LES ESCOLES AVISEN: COMPTE AMB EL WHATSAPP… DELS PARES

Cada vegada més escoles aconsellen als pares dels seus alumnes que facin un ús responsable i respectuós dels grups de WhatsApp. Els fòrums, creats sobretot per mantenir el contacte entre les famílies deriven en ocasions en enfrontaments que poden afectar el clima escolar. Els docents adverteixen també que els pares no han de convertir-se en les agendes dels seus fills ni anticipar-se a tots els seus errors

SOLEDAD DOMINGUEZ

Organitzar aniversaris, comprovar quins deures han de portar els nens, acordar, en el cas dels més grans, si poden arribar a casa una mica més tard … Aquests són només alguns dels usos pràctics, que porten sobretot a les mares, a crear grups de Whatsapp per tenir contacte amb totes les famílies de la classe dels seus fills o de l’equip de bàsquet. Però en algunes ocasions, aquests grups són també escenari de discussions de parella, baralles entre famílies o aquelarres contra el professor o l’entrenadora de torn.

Fins al punt que, cada vegada més escoles, inclouen en les seves xerrades d’inici de curs recomanacions perquè els pares facin un bon ús d’aquesta eina. És el cas de l’Escola Pia Sant Antoni de Barcelona, que aprofita les reunions pedagògiques que fan amb els pares a principi de curs per demanar-los que siguin respectuosos en els seus comentaris i, sobretot, que no utilitzin el WhatsApp per assegurar-se que els seus fills no s’obliden dels deures. El director Ramon Verínguez constata que “sovint, els pares volem ajudar tant als nostres fills, que ens deixem créixer ni fer-se autònoms. Si un dia el nen no porta els deures, pot ser bo que la professora li pregunti què ha passat i li recordi que ha de ser responsable de les seves tasques. En canvi, si sempre solucionem això els pares, no els estem ajudant a créixer “. Les mares i els pares, insisteix Verínguez “no podem fer d’agenda dels nostres fills. Ells han d’apuntar els deures i el material que necessitarà i assumir aquesta responsabilitat “. Un altre efecte derivat de la generalització dels grups de pares és com qualsevol incident que passa al centre fa disparar les alarmes de forma immediata al xat. “Abans, diu un professor del CEIP Escola de la Concepció, de Barcelona,” si un nen es queia al pati, al cap d’una setmana tots els pares ho sabien. Ara la notícia d’aquest accident s’expandeix en un minut “. I la immediatesa, “unida a la descontextualització dels missatges”, pot acabar provocant, segons alerta el sociòleg i director del màster d’humanitats de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya), Francesc Núñez, que el grup de WhatsApp es converteixi per unes hores a la plaça pública en què es carrega contra un determinat professor o contra la direcció del centre. “Quan un fa un comentari, explicant que el teu fill ha caigut a l’escola, tu ho fas des del teu context. Pots estar prenent un cafè amb altres pares o de camí a la feina. I en aquest context, el que escrius, té un significat determinat.

Però al enviar al grup de WhatsApp, entra en un espai públic, el teu missatge pot ser copiat i reenviat a altres fòrums, i arriba de forma immediata a altres mòbils, a altres persones que estan en altres contextos i llavors, la informació es llegeix d’formes molt diferents. I això dóna lloc als malentesos, les ofenses, el sentir agredit, el pensar però què diu aquest ?, que s’ha pensat aquesta mare? O què s’han cregut els professors? ”

També són freqüents els malentesos i les discussions entre famílies, que normalment es queden en l’àmbit privat però que, de tant en tant, arriben fins a l’escola. La directora de l’Institut de Llançà, Carmen Barceló explica que no és la primera vegada que ha d’intervenir per evitar que una baralla entre pares afecti el clima del centre. “Hi ha pares que primer actuen i després pensen que la baralla virtual s’ha sortit de mare, llavors ho expliquen al centre. I potser les famílies han arribat a l’insult o fins i tot a l’enfrontament directe, però els seus fills són companys a classe, i s’han de veure cada dia. En algun cas jo he hagut de parlar amb els fills, que solen estar molt avergonyits del comportament dels seus pares, i demanar-los que tinguin més sentit comú que els seus pares i que mantinguin una relació correcta i respectuosa “. Barceló considera que arribats a aquest punt és més fàcil resoldre el conflicte amb els fills d’intentar reconciliar als pares. “Em veig més capaç de convèncer els xavals que als seus pares. Els pares teòricament ja ho saben, però quan a un d’ells li sembla que algú està perjudicant el seu fill, li salten totes les alarmes. I en aquest estat és realment difícil raonar amb ells ”

El sociòleg Francesc Núñez considera que és sobretot “una qüestió de temps” el que les famílies aprenguin a fer un ús més racional d’aquesta eina, que com altres xarxes socials té molts aspectes positius però davant la qual cal ser escèptic. “Tots som molt crítics i diem que la informació que corre per les xarxes socials no està contrastada, i que qualsevol pot mentir. Però en la pràctica, tothom acaba picant i dóna per bones afirmacions que no sabem si són certes. “

PRIMER DIA DE TALLERS

Tot va prenent el seu ritme: projectes, visites al bibliobús, activitats d’aula, … i ara els tallers. El primer dia ha sigut de nervis i de moltes ganes de començar a fer allò que hem triat i que més ens agrada.

Recordeu que els tallers son una bona oportunitat per implicar-vos a la vida de l’escola!

Us deixem algunes fotos del primer dia.

DSC00180 DSC00181 DSC00182 DSC00183 DSC00186 DSC00187 DSC00188 DSC00190 DSC00192  DSC00194DSC00193

Nit Europea de la Recerca 2014 a Barcelona

Edició 2014, ELS REPTES DE LA BIOTECNOLOGIA

Divendres 26 de setembre,
al claustre del Convent Sant Agustí.

Grans i petits, hi esteu tots convidats!

De 5pm a 8pm, podreu de conèixer i parlar amb excel·lents científics, descobrir mirar a través de microscopis, extreure ADN de plantes i separar-lo per electroforesi, aprendre a modelar molècules, gaudir d’exposicions, aprendre com funciona una impressora 3D, participar en debats oberts a públics de totes les edats i moltes coses més!

Com sempre, les activitats que hem dissenyat estan pensades per aprendre de ciència de forma entretinguda i divertida.

A més, aquells estudiants que busquin idees o vulguin contactar amb científics de cara a fer el treball de recerca de batxillerat, poden aprofitar l’ocasió.

A les 7pmtaula rodona per conèixer i debatre els reptes de la biotecnologia i el seu impacte actual. Amb la participació del Dr. Fernando Royo, President de la Fundació Genzyme, del Dr. Pere Arús, investigador del Centre de Recerca Agrigenòmica (CRAG), del Dr. Pablo Cironi, cap de la unitat de transferència de tecnologia del Centre de Regulació Genòmica (CRG) i de la Dra. Montserrat Jorba de l’institut tecnològic LEITAT.  Tot plegat moderat per Laia Arnal, de Biocat.

Si voleu saber-ne més detalls, consulteu:  info
O a través de Facebook o Twitter

Us hi esperem!

Elisa Balducci
www.biocomunicat.com

UNA SIESTA DE DOCE AÑOS.

Interessant article (que ja té els seus anys) del periodista i director de l’ARA, Carles Capdevila.

Us el recomanem!!!

 

Educar debe de ser una cosa parecida a espabilar a los niños y frenar a los adolescentes. Justo lo contrario de lo que hacemos: no es extraño ver niños de cuatro años con cochecito y chupete hablando por el móvil, ni tampoco lo es ver algunos de catorce sin hora de volver a casa.

Lo hemos llamado sobreprotección, pero es la desprotección más absoluta: el niño llega al insti sin haber ido a comprar una triste barra de pan, justo cuando un amigo ya se ha pasado a la coca.

Sorprende que haya tanta literatura médica y psicopedagógica para afrontar el embarazo, el parto y el primer año de vida, y que exista un vacío que llega hasta los libros de socorro para padres de adolescentes, esos que lucen títulos tan sugerentes como Mi hijo me pega o Mi hijo se droga . Los niños de entre dos y doce años no tienen quien les escriba.

Desde que abandonan el pañal (¡ya era hora!) hasta que llegan las compresas (y que duren), desde que los desenganchas del chupete hasta que te hueles que se han enganchado al tabaco, los padres hacemos una cosa fantástica: descansamos. Reponemos fuerzas del estrés de haberlos parido y enseñado a andar y nos desentendemos hasta que toca irlos a buscar de madrugada a la disco. Ahora que al fin volvemos a poder dormir, y hasta que el miedo al accidente de moto nos vuelva a desvelar, hacemos una siesta educativa de diez o doce años .

Alguien se estremecerá pensando que este período es precisamente el momento clave para educarlos. Tranquilo, que por algo los llevamos a la escuela. Y si llegan inmaduros a primero de ESO que nadie sufra, allá los esperan los colegas de bachillerato que nos los sobreespabilarán en un curso y medio, máximo dos. Al modelo de padres que sobreprotege a los pequeños y abandona los adolescentes nadie los podrá acusar de haber fracasado educando a sus hijos. No lo han intentado siquiera.

Los maestros hacen algo más que huelga o vacaciones, y la educación es bastante más que un problema.

Pido perdón tres veces: por colocar en un título tres palabras tan cursis y pasadas de moda, por haberlo hecho para hablar de los maestros, y, sobre todo sobre todo, porque mi idea es -lo siento mucho- hablar bien de ellos.

Sé que mi doble condición de padre y periodista, tan radical que sus siglas son PP, me invita a criticarlos por hacer demasiadas vacaciones (como padre) y me sugiere que hable de temas importantes, como la ley de educación (es lo mínimo que se le pide a un periodista esta semana).

Pero estoy harto de que la palabra más utilizada junto a escuela sea ‘fracaso’ y delante de educación acostumbre a aparecer siempre el concepto ‘problema’, y que ‘maestro’ suela compartir titular con ‘huelga’. La escuela hace algo más que fracasar, los maestros hacen algo más que hacer huelga (y vacaciones) y la educación es bastante más que un problema. De hecho es la única solución, pero esto nos lo tenemos muy callado, por si acaso.

Mi proceso, íntimo y personal, ha sido el siguiente: empecé siendo padre, a partir de mis hijos aprendí a querer el hecho educativo, el trabajo de criarlos, de encarrilarlos, y, mira por donde, ahora aprecio a los maestros, mis cómplices. ¿Cómo no he de querer a una gente que se dedica a educar a mis hijos?

Por esto me duele que se hable mal por sistema de mis queridos maestros, que no son todos los que cobran por hacerlo, claro está, sino los que son, los que suman a la profesión las tres palabras del título, los que mientras muchos padres se los imaginan en una playa de Hawai están encerrados en alguna escuela de verano, haciendo formación, buscando herramientas nuevas, métodos más adecuados.

Os deseo que aprovechéis estos días para rearmaros moralmente. Porque hace falta mucha moral para ser maestro. Moral en el sentido de los valores y moral para afrontar el día a día sin sentir el aprecio y la confianza imprescindibles. Ni los de la sociedad en general, ni los de los padres que os transferimos las criaturas pero no la autoridad.

¿Os imagináis un país que dejara su material más sensible, las criaturas, en sus años más importantes, de los cero a los dieciséis, y con la misión más decisiva, formarlos, en manos de unas personas en quienes no confía?

Las leyes pasan, y las pizarras dejan de ensuciarnos los dedos de tiza para convertirse en digitales. Pero la fuerza y la influencia de un buen maestro siempre marcará la diferencia: el que es capaz de colgar la mochila de un desaliento justificado junto a las mochilas de los alumnos y, ya liberado de peso, asume de buen humor que no será recordado por lo que le toca enseñar, sino por lo que aprenderán de él.