos concrets per fer clar aquest punt; quan parla de la idea de Justicia en sí i de la definició de què és ser un home just pregunta al seu interlocutor si ser just és, per exemple, pagar els deutes que un té, i arriben a la conclusió que no ben bé, ja que això comportaria excloure de la definició de justicia tots els demés comportaments justos. I amb totes les idees en sí passa el mateix: la Bellesa existeix en sí mateixa, és absoluta, no relativa, perquè davant la pregunta de què és la Bellesa podem respondre posant exemples de coses belles del món, però no podem reduir la Bellesa a un objecte bell en concret, perquè estariem reduint injustament el concepte i excluint de la definició totes les altres coses que són belles. És a dir, no podem dir: “ la Bellesa és una flor”, perquè hi ha altres coses del mónm (una posta de sol, etc.) que també són belles. La bellesa és així quelcom que traspua en tots els objectes bells, o, en termes platònics, de la que tots ells participen. És aquest quelcom que no podem definir perquè ho reduiriem però que sí podem identificar o reconèixer quan ho veiem; és a dir, la Bellesa no té una forma concreta, però es manifesta en totes les formes belles, totes són expressió d’ella. Es la Forma de les formes belles. Si un objecte del món és bell, diu Plató, no ho és a causa d’un color atractiu o d’una forma determinada, sino per la presència en ell d’allò que és bell en sí.
La bellesa de la que aquí es parla no és, per tant, una bellesa relativa al propi objecte o a gustos o necessitats personals o evolutives, sino que, com les altres realitats absolutes, no es cap convenció creada arbitrariament pels éssers humans, sino quelcom absolut, existent per sí mateix, que les diferents realitats del món reflexen en menor o major mesura. També Plató refuta aquest relativisme: en la seva obra Cràtil, rebutja la teoria de Protàgores de l’homo mensura, és a dir, l’afirmació de que <<l’home és la mesura de totes les coses>>, i afirma pel contrari que les coses poseeixen una naturalesa pròpia estable, independent de la nostra percepció . I al final del mateix diàleg diu que el coneixement només és possible si <<existeix quelcom bell en sí mateix>>, i de la mateixa manera passa amb allò bo i totes les altres Idees o Formes absolutes. És a dir, si no existís la Bellesa o el Bé en un sentit absolut, no podriem reconèixer els diferents objectes bells o accions bones. El relativisme dels sofistes queda així rebutjat per Plató, ja que postula la perfecció de les idees en sí com a patró de mesura.

El Record o la Reminiscencia

Segons Plató, conèixer és recordar. El coneixement s’adquireix mitjançant el record de veritats impregnades en l’ànima abans de venir a aquest món. El coneixement, per tant, ja està està dins nostre.

En el següent text de Plató es dóna un argument que demostra aquesta idea:

“También es así –dijo Cebes tomando la palabra-, de acuerdo con ese otro argumento, Sócrates, si es verdadero, que tú acostumbras a decirnos a menudo, de que el aprender no es realmente otra cosa sino recordar , y según éste es necesario que de algún modo nosotros hayamos aprendido en un tiempo anterior aquello de lo que ahora nos acordamos. Y eso es imposible, a menos que nuestra alma haya existido en algún lugar antes de llegar a existir en esta forma humana. De modo que también por ahí parece que el alma es algo inmortal.
-Pero, Cebes –dijo Simmias interrumpiendo-, ¿cuáles son las pruebas de eso? Recuérdamelas. Porque en este momento no me acuerdo demasiado de ellas.
-Se fundan en un argumento espléndido –dijo Cebes-, según el cual al ser interrogados los individuos, si uno los interroga correctamente, ellos declaran todo de acuerdo a lo real . Y, ciertamente, si no se diera en ellos una ciencia existente y un entendimiento correcto, serían incapaces de hacerlo. Luego, si uno los pone frente a los dibujos geométricos o a alguna otra representación similar entonces se demuestra de manera clarísima que así es.
PLATÓN, Diálogos III
(Fedón, Banquete, Fedro), 72e-73a.

Dualisme antropològic

Per Plató el cos i l’anima són dues coses diferents. L’ànima és el principi que anima el cos. El cos és la presó de l’ànima. I durant la vida l’ànima es pot anar alliberant a través de pràctiques purificadores i de l’exercici de la filosofia. Amb la mort del cos l’ànima s’allibera definitivament. L’ànima és així immortal.
Segons Plató l’ànima és com a carro amb dos caballs i un auriga (el conductor). Un dels cavalls és negre i representa les passions, mentre que l’altre és blanc i representa la raó. L’auriga o conductor ha de mantenir-los en equilibri, domant al cavall negre perquè no arrastri al blanc.

Publicat dins de 4. FILOSOFIA, 4.3 Món sensible-Món intel·ligible | Deixa un comentari

La família a Grècia i Roma

EL MATRIMONI
Tant a Grècia com a Roma, el matrimoni tenia la finalitat de la procreació dels fills. Durant els primers temps la dona era propietat del marit, el qual la comprava. Després a va anar instaurant el matrimoni religiós, que tenia en compte la voluntat de les dues parts.

LA PETICIÓ DE MÀ (les esposalles)
A Roma, abans de casar-se formalment, les parella celebraba les esposalles, que consistia en una petició de la mà de la núvia per part del nuvi i la seva família. La petició es feia formalment a la família de la nuvia, i els pares hi donaven el seu consentiment o no. Aleshores el nuvi posava l’anell de compromís a la núvia. Aquest costum ha perdurat en moltes cultures i segueix vigent avui en dia en molts llocs.

LA CERIMÒNIA DE LA BODA
A Roma, el dia de la boda la núvia esperava el nuvi a casa, fins que aquest l’anava a buscar acompanyat de familiars i amics. Aleshores marxaven tots cap al lloc de la cerimònia, que començava amb el sacrifici d’un animal, per veure si el destí els seria favorabla a la nova parella. Si ho era, aleshores signaven un contracte matrimonial en presència de deu testimonis. Hi havia també una aportació de béns materials (el dot) per part de la familia de la núvia.

EL DIVORCI
Era permès tant a Grècia com a Roma, però en alguns llocs era més fàcil i en d’altres més difícil de portar a terme. A Atenes no era gaire freqüent, però estava permès que l’home repudiés la seva dona mitjançant una declaració davant de testimonis. La dona havia de justificar maltractaments continus i infidelitats, i necessitava una decisió judicial. A Esparta només s’acceptava el divorci en cas d’infertilitat.

Activitats:
-Ha variat gaire el concepte de matrimoni desde l’època clàssica fins al món actual?
-Quina funció creus que tenia la petició de mà?
-Quina funció creus que tenia el fet de signar un contracte matrimonial en presència de varis testimonis? Es segueix fent avui? Perquè?
-Quina funció tenia el divorci? A canviat molt a dia d’avui?

Publicat dins de 2. POLÍTICA I SOCIETAT, 2.1 La familia a Grècia i Roma | Deixa un comentari

L’educació a Grècia i Roma

L’educació a Grècia
Debem als grecs el sistema educatiu actual, tot i que hi ha algunes diferències importants.
A Atenes, el nen (les nenes no rebien educació fora de la familia) anava a l’escola per primera vegada als set anys. En una primera etapa, l’ensenyament primari, el nen aprenia a llegir, a escriure i a comptar. En una segona etapa, l’ensenyament secundari, que s’acababa als catorze o setze anys, el jove aprenia matemàtiques, literatura i música. Finalment en l’última etapa, l’ensenyament superior, que s’acabava als divuit anys, els exercicis gimnàstics tenien una gran importància, i a més s’ensenyava astronomia, oratòria i filosofia.
A Esparta els nens entraven també a l’escola als set anys, però en règim d’internas, ja que a partir d’aquell moment se’n feia càrrec l’estat. L’aprenentatge militar tenia un gran pes, tot i que també aprenien música, lectura i escriptura.

L’educació a Roma
El model grec fou l’adoptat per Roma després de les conquestes de les colònies gregues al sud d’Itàlia.

Activitats:
-Fes una redacció amb les semblances i diferències que veus entre el sistema educatiu grec i l’actual.

Publicat dins de 2. POLÍTICA I SOCIETAT, 2.3 L'Educació a Grècia i Roma | Deixa un comentari

Formes de govern en la societat grega

A Atenes es succeïren diverses formes de govern:
Oligarquia aristocràtica:
Era un sistema en el qual el poder polític l’exercien uns quantes families aristòcrates que tenien poder i grans terres.

Tirania:
Era una forma de govern en la qual un aristòcrata, que havia aconseguit per la força o mitjans foscos arribar al poder, governava sol.
Democràcia:
La paraula Democràcia vol dir ‘govern del poble’. En aquest sistema el poder polític el tenia l’assemblea de ciutadans. És potser el model de govern més representatiu d’Atenes i la societat grega, i va influir enormement el el desenvolupament de la política occidental.

Activitats:
-Fes una redacció en la que expliquis per què creus que un gran filòsof com Plató, tot i lloar el sistema polític de la democràcia no el considerava el millor de tots, sino que per sobre encara n’hi havia un de millor: el dels savis o filòsofs.

 

 

Publicat dins de 2. POLÍTICA I SOCIETAT, 2.2 Formes de govern en la societat grega | Deixa un comentari

El concepte de Finalisme platònic

Finalisme i Mecanicisme: Els fets s’acostumen a explicar de dues formes: averiguant la causa material de per què succeeixen (causa eficient) o bé la seva finalitat (causa final): El primer tipus d’explicació és freqüent quan estudiem els fenòmens físics, és a dir, és utilitzat en les ciències naturals. El segon és més freqüent en l’estudi de la conducta humana i en les ciències de l’esperit en general. El món es pot explicar, per tant, o bé d’acord a la concepció mecanicista (revolució científica del S. XVII), o bé a la concepció finalista (Plató, Aristòtil, etc.).

-Finalisme: el món està ordenat d’acord a finalitats, com un organisme viu, es un COSMOS. Busca la causa en el futur. El llenguatge està ple d’expressions que pressuposen una causa final: m’en vaig perquè he d’anar a casa, ja que d’aquí dues hores tinc entreno, etc.

-Mecanicisme: El món respon a lleis mecàniques, els aconteixements de la natura s’expliquen per relacions de causa-efecte: causalitat eficient, no es contempla la causalitat final. (respon a la idea moderna de UNIVERS). Busca la causa en el passat.

causa eficient – causa final

pasat – futur

matèria – esperit

cos – ment

 Confusió entre mitjà i causa

Plató, en la seva obra Fedó, inicia el tema de la causalitat final o de la teleologia en el Cosmos, que posteriorment desenvoluparà en el Timeu amb la idea d’un demiürg diví i racional. Però a més, també en el Fedó, critica l’us reductiu de la raó que feien determinats filòsofs del seu temps, que pels temes que tractaven equivaldrien als científics actuals. Així, en boca de Sócrates, Plató explica que llegint un llibre d’Anaxàgores es va sorprendre agradablament quan veié que afirmava que la “ment” o la “intel·ligència” era la causa de tot i la que ho ordenava tot amb vistes a que cada cosa arribés a manifestar-se de la millor forma i en vistes al Bé comú. Després, però, veiem que la sorpresa de Sócrates es va tornar en decepció quan s’adonà que Anaxàgores no recurria per res a la intel·ligència divina ni li atribuia cap causalitat en la ordenació de les coses, sino que recurria a causes purament materials, com aigües, èters, aires i moltes altres coses que Plató califica d’absurdes. Plató explica a través del seu diàleg socràtic en què consisteix aquesta confusió:

            Aquesta manera d’argumentar, diu, seria com oblidar que la causa de que Sòcrates estigui assegut en una cadira de la seva cel·la de la presó és que ha triat esperar pacientment la seva execució enlloc d’escapar-se, i dir, en canvi, que la causa de que estigui assegut a la cadira són els moviments dels seus tendons, articulacions, nervis i ossos. Igualment, seria com confondre que la causa de que Sòcrates els hi estigui parlant als seus deixebles no és la seva voluntat o intenció d’instruir-los, sino sons, veus (moviments de cordes vocals) i altres coses per l’estil. Plató critica així la confusió entre la veritable causa, relacionada amb la intenció o finalitat, i el mitjà material necessari per a produir-la, i diu que és erroni anomenar a aquesta última “causa”[1]. Veiem aquí una extrapol·lació des del microcosmos humà, on és fàcil de veure-hi la voluntat humana operant al darrera de les accions, al macrocosmos sencer de l’univers, on és més difícil de veure-hi la voluntat divina intervenint en el curs dels aconteixements.

Exemples de finalisme platònic:

-La màquina de xiclets: quina és la causa mecànica de que caigui un xiclet? La moneda que hi posem. Però la causa final, que és la més important, és la nostra intenció de menjar-nos un xiclet en el futur. Plató posa per damunt, per tant, la causa final.

-La construcció d’una casa: la causa mecànica seran tots els elements que han intervingut en la construcció (maons, ciment, mà d’obra, etc.), però la causa final és la intenció de l’arquitecte de construir una casa, intenció que plasma en un disseny en un paper o, actualment, a l’ordinador.

Activitats:

1-Pensa en tres exemples d’aconteixements on es vegi la diferència entre causa material i causa final.

2-Explica perquè segons el finalisme platònic es considera que el fruit és la causa de l’arbre.

3-Explica perquè segons el finalisme platònic es considera que els núvols són el mitjà material de la pluja, però no la causa final.

[1] Platón, Diálogos III (Fedón, Banquete, Fedro), editorial Gredos, Madrid, 1986, pp. 104-107. 97c-99b.

Publicat dins de 4. FILOSOFIA, 4.5 El concepte de finalisme platònic | Deixa un comentari