A la segona meitat del segle XII, als territoris del Nord de França, i de la mà d’un escriptor genial, Chrétien de Troyes, neix el prototipus literari del cavaller errant. Erec, Yvain, Lancelot, Perceval, Gauvain són alguns d’aquests cavallers errants de la ficció, que dibuixa i anima Chrétien de Troyes, els quals estaven predestinats, per a tota una llarga posteritat, a assolir elevades cotes de renom i de fama.Chrétien de Troyes, però, no crea de cap i de nou, no inventa del no-res. S’inspira en materials preexistents, als quals, això sí, dóna una forma nova. Ara bé, al contrari del que podríem pensar, les seves fonts d’informació i de creació no provenen del món de la realitat sinó de mons totalment imaginaris. Aquest gran escriptor se serveix de relats i de contes folklòrics, que circulaven oralment en el seu temps, especialment de contes folklòrics de tradició celta, que devien portar en els seus repertoris aquells joglars itinerants que travessaven el canal de la Mànega, anant i venint constantment de la Bretanya insular a la Bretanya continental. Les obres de Chrétien, com les dels seus continuadors i imitadors, són plenes d’històries de boscos salvatges i inhospitalaris, habitats per personatges estrafets, misteriosos, malvats, per extraordinàries bèsties blanques que, de sobte, prenen rostre humà, per naus que naveguen sense rems ni remadors, per castells amagats darrera d’espessos murs de boira, que apareixen i desapareixen intermitentment als ulls dels cavallers, per estranys ginys que descarreguen tempestes incontrolables o provoquen pluges artificials de llances i fletxes, que l’intrèpid cavaller errant ha d’esquivar […]

Chrétien de Troyes no inventava, sinó que utilitzava contes que ja es coneixien. No creava, tan sols recreava. On era, doncs, l’originalitat de l’escriptor? En la forma. L’autor francès va agafar aquells vells materials (castells boirosos, jardins encantats, nans i gegants, països cristal·lins del més enllà dels quals ningú no pot retornar, etc.) i els va organitzar segons una estructura nova, pensada, treballada, cohesionada. Presentava una cort magnífica, on el rei Artús i la seva esposa, la reina Ginebra, seien al voltant de la Taula Rodona amb tots els seus cavallers, un imperi de pau, on lluïen el bon govern del monarca i les virtuts cavalleresques de tots els seus membres

La cavalleria fou una institució medieval de caire militar o paramilitar que arribà a constituir una autèntica casta privilegiada dins la societat feudal europea. L’ideal cavalleresc (fidelitat, menyspreu del sofriment i de la mort, anhel de glòria) feia compatible la defensa del senyor feudal i la dels febles, a les quals s’afegí més tard la de la religió. Precisament, l’Església transformà la cerimònia d’armar un cavaller en un ritu religiós, d’on deriva l’atribució d’un significat simbòlic a les armes.
En un sentit literal i primitiu, el nom cavaller designava el posseïdor d’un cavall i armes que servia un senyor, amb el qual sovint es lligava per un contracte de fidelitat. Sota l’imperi carolingi, els cavallers reberen compensacions territorials als seus eficaços serveis, i en el segle XII esdevingueren una classe jurídica i hereditària. Amb tot, a la Corona d’Aragó la cavalleria no fou mai un clos hermètic, ans es nodrí, també, de ciutadans i d’homes lliures, armats cavallers per un rei com a premi d’algun servei retut a la corona. En el territori de la Confederació, els cavallers rebien el tractament de magnífic mossèn o de, simplement mossèn, i gaudien de privilegis jurídics i d’exempcions fiscals. La major part d’ells vivien en les seves possessions rurals.

Llanas, Manel i Pinyol, Ramon. “La novel·la cavalleresca, I”, Història de la literatura catalana, 1985, Ed 62/Ed. Orbis (p.117,118)