Bloc d'Educació Secundària Obligatòria

https://docs.google.com/forms/d/1GeJz3LyLrCpY6oiMEWoiib4j2A_NUwQ9TNX2Y0xckjg/edit

click above to answer the comprehension questions about Beth’s presentation.

Tot va començar a finals del curs passat, a segon d’ESO, quan algú va proposar un pròxim viatge escolar. La idea era caminar, no sabíem a on ni quan. Alguns de nosaltres ho vam trobar una tonteria i els altres, no li van donar gaire importància.

Va passar l’estiu i vam tornar a la rutina. La idea seguia present, fins que va arribar el dia on vam haver de decidir què fer. Llavors algú devia dir: I per què no el Camino de Santiago? No recordem ben bé com va anar el moment, només recordem que de cop i volta ja ens vam trobar entrenant cada divendres i tots els moments possibles. Sembla il·lògic, ja que la gran majoria de la classe mai s’hauria imaginat que algun dia podria trencar la normalitat de viatges de final de curs d’aquesta manera.

Les setmanes, les caminades i les marxes anaven passant, i nosaltres ni ens n’adonàvem. I allà estàvem, només un mes abans de començar l’aventura, sense preocupacions aparents. No vam ser conscients del que estàvem a punt de fer i aconseguir. Però els dies van passar molt ràpid i només quedava una setmana, possiblement, la pitjor de totes. La realitat ens va xocar, i és que una meta molt important s’apropava silenciosament a les nostres vides. Els nervis van aparèixer i les classes es feien més llargues que mai.

I en un obrir i tancar d’ulls, ja ens trobàvem de camí a Barcelona per començar el repte més important que la majoria de nosaltres havíem afrontat. Eren les set del matí, però ens sentíem més eufòrics  que mai. Els nostres professors havien pensat en tot, i quan van repartir les credencials del Camino i unes llibretes per fer servir de diari personal a cadascun de nosaltres, vam entendre realment allà on érem. Érem nosaltres i ningú més lluitant juntament amb la nostra força de voluntat. No sabíem què passaria, si ho aconseguiríem, ens quedaríem a la meitat o si hauríem de tornar. Era tot nou.

Amb aquests pensaments vam arribar, per fi, a Roncesvalles, on ens esperava el nostre primer alberg. Va ser una bona teràpia de xoc per començar, i entre francesos panxuts i riures de mitjanit, vam despertar en un món nou (no gràcies al cant gregorià de l’alberg a les sis del matí, però). Les nostres cares eren dignes de foto, però poc ens importava en aquell moment, ja que al rebre la “curculla” oficial del camino, l’alegria va tornar a estar present. Vam començar a caminar i les hores anaven passant. Entre riures, bones xerrades i paisatges preciosos, vam arribar al nostre primer destí: Zubiri. Allà, només d’arribar, alguns valents ja van ficar-se a l’aigua gèlida del riu local i d’altres ens els miràvem mig adormits. El nostre pícnic va acabar, per mala sort, quan la pluja va començar. Vam córrer a l’alberg i un cop allà vam instal·lar-nos. Va ser un dia ple d’emocions i benestar fins que es va fer fosc i tots vam caure adormits.

I a mesura que va anar passant el trajecte del segon dia cap al poble següent, les cames es començaven a notar i les motxilles pesaven una mica. No va ser un dia fàcil, però junts i amb força vam poder arribar a Pamplona, on per sort ens esperava un hostal bastant decent i un supermercat al costat que vam deixar sense croissants de xocolata. La nit va ser curta i ens va passar molt ràpid, ja que estàvem molt cansats després d’una nit de tapes per la ciutat.

Ens vam despertar el dia següent, sabent que era un dia decisiu i bastant difícil, ja que havíem de pujar al Alto del Perdón, molt temut per a tothom. Vam conèixer dues persones que han marcat el nostre viatge, la María i en Pepe, dos coreans molt simpàtics del quals els noms són complicats de pronunciar, per això aquests sobrenoms. Després d’intercanviar correus electrònics amb ells, vam continuar endavant. Per sort, va anar millor del que ens pensàvem, tothom va arribar a dalt i la satisfacció d’aquell moment va superar el cansament que portàvem acumulat. La màgia d’aquell instant era increïble i sense dir-nos res, ens vam unir com a grup. La baixada també era complicada, però ho vam aconseguir sense ferits greus. Aquell vespre, a Gares, va ser quan les adversitats i el cansament es van fer presents. Vam tenir problemes, però els vam superar i ara, vist des de fora, sabem que aquests ens han fet grans. Hem après a tolerar i a acceptar-nos quan no és tan fàcil. De totes maneres, el dia va acabar bé, sobretot quan l’Anna i l’Eloi van rebre el correu d’en Pepe i la María, àlies els coreans. En aquest ens explicaven que estaven molt agraïts i que, de casualitat, havien trobat les ulleres que una companya del nostre grup havia perdut durant la caminada. Contents, els coreans i l’Anna i l’Eloi es van trobar i tot va solucionar-se.

Dia 5, un dia dur també. Les lesions i el cansament van cobrar factura i ens van acompanyar durant el trajecte. El tram va ser llarg per a nosaltres, però com cada dia, la meta aconseguida i la satisfacció ho van compensar. Encara que també van ajudar les vint pizzes que vam demanar per sopar. No teníem foguera, però vam fer una torre de caixes de pizza i espontàniament, va començar una ronda musical a l’habitació. Cançó darrera cançó, totalment improvisat i sense assajos, aquell es va convertir en un moment memorable, no teníem ganes de ser a cap altre lloc ni amb ningú més.

El dia següent plovia. Per primer cop, plovia. Vam treure capelines i semblàvem un grup de vint-i-dos caputxetes de molts colors. Una recreació de The Walking Dead versió adolescent, quasi. I per si no fos poc, justament era el dia en el que havíem de caminar trenta quilòmetres. El despertar no va ser fàcil, per ser honestos, teníem por. Era el dia on demostraríem a tota aquella gent que no ens creia capaços que s’equivocaven, que nosaltres ho aconseguiríem. Per sort, vam comptar amb una ajuda inesperada. Les paraules clau de la història són: autobús i rapidesa. Però tornem enrere. Com va començar tot? Podríem dir que vam repartir el tram del dia en tres parts. Primer tocaven set quilòmetres, que tot i el cansament i els dolors, van ser bastant fluids per a tots nosaltres. Tot i així, en acabar aquests primers i abans de començar amb la resta, vam arribar a un poble anomenat Azqueta, on per lesions dues persones van escollir fer els quinze quilòmetres següents en bus i després retrobar-se amb els altres per acabar de fer els set quilòmetres finals tots junts. Mentre esperàvem aquest bus, va sorgir una idea brillant, podríem dir. Se’ns va ocórrer que posant cara de pena al conductor, potser ens deixaria deixar les motxilles en el bus. Vam haver de suplicar una mica, però al final va funcionar. D’aquesta manera, els quinze quilòmetres que imaginàvem eterns i pesats, van resultar molt curts i lleugers. De cop i volta i sense quasi adonar-nos-en, ens vam trobar amb els dos companys i les vint-i-dues motxilles que ens esperaven. Després d’una merescuda parada per dinar i un petit entrebanc, vam continuar el nostre camí per arribar a Sansol. Set quilòmetres més tard ja hi érem, tot i que contàvem amb la motivació de saber que ens esperava una piscina per relaxar els peus. A l’hostal, vam tornar a compartir una habitació tots junts, però aquest cop no estàvem sols, hi havia una altra parella de peregrins. Abans de sopar hi va haver una petita sorpresa. El segon dia del nostre viatge, una altra companya de la classe va perdre unes ulleres de sol. Després d’una agradable conversa amb la recepcionista de l’hostal i havent-li explicat aquesta història, ella va tenir el detall de regalar-li a aquesta noia unes noves ulleres. Ens vam emocionar molt i va ser especial per a tots.

Per fi, últim dia! Ens vam aixecar trobant-nos una bonica vista amb la sortida del sol. Després de fer moltes fotos i amb les piles carregades per l’últim tram, ja estàvem preparats per acabar la nostra primera etapa del Camino de Santiago. Aquell dia va ser on es va demostrar la companyonia que s’havia anat formant durant els dies anteriors, ja que quan a algú li faltaven forces, tots els altres hi eren per ajudar i recolzar-lo. Quan al cap de moltes hores vam trepitjar la terra de la Rioja (el qual va ser un moment molt emotiu), vam deixar la nostra marca allà. Vam agafar les pedres més boniques que havíem anat trobant durant el camí i les vam unir formant: Cdm ’16 3rEso. També hi vam deixar una figureta que ens havia acompanyat des de la Bisbal anomenada Santi, encara que ens feia pena deixar-la allà. Poc després va tornar a ploure i el que ens quedava fins arribar a l’hostal es va fer més dur del que haguéssim volgut. Però l’esforç va valer la pena ja que a Logronyo, a part d’un hostel del que ens vam enamorar, ens esperava una increïble sorpresa. Teníem reservat un Spa! Va ser una tarda fantàstica en la que vam gaudir molt de les últimes hores del viatge.

El dia següent, ens va costar molt aixecar-nos, però havíem de fer-ho. Va ser ràpid, ja que l’experiència d’una setmana fent motxilles cada matí, es va notar.

La veritat és que costava de creure. Ja havia passat una setmana des de que havíem agafat el primer bus, el primer tren i havíem arribat al primer alberg i tots estàvem emocionats per saber com aniria el camí. I en aquell moment, ja teníem la resposta. Tots ho havíem aconseguit. Amb bona nota, a més. Només cal veure fotos, com diuen, una imatge val més que mil paraules. Els somriures d’orella a orella que teníem tots cada dia, ja no ens els podia treure ningú.

Definitivament, aquest no va ser un viatge convencional, va ser molt més que això. El primer dia, les nostres motxilles estaven plenes de roba, però en acabar, estaven plenes d’emocions, sentiments, amistats velles i noves, records, riures, plors i una llista interminable de coses positives més.

Finalment, vam arribar a la Bisbal, a casa nostra, i podem dir que la benvinguda va estar a l’altura de l’emoció que carregàvem. I és que els nostres pares també van esforçar-se molt, doncs ens van preparar pancartes, cartells i petons per a tots. També volem aprofitar aquest moment d’inspiració per donar les gràcies altra vegada a tots aquests que ens vau animar a continuar endavant dia a dia i per suposat, també donar les gràcies més grosses que es puguin donar a l’Eloi i l’Anna, que més que professors, ara són dos amics més amb qui sabem que es pot confiar.

El curs passat vam anar a Londres i va ser una gran experiència que no oblidarem, però com vam dir després d’hores de reflexions, Londres ens va marcar, però el Camino ens ha fet créixer.

Estem molt contens i agraïts de que se’ns hagi donat aquesta oportunitat única per fer un viatge que estem segurs i segures de que marcarà les nostres vides per sempre.

Moltes gràcies,

Alumnes de 3r ESO, Cor de Maria 15-16.

A continuació us deixem enllaçada documentació que us pot ser interessant per la propera preinscripció dels alumnes de 4t d’ESO als cicles de Batxillerat o els Formatius de Grau Mitjà (del 18 al 25 de maig). L’imprès de sol·licitud oficial estarà disponible a partir del 17 de maig.

Calendari Preinscripció Batxillerats i Cicles de Grau Mitjà

Documentació Preinscripció Batxillerats i Cicles de Grau Mitjà

Dossier ExpoJove d’orientació formativa:

També us enllacem documentació pròpia de l’oferta que presenta l’Institut de la Bisbal i us anunciem que faran una reunió de mares i pares al mateix institut el proper dimecres 18 de maig a les 20h pel Batxillerat i a les 21h pels Cicles Formatius de Grau Mitjà (+ info a http://www.labisbal.org/).

Imprès intern necessari per la preinscripció a l’Institut de la Bisbal

Assignatures de les diferents opcions de Batxillerat a l’Institut de la Bisbal

Cicle de Grau Mitjà de Terrisseria

Cicle de Grau Mitjà de Gestió Administrativa

Cicle de Grau Mitjà d’Atenció a Persones en Situació de Dependència

Aquí teniu un recull de fotografies de la sortida al Camino de Santiago que hem fet aquest trimestre amb els alumnes de tercer d’ESO. Que les gaudiu.

https://drive.google.com/file/d/0B0jvf1zw6s1JVjJwVTB2VFMxU3M/view?usp=sharing

Primer de tot volem agraïr a tot el personal sanitari i tècnic del Banc de Sang i Teixits que ens han permès fer possible la donació a l’escola. I per suposat als alumnes de 3r d’ESO que han preparat la campanya durant el darrer mes i que estan molt contents d’haver aportat el seu granet de sorra.

La donació va ser tot un èxit de participació amb un total de 155 donants i 12 oferiments. També hem de destacar que més d’un 10% dels donants eren primaris, és a dir, que donaven sang per primer cop.

A continuació us deixem les dades oficials que ens ha fet arribar el Banc de Sang i Teixits i el tall de ràdio que vam gravar el mateix dia en el programa el Magazine de Ràdio Bisbal:

Entrevista Donació de Sang

La Bisbal (APS), 02/04/2016

Donacions

Matí    Tarda   Total

Donacions    65        90     155

Oferiments    2         10      12

Total              67       100     167

Nous Don.    4          13        17

Piràmide d’edats

Matí   Tarda   Total

18-24         7        8        15

25-34        10      14      24

35-44        19      42      61

45-54        18      23      41

55-64        13      13      26

65-…          0       0       0

Total        67     100     167

Grups per sexe

Matí   Tarda   Total

Femení       27       43        70

Masculí      40      57         97

Total           67     100      167

here you are the link of the script in case you want to rehearse.

https://docs.google.com/document/d/1oUmBVcRb-9QkQCZ-biVIrc4DS9gPHDwx9rhhaDbhJdM/edit?usp=sharing

http://economia.elpais.com/economia/2016/01/22/actualidad/1453461456_561424.html?id_externo_rsoc=TW_CM