Introducció
En totes les tragèdies de Sòfocles (s V a.c.) veiem que l’ésser humà es mou en dues esferes, la humana i la divina, i ha de tenir sempre present la influencia de l’esfera divina que condiciona l’èxit o el fracàs de la seva actuació.
Sòfocles s’enfronta amb els corrents de la sofística que començaven a estendre’s per Atenes i que preconitzaven que l’home era la mesura de totes les coses. Sòfocles, en canvi, en totes les seves tragèdies deixa ben clar que el centre del món i la mesura de totes les coses és la divinitat. L’únic camí que resta a l’home és saber reconèixer la voluntat divina.
La lluita per la justícia, per una justícia que està per damunt d’unes lleis concretes, la lluita pels drets no escrits, no legislats, però inherents en la persona humana, ha estat sempre una qüestió important en el progrés social i humà de la humanitat. I aquest és el tema de l’Antígona.
SELECCIÓ DE TEXTOS:
Pròleg
ISMENE: De què es tracta? És evident que portes de cap algún projecte.
ANTÍGONA: Ben cert, car Creont ha atorgat honres fúnebres a un dels nostres germans, i ha deixat l’altre sense els honors de l’enterrament. Segons que diuen, ha considerat just d’actuar amb Etèocles d’acord amb la justicia i els costums, i li ha donat sepultura per tal que sigui rebut amb honors pels morts que habiten sota terra. Quant al cadáver de Polinices, caigut en una mort miserable, hom diu que els heralds han proclamat l’ordre que cap ciutadà no li doni sepultura ni el plori, sinó que resti sense planys, insepult, dolça presa per a les aus rapinyaires que cerquen el plaer de la menja.
Episodi I
CREONT: […] I que en sigui testimoni Zeus, qui tot ho veu: […]
…he adreçat als ciutadans un decret referent als fills d’Èdip: que Etèocles, que va morir tot defensant aquesta ciutat, que es va distingir sempre en batalla, rebi sepultura I els ritus funeraris que corresponen als morts més ilustres. Per al seu consanguini, en canvi, i em refereixo a Polinices, que en el seu retorn de l’exili va voler abrasar d’un cap a l’altre la terra pàtria i els seus déus, que va voler tastar la sang del seu germà i portar a la servitud els ciutadans, he decretat que ningú no li tributi els darrers honors i que ningú no el plori, sinó que resti insepult i que el seu cos sigui pastura d’ocells i gossos i una vergonya per a qui el vegi.
Episodi III
HÈMON: [Pare] No t’obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell, doncs, qui creu que és l’únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quan és posat a prova, tothom el troba buit. No és cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència. Mira els arbres que hi ha en la llera dels rius torrencials: els que es dobleguen salven les seves branques, mentre que els que oposen resistència són arrencats de soca-rel. De la mateixa manera, el mariner que amb el cap de la vela de la nau ben tibat no afluixa davant de cap obstacle, acaba navegant amb el buc de la nau capgirat. Apaivaga, doncs, la teva ira i muda el teu parer. Si malgrat la meva joventut tinc un cert judici, afirmo que no hi ha res més respectable que l’home que posseeix la ciència innata. Però si no és així, i la balança no sol inclinar-se cap aquest cantó, és just que aprenguem dels qui parlen amb seny.
CORIFEU: Senyor, és natural que aprenguis d’ell si diu quelcom opurtú, i tu també del teu pare, perquè el raonament ha estat correcte d’una banda i d’altra.
CREONT: Així que ara, a la meva edat, he d’aprendre a raonar d’un jovenet com aquest?
HÈMON: Res que no sigui just. I si sóc jove, no és l’edat el que has de mirar, sinó els meus actes.