Fa molt i molt de temps, a l’antiga Grècia, hi vivia un noi jove, de gran bellesa, que enamorava totes les noies que el veien. Es deia Narcís. Quan va néixer, un endeví va predir que si Narcís veia la seva imatge en un mirall seria la seva perdició, i així la seva mare va evitar sempre els miralls i altres objectes on es podia reflectir. Narcís va créixer sense ser conscient de la seva bellesa.
Un dia, mentre passejava pel camp, es va apropar a un rierol, i al acostar-s’hi per beure, va contemplar una imatge que el va deixar atònit. Sobre l’aigua es mostrava la imatge d’un noi de bellesa inigualable, perfecte. Trobà meravellosa la bellesa d’aquell rostre.
Va intentar parlar-li, però sobre l’aigua només veia com aquell rostre obria també la boca, però sense dir-li res. Narcís allargava el braç, i aquell noi també allargava el braç cap a ell, però quan semblava que l’anava a tocar i introduïa el braç a l’aigua, la imatge es feia fonedissa i s’esvaïa.
Cada dia era igual, sempre succeïa el mateix.
Vora el rierol hi havia una cova on hi vivia Eco, una nimfa, la qual el va veure i es va enamorar. Degut a una maledicció Eco no podia parlar, només podia repetir el final de les frases que escoltava, és a dir, en feia l’ “Eco”. Eco intentava dir-li com n’estava enamorada d’ell, i d’advertir-lo de què allò que veia a l’aigua era, en realitat, el seu reflexe, però Narcís estava tant capficat amb la seva pròpia imatge que ni tan sòls escoltava la veu de la ninfa. Eco va demanar ajuda als animals, que li van explicar a Narcís que Eco l’estimava i que estava enamorada d’ell. Narcís se’n va riure d’ella i Eco va marxar a la seva cova d’on no va sortir mai més. Diuen que estava tant trista que va arribar a convertir-se en pedra.
Un dia, Narcís, embogit per aquella bellesa fluvial, es tirà al riu pensant que era la única forma que podria arribar-hi. Ja sota l’aigua, buscà aquell reflex, i de tant obsessionat com n’estava, acabà ofegat i en aquell lloc, on Narcís passà tantes hores contemplant el seu reflex i, on finalment hi va acabar perdent la vida, hi nasqueren unes flors molt belles, les flors del Narcís, que creixen sobre les aigües dels rius.
SÍMBOLS
El mite de Narcís ha sigut interpretat de diverses maneres, dues de les quals són les següents:
-Interpretació moralista: Narcís és castigat degut a la seva soberbia en rebutjar Eco i totes les noies, i no donar lloc per a l’enamorament i per a la vida en parella. En aquest sentit és interessant assenyalar que la seva enamorada era Eco, la qual, en repetir les frases de Narcís, d’alguna manera li hagués fet també de mirall.
-Interpretació mística: la tossudesa de Narcís es veu com un anhel de trascendència mitjançant un camí d’introspecció, una mística ascensional en la que la búsqueda del absolut es defineix no pel desdoblament y la reunificació amb una alteritat buscada fora de sí, sino amb la búsqueda interior d’allò diví i absolut, sota el pressupòsit de que en la interioritat de l’ésser humà existeix la xispa d’allò diví i de que l’ésser humà és un microcosmos, el qual és expressió del macrocosmos i, en sí mateix, té la imprompta d’allò diví i, per això, li és possible, mitjançant un procés de introspecció, transformar desde sí i amb sí el microcosmos que dins de sí comprèn i el macrocosmos en el qual està inserit.