A la senyora Marta, un dia, li va caure una estrella al balcó. Com li havia passat altres vegades que li queien del pis de dalt peces de parament de taula i de llit (o altres de més íntimes), es va enfadar una mica. A dalt hi vivia la senyora Magdalena, que era molt bona persona, però una mica descurada, segons que creia la senyora Marta. La qual, amb un aire de dignitat ofesa, va agafar l’estrella i pujà els graons que la separaven del pis de la senyora Magdalena.
L’estrella era tèbia («la deu haver acabada de planxar», es digué la dama). Va trucar a la porta del pis de dalt i l’obrí la senyora Magdalena.
—Què tal, senyora Marta? Quin goig em fa de veure-la per casa meva. Passi, passi…
I va passar, amb l’estrella a les mans. L’estrella titil·lava, i feia una llum tènue.
—Miri —va dir la senyora Marta—. Li ha caigut «això» al meu balcó. Hi hauria d’anar amb compte, perquè un dia tindrem un disgust.
—Què és «això»? —preguntà la senyora Magdalena.
—Vostè ho ha de saber. Potser és un tapet. Potser un tovalló de puntes. Vostè mateixa…
La senyora Magdalena va agafar l’estrella amb l’extrem dels dits i digué:
—I ara! No ho havia vist mai. Fa llum i crema una mica. D’on ho ha tret?
—Jo diria que m’ha caigut des del seu balcó, tal com m’ha passat altres vegades amb altres coses… De debò que li agrairia molt que ho vigilés.
La senyora Magdalena anava fent giravoltar l’estrella a les seves mans, amb un posat d’estupor.
—Escalfa i brilla —va dir finalment—. No he tingut mai res que s’hi assembli.
—Doncs vostè mateixa… —respongué la senyora Marta—. Al meu balcó no hi cau res que no sigui de dalt.

Sort que, en aquells moments, van trucar a la porta. Era la Diana, que tornava de l’escola. Va deixar una carpeta i un llibre damunt una cadira i, després de saludar polidament la mare i la veïna, va veure l’estrella i exclamà:
—Oh! D’on l’heu treta?
—Ens ha caigut al balcó, i no és del balcó de la senyora Magdalena.
No sabem què és…
—Però si és una estrella! Que no ho veieu?
La nena va agafar-la, i se la passava d’un palmell a l’altre.
L’estrella s’agitava, com un peix de colors si es treu de la peixera.
—Pateix, pobreta —digué la Diana—. L’hem de tornar a engegar de seguida, perquè si no se’ns morirà. Mare: m’hauries de donar un fil llarg, resistent, d’aquells que va comprar el pare per fer volar estels…
La mare, una mica d’esma, va treure un cabdell d’un calaix i va donar-lo a la Diana. La nena va lligar un extrem del cordill en una de les puntes de l’estrella (que en tenia cinc), i va córrer cap al balcó.

—Veniu de seguida! —va dir a les dues senyores—. Hem d’anar de pressa!
Ja vesprejava i feia un bon temps, de cel encara clar. La Diana deixà anar l’estrella, sense desemparar-la del cordill. L’estrella, de moment, semblava que anés a caure, però es va animar sobtadament i emprengué el vol enmig d’una represa d’irradiacions. Quan ja era ben enlaire, la Diana va amollar el fil.
—Ja està —digué la Diana—. Em sembla que ens ha vingut d’un pèl.

Pere Calders (Ed. Barcanova)

Tothom a l’Oest d’Àfrica sap per què els gossos persegueixen els cotxes.

Fa algun temps, quan els cotxes van arribar per primera vegada als camins, un burro, una cabra i un gos van agafar un taxi.
Estaven molt, molt lluny del poblet on vivien.
Quan van arribar al primer poble, el burro va tocar al xofer a l’espatlla. “Aquí baixo jo” va dir. “Quant li dec?”
“Són tres mil francs,” va replicar el taxista.
El burro va pagar, i van romandre en el vehicle la cabra i el gos.

La cabra no va estar-hi molt de temps més. Quan més despistat li va semblar el xofer, va aprofitar per obrir la porta ràpidament i, d’un salt, es va perdre en la malesa.
El gos es va quedar escandalitzat de l’audàcia que havia mostrat la cabra, però quan el taxista se’n va adonar no va dir res.

Per fi el gos va arribar al seu destí. “Quant és?” va preguntar. “Són tres mil francs,” va contestar el taxista.
El gos va treure un bitllet de cinc mil francs. El xofer el va prendre i, amb ràpids moviments, va arrencar el seu cotxe i va sortir cames ajudeu-me, rient amb grans riallades, i deixant al pobre gos amb un pam de nas.

És per això que un burro, una cabra i un gos reaccionen tan diferent en veure a un cotxe acostant-se pel camí.
El burro roman tranquil·lament on es troba, deixant al xofer maniobrar al seu voltant. Sap que ja va pagar, i que no ha fet res roí, per la qual cosa no ha d’avergonyir-se.
Al moment que un carro s’acosta per un camí on es troba una cabra, aquesta escaparà a tota velocitat, perquè sap que no va pagar la tarifa, i que el taxista l’està buscant per a cobrar els seus diners.
Però els gossos passen els dies sencers perseguint cotxes, buscant el xofer que en aquella ocasió els va estafar.

Conte popular original de Mauritània, al nord-oest d’Àfrica

Va passar tan ràpid que no hi vam poder fer res. Vaig mirar l’Albert, ell em va mirar a mi, i vaig dir:
-I ara, què farem?
-No ho sé, no ho sé! -deia l’Albert mentre ficava els dits al forat de la pica.
-Treu els dits -li vaig dir jo, una mica esverada. Crec que en el fons em pensava que els seus dits també desapareixerien per aquell mateix forat.

No entenc encara com va poder passar. Jo havia estat l’encarregada dels peixos el trimestre passat i me n’havia sortit força bé. Era el càrrec que més m’agradava, el més emocionant. Potser la culpa era de l’emoció. M’encantava arribar al lavabo, llençar l’aigua a la pica i notar com els peixets intentaven esmunyir-se entre les meves mans fins que aconseguir agafar-los i posar-los dins un recipient que tenia preparat amb una micona d’aigua, mentre netejava la peixera.

Però aquell dia tot va anar massa ràpid, l’aigua i els peixos van sortir al mateix temps i, en un tres i no res, tot, absolutament tot, aigua i peixos, va marxar per aquell forat, per aquell maleït forat. L’Albert estava blanc, crec que li tremolaven les mans.
-Anna, tu dius a la Montse el que ha passat, digues-li que hem estat nosaltres dos.

Dir a la Montse que havien desaparegut els peixos? Això era impossible! La Montse, la nostra mestra, havia arribat a principi de curs amb els dos peixets, molt contenta i il·lusionada. Sempre he pensat que això de tenir peixos a la classe li feia més gràcia a ella que a nosaltres. Era impossible, no li ho podíem dir. Havíem de buscar una solució.

Vam tornar a a classe amb la peixera plena d’aigua, les herbetes i les pedres. La vam deixar al racó de la natura, darrere de les plantes, i vam seure al nostre lloc com si res. Aviat vam plegar i vam sortir de l’escola. Vaig deixar la cartera a casa, vaig demanar diners a la mare per comprar menjar per als peixos, em vaig trobar amb l’Albert a la botiga d’animals del barri i vam comprar el menjar i dos peixos, els més semblants possible a aquells dos parents seus, que ves a saber on paren. Quan vaig arribar a casa vaig dir a la mare:
-Mira, mare, quins peixets més bufons. Com que ens han sobrat diners, hem pensat regalar-los a la Montse. Estarà contenta, perquè de mica en mica tindrem un bon aquari a la classe.

Vaig notar que a la mare li semblava bé que procurés fer contenta la mestra i m’interessés per portar coses a l’escola. L’Albert i jo havíem quedat que al matí entraríem junts a la classe i ell es posaria davant meu mentre jo treia la bossa d’aigua, que esperava que no es rebentés, de la cartera, i ficava els peixos a la peixera per ocupar el lloc dels desapareguts. Encara que estàvem molt nerviosos, tot va anar bé, no va notar res ningú i el dia va transcórrer amb normalitat.

A les cinc, quan vaig sortir de l’escola, em vaig trobar que la mare estava a la porta. M’estava esperant, teníem hora a l’oculista, i aleshores va aparèixer ella, la Montse, i evidentment ens va saludar. La mare, que és així, li va dir:
-Hola, Montse, com anem? Tot va bé? Que t’han agradat, els peixets que ha portat l’Anna, avui?
Em volia fondre.

Mercè Garcés

Fa quatre mil anys, a les ribes del riu Nil es va forjar la civilització egípcia, una de les més avançades, cultes i riques del món. Els antics egipcis van desenvolupar l’escriptura, la pintura, l’arquitectura, l’agricultura i el comerç fins a fer-los arribar a uns nivells que sorprenen, encara avui dia, per la seva gran perfecció. Gràcies als jeroglífics que ens han deixat als temples i a les tombes dels faraons podem conèixer la grandesa d’aquesta civilització mil·lenària.

Una terra privilegiada per la naturalesa

Egipte ha estat anomenat «el do del Nil». I amb tota la raó. Antigament, quan acabava l’estiu, la neu fosa a les muntanyes llunyanes de l’Àfrica interior arribava a Egipte i l’inundava. Es formava una rica capa de llim o de terreny al·luvial; l’intens color xocolata del llim semblava negre als ulls dels egipcis i, per això, van anomenar el seu país Kemit, que vol dir «la terra negra». Van explotar amb tant d’encert la riquesa del seu sòl, que Egipte aviat es va convertir en el graner de l’antiguitat i, en temps de fam, va poder ajudar altres pobles menys afortunats.
A més de la riquesa aportada pel Nil, la naturalesa va fer un altre regal a Egipte: va formar barreres naturals a cada frontera del país. El mar Mediterrani i el mar Roig s’estenen al nord
i a l’est, respectivament. Cap a l’oest, s’obre l’extensió desolada del desert, mentre que el curs del Nil és ple de cascades i ràpids que impedeixen navegar pel riu cap al sud. D’aquesta manera, els antics egipcis vivien protegits d’atacs estrangers.

Una economia basada en l’agricultura

El blat i l’ordi eren els conreus principals a l’antic Egipte. A banda d’això, però, també cultivaven hortalisses: cebes, enciams i cogombres. Fermentaven cervesa i conreaven vinyes per fer vi, que etiquetaven amb el nom dels anys del faraó regnant. Criaven cabres i ovelles, porcs i bous. El riu Nil els proveïa de peix i d’ocells en abundància, i encara domesticaven oques i ànecs.
El lli també era un conreu important: l’utilitzaven com a matèria primera per teixir els seus
vestits blancs tan característics.
L’economia de l’antic Egipte sempre va girar al voltant de l’agricultura, molt condicionada per la meteorologia i, per tant, per les crescudes del riu. De juny a octubre s’inundaven les ribes i deixaven una terra tan rica en nodriments que no necessitava fertilitzant. La prosperitat del país depenia del fet que la inundació arribés en el moment adequat i portés l’aigua necessària. El que depenia més de les crescudes del riu era l’humil camperol, el fellah, que pagava els impostos de la terra en gra. El Nil era, a més, l’eix de l’activitat comercial: hi transitaven periòdicament, riu amunt o riu avall, vaixells i altres embarcacions amb tota mena de mercaderies.
L’esforç que feien per dominar el Nil es veu en les obres d’enginyeria fetes pels egipcis. Van construir dics de contenció, pous i canals, i mesuraven el nivell de les aigües amb uns instruments anomenats nilòmetres.

Una societat piramidal

Quasi totes les societats han estat comparades amb una piràmide, però cap la representa tan bé com l’egípcia. A dalt de tot hi havia el faraó i immediatament sota seu es trobava un visir o tati, nomenat pel faraó com al seu home de confiança.
D’altra banda, per fer més efectiva la tasca del govern, Egipte es dividia en cèdules administratives bàsiques: els nomós. Cada una era governada per un nomarca, que s’ocupava del seu bon funcionament i del cobrament dels impostos.
La cura de les divinitats corresponia als sacerdots, la classe més rica i la més influent del país. També hi havia els soldats, que en èpoques de pau arribaven fins i tot a transportar pel Nil grans blocs de pedra amb què construïen els temples i les grans piràmides; en alguns casos, els soldats també feien la funció de policia. L’exèrcit no era nombrós i, en cas de guerra, l’engruixien amb mercenaris (generalment esclaus que d’aquesta manera aconseguien la llibertat).
Els artesans, els camperols i els obrers formaven la classe més popular. Els artesans treballaven als tallers reials i als temples, però als pobles petits treballaven a la plaça pública i venien els productes en parades davant de casa seva.

Els escribes

Moltes de les coses que sabem dels egipcis són gràcies als escrits que n’hem trobat a les tombes, tot i que no ha estat fàcil desxifrar-ne l’escriptura. Llegir i entendre els jeroglífics exigeix pel cap baix quinze anys. A Egipte hi havia poca gent capaç d’escriure jeroglífics. Els coneixedors d’aquest llenguatge eren els escribes, però les seves funcions anaven molt més enllà de les de secretaris i comptables, ja que eren, també, pensadors i científics. Els jeroglífics són imatges simplificades dels objectes. Cada objecte es dibuixava pel seu tret més característic: els peixos, de costat, i les tortugues, des de dalt. En el cas dels humans es combinaven diferents punts de vista: el cap, per exemple, es dibuixava de perfil i l’ull, en canvi, de cara.

Robert Steven Bianchi i altres (adaptació)

18  de  setembre

Primer  partit  de  bàsquet  del  curs  i  primera  enganxada  amb  el  ruc  del meu  germà.

–Per  què  l’has  hagut  d’agafar?  –li  dic,  mentre  es  retira  pel  passadís.

–T’he  agafat,  què?  –pregunta  en  Marc  fent  cara  de  no  haver  trencat  mai cap  plat.

–No  dissimulis,  cap  de  suro.  Et  penses  que  no  sé  que  has  estat  tu?

En  Marc  em  mira  com  si  no  sabés  de  què  li  parlo.

–La  bossa  d’esport!  La  bossa  nova,  neta  i  ideal!

–Ah!  Això!  És  a  la  cistella  de  la  roba  bruta.

Li  llanço  una  de  les  meves  mirades  assassines  i  corro  a  buscar-la.  Destapo la  cistella  i  veig  la  meva  bossa.  Però,  què  carai  ha  fet  el  meu  germà  per deixar-la  feta  un  nyap? Agafo  la  bossa  amb  dos  dits  perquè  està  feta  una  autèntica  porqueria: com  si  algú  –en  Marc!– l’hagués  llançada  al  mar  després  d’un  vessament  de petroli.

Em sento a punt d’esclatar. Entra  la  Fernanda, amb l’escombra a la mà, i de seguida entén el que passa. Procura tranquil·litzar-me.

–No  et  preocupis,  Carlota,  la  podem  posar  en  lleixiu  i…

–D’acord,  d’acord,  Fernanda.  Però,  abans,  aniré  a  matar  en  Marc.

–En  Marc  acaba  d’anar-se’n.  Ho  hauràs  de  deixar  per  després,  això  de  fer-lo  miques.

M’assec  a  la  vora  de  la  banyera,  sense  saber  si  posar-me  a  plorar,  a  cridar o  oblidar-me  de  tot  i  preparar-me  per  al  primer  partit  de  la  temporada.

–Arribaràs  tard,  no  t’ho  sembla?

El  comentari  de  la  Fernanda  em  posa  el  coet  al  cul.  Toco  el  dos.  Arribo just  al  partit.

–Carlota,  em  pensava  que  volies  quedar-te  a  casa  –diu  l’entrenador,  fent broma.

Entro  als  vestidors  quan  gairebé  totes  n’estan  sortint.  Em  canvio  a  tot drap.  L’entrenador  decideix  qui  sortirà  al  camp,  qui  es  quedarà  a  la banqueta  i  fa  les  últimes  recomanacions.

Sortim  al  camp…  i  quina sorpresa!  Una  de  les  noies  de  l’altre  equip,  malgrat  la  calor,  porta pantalons  llargs  i  samarreta  de  màniga  llarga.  Durant  uns  segons  em  quedo descol·locada.  Per  què  deu  anar  tan  tapada?  Potser  té  una  malaltia  a  la pell.

De  seguida  me  n’oblido  i  m’implico  de  valent  en  el  partit.  El marcador,  però,  no  ens  va  a  favor.

–No  us  desanimeu,  noies  –ens  diu  l’entrenador–.  La  lliga  tot  just  comença.

Ens  donem  copets  a  l’espatlla  i  ens  posem  a  la  dutxa.  Quan  en  surto,  em trobo  amb  la  jugadora  de  bàsquet  que  duia  els  pantalons  llargs.  Ara  va embolicada  amb  una  tovallola  perquè  també  surt  sota  l’aigua.  M’hi  aturo  i li  pregunto  pel  seu  equip  d’esport,  tan  diferent  del  nostre.  Arronsa  les espatlles  i  em  somriu.

Gemma  Lienas: El  diari  taronja  de  Carlota  (fragment  adaptat)

LA IMPORTÀNCIA  DE L’ENERGIA

Tot el que passa al nostre voltant funciona amb energia.  El sol aporta llum i calor a tots  els éssers vius, els vehicles es mouen gràcies al combustible dels seus dipòsits, i l’electricitat fa funcionar infinitat d’electrodomèstics. Fins i tot els nostres cossos  consumeixen energia química que extreuen dels aliments.  Gràcies a ella podem jugar, treballar i viatjar.

L’energia provoca els  canvis que observem al nostre  voltant, i ha tingut un paper  fonamental en el desenvolupament social i tecnològic de la humanitat.  El seu aprofitament,  utilitzant tecnologies cada vegada més sofisticades, ha permès que la  nostra vida sigui més còmoda i agradable.

L’ENERGIA AL LLARG DEL TEMPS

La primera font d’energia per als éssers humans va ser el menjar.  Aquest, a través de la digestió, es transforma en energia, necessària per a moure els  músculs i en general per a totes les funcions de les cèl·lules del cos. En les primeres èpoques primitives encara no es disposava de tecnologies relacionades amb l’aprofitament de l’energia, excepte el descobriment del foc, que va proporcionar als nostres avantpassats llum, calor i protecció.

En el Neolític apareixen els primers assentaments humans i es desenvolupa la ramaderia  i l’agricultura. La ramaderia està relacionada amb l’aprofitament de la força muscular dels animals.

A l’Edat Antiga s’inventen noves maneres d’aprofitar les fonts naturals d’energia. Apareixen els primers molins de vent i aigua. El transport de l’aigua requereix la construcció de canalitzacions, que ja es feien servir a Mesopotàmia. Les veles dels vaixells permetien aprofitar la força del vent com a font per l’impuls de les naus (energia cinètica).

Durant l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna es van perfeccionar aquestes tècniques, per exemple amb la millora del regatge a través de dics i sínies, fins que arribem a la gran revolució energètica de l’Edat Contemporània. Amb la construcció de motors de vapor i d’explosió, l’energia química dels músculs és reemplaçada per l’energia química que aporta la combustió de carbó o petroli. L’ús de combustibles suposa una manera ràpida i senzilla de produir gran quantitat d’energia, però també desprén els gasos que han causat l’escalfament global.

Una de les més recents fonts utilitzades per produir energia massiva és l’urani, que alimenta les centrals nuclears. Tot i que aquestes centrals produeixen molta més energia que altres, també suposen un gran perill i generen residus que triguen molt de temps en desaparèixer.

FONTS D’ENERGIA RENOVABLES I NO CONTAMINANTS

El deteriorament del nostre entorn natural ha fet que en èpoques recents es busquin fonts d’energia alternatives als combustibles i als minerals radiactius, fonts que, encara que no produeixin tant volum energètic, siguin més netes i no ens amenacin amb el seu esgotament. És així com s’ha fomentat l’ús d’energia hidràulica, eòlica, solar, geotèrmica, extreta de la biomassa, etc. Aquestes són les verdaderes energies del futur, però en tot cas cal que tots plegats ens acostumem a reduir al màxim el consum energètic, estalviant tot el que ens sigui possible.

(Música. Surt la família rica, amb el seu majordom)

PARE: Fa un bon dia per passejar, no trobes?
MARE: Oi, tant! És el dia perfecte per prendre el sol sense cremar-nos, per admirar els colors de la tardor, sense perill d’agafar un constipat ni haver-nos d’abrigar en excés.
PARE: Un dia perfecte. (S’adreça al Majordom que té al costat) Fermí, felicita el Tomàs Molina per haver-nos preparat un dia tan esplèndid, amb el temps ideal.
MAJORDOM: Per demà els senyors voldran un altre dia de sol o preferiren una mica de pluja?
MARE: Com que demà no hem de sortir de casa, en Tomàs pot prendre’s un dia de festa… i que faci el temps que vulgui.
MAJORDOM: Li ho diré, senyora. (se’n va)
NEN 1: Mare, avui podrem jugar una estona?
NENA 2: Va, sí, que fa dies que no juguem!
NENA 3: Em deixareu agafar la nina que em van passar el Reis?
PARE: Jugar, sí, però amb moderació. (toca la campaneta i apareix el jardiner) Els nens volen jugar…
(El jardiner estén un catifa verda)
JARDINER: Herba especialment importada per evitar peladures de genolls; i desinfectada i esterilitzada perquè els nens puguin posar-hi les mans, sense perill. (El jardiner se’n va)
MARE: Només faltaria amb la mar de virus de corren avui dia…!
NENA 3: Jo vull la nina!
(El pare toca la campaneta i entra la mainadera amb una nina)
MAINADERA: Aquí té la seva nina, senyoreta. Avui li hem posat aquest vestidet perquè tocava jugar a fora. T’agrada, reina?
(La nena intenta tocar-la)
MARE: Vigili, Ramona! Verge santíssima, de poc més i la nena… una cosa és jugar-hi i una altra és que toqui amb els dits.
PARE: Que no veu que s’hi podria fer mal?
MAINADERA: Perdonin, jo només…
MARE: Va nena, no ploris, que no ha estat res. Eh, que n’és de maca la nina?
NENA 3: Jo volia agafar-la!
MAINADERA: Ui, això no!. Mira, ara la fem caminar i la nina se’n va a dormir, que ja és tard.
NENA 2: Mama, jo també vull jugar-hi.
NENA 3: No, que la nina és meva.
PARE: Va, no siguis tan egoista, deixa que hi jugui una mica la teva germana.
NENA 3:(es posa a fer morros)
MAINADERA: La nina, abans d’anar a dormir diu bona nit als ocellets i a les nenes maques com vosaltres…. Bona nit, bona nit… (i se’n va).
MARE: Veus com també hi has pogut jugar amb la nina?
NEN 1: I jo què?
(El pare toca la campaneta i apareixen dos homes, un futbolista amb una pilota de futbol i un altre amb un cotxe)
PARE: Avui podràs triar… Què vols, jugar amb la pilota o amb el cotxe?.
NEN 1: Jo vull ser com el Messi!.
PEP GUARDIOLA: Mira, per controlar la pilota l’has de tocar amb la part interior del peu… (el nen fa el gest de voler agafar la pilota)
PARE: Però què fa? Que no ho veu que és un nen petit? Podria fer-se mal! O, qui sap on podria llançar la pilota. Vagi més amb compte.
PEP GUARDIOLA: El teu pare té raó. Ja veuràs, tu no la toquis que jo ja t’ho ensenyo. No has de xutar mai amb la puntera perquè pot anar a parar a qualsevol lloc; sempre s’ha de xutar per la part del costat, veus?
(s’avança la pilota i surt de l’escenari)
MARE: Va, ara descansem una mica que ja és hora de berenar.
NEN 1: I la pilota?
PARE: Nen, ja està bé, eh? És que no en teniu mai prou.

Fragment extret de https://blocs.xtec.cat/teatredescola/

La Vall d’Aran (que els aranesos diuen “Val d’Aran”) està situada al cor del Pirineu axial, a la conca alta del riu Garona. Es troba al nordoest de Catalunya, i una bona part dels seus límits fan frontera amb França. Aquesta vall presenta unes característiques naturals que la diferencien notablement de la resta de Catalunya.

La comarca, amb un relleu muntanyós ple de cims de gran altitud, té una orientació dominant de sud-est a nord-est i això, afegit a l’existència del pla d’Aquitània, permet l’entrada de l’aire humit de l’Atlàntic, que li proporciona un ambient fresc i humit durant tot l’any, amb abundants precipitacions, sobretot als vessants mitjans i alts. Les muntanyes que envolten la vall retenen una gran part de la humitat de l’aire en forma de pluja o neu, i això fa que el fons de la vall presenti un ambient humit, fins i tot a l’estiu. Aquest fenomen és característic de la comarca i no es dóna en cap altre indret de Catalunya. Les peculiaritats climàtiques també van fer que, en el passat, l’acció glacial fos especialment important i a l’actualitat encara hi ha grans glaceres a les seves valls.

El clima atlàntic de la Val d’Aran també ha determinat l’existència d’una vegetació molt específica. A les zones més planes domina el bosc de roure; als vessants inferiors de les muntanyes, les grans extensions de fagedes, avets i boscos de pi silvestre, i als cims més alts, el pi negre i el prat alpí, mentre que als vessants més solans, les fagedes i els avets són substituïts pel roure de fulla gran i el pi silvestre.

La Vall d’Aran, com a comarca pirenenca, no està gaire poblada. Compta amb uns 8.000 habitants censats, tot i que al llarg de l’any s’hi dóna un fort moviment humà a conseqüència del turisme. La població tendeix a concentrar-se al fons de les valls, principalment al voltant de la ciutat de Vielha, capital de la comarca (3.700 h.). Altres poblacions importants són Salardú (1.731 h.) i Bossòst (1.043 h.).

L’activitat econòmica, basada tradicionalment en l’explotació forestal, agrícola i ramadera, ha patit un descens considerable amb l’aparició del turisme, que ha transformat radicalment la vida i la feina dels habitants de la zona. Especialment important és el sector dels serveis, lligat fonamentalment a l’activitat turística, que concentra el seu focus a Vielha i la seva rodalia, i a l’estació d’esquí de Baqueira Beret.

La comarca té altres particularitats. L’aranès, variant del gascó, és la llengua pròpia de la Vall d’Aran i comparteix la cooficialitat amb el català i el castellà. La paraula “aran”, en aranès antic, significa “vall”. La Vall d’Aran, geogràficament, està més oberta cap a França, i ha restat aïllada de la resta de Catalunya durant molt de temps. Potser per aquesta raó ha mantingut la seva llengua i el seu peculiar govern, constituït pel Consell General de la Vall. La comunicació amb la banda espanyola va rebre un fort impuls gràcies a la construcció del Túnel de Viella, de 5.240 m. de longitud, inaugurat l’any 1.948.

Per a la majoria de nosaltres un cometa és com una taqueta boirosa a dalt del cel. Primer sembla com una boirina lluminosa, després, a mesura que va desplaçant-se entre les estrelles durant la nit, esdevé un cos molt més brillant que de mica en mica va perdent la brillantor i, finalment, desapareix.

Però no tothom que veu la cua d’un cometa hi veu el mateix. Abans, algunes persones imaginaven que el cometa era com el cap d’una dona que arrossegava una llarga cabellera. De fet, la paraula cometa ve d’una paraula grega que vol dir ‘cabell’.

Alguns dels cometes tenen un centre rocós. Pot donar-se el cas que xoquin entre ells. També pot passar que un cometa sigui atret per una estrella llunyana; aleshores el moviment del cometa en qüestió pot fer-se més lent, fet que pot provocar la seva «caiguda» en direcció al Sol. A mesura que s’hi acosta el gel s’escalfa i forma un vapor de pols que és el que nosaltres veiem des de la Terra. Com que els cometes estan fets de gel i de pols rocosa sovint reben el nom de «boles brutes de neu».

Després que Isaac Newton va donar a conèixer la llei de la gravetat l’any 1687, el seu amic Edmond Halley es va afeccionar a l’estudi dels cometes. L’any 1682 es va veure un cometa que seguia el mateix recorregut que els cometes vistos els anys 1531 i 1607. Amb la llei de la gravetat, va demostrar que allò que semblaven tres cometes, en realitat n’era només un, que viatjava al voltant del Sol seguint una òrbita força gran que durava uns 76 anys. Va preveure que el cometa retornaria l’any 1758 seguint la mateixa trajectòria d’altres vegades. La seva previsió va ser gairebé correcta. El cometa va tornar a passar l’any 1759. Va ser llavors que se’l va batejar amb el nom de cometa Halley.

Des d’aleshores, el Halley s’ha tornat a veure els anys 1835, 1910 i 1986. Abans que Halley descobrís l’òrbita dels cometes, la gent creia que els cometes eren un senyal enviat pels déus avisant d’algun fet futur. Com que la cua s’assemblava a la cabellera d’una dona, o a una espasa, creien que el senyal significava la vinguda d’una guerra o un desastre. Quan apareixia un cometa gran, les esglésies s’omplien de gom a gom i les campanes repicaven. Fins fa ben poc la gent encara s’espantava; l’any 1910 semblava que la terra passaria a través de la cua del cometa Halley. Molta gent es pensava que allò fóra la fi del món. Però la cua de Halley, com la de tots els cometes, és només pols. A la Terra, no li va passar res.

Cada vegada que un cometa es mou a prop del Sol, una part de la seva composició gelada s’evapora i forma el cúmul de pols de la cua. Aquest material no torna mai al cometa. Amb el pas dels anys, el cometa s’encongeix, i després de passar-hi una o moltes vegades s’exhaureix tota la seva composició gelada. Si el cometa té un centre rocós, sembla un meteorit més volant per l’espai. Si no té centre rocós, senzillament desapareix i deixa només un núvol de pols. De fet, els astrònoms han seguit la desaparició d’algun cometa. Quan desapareix ja no passa regularment a la vora de la Terra. El cometa ha mort.

Isaac Asimov: El Halley i altres cometes. Editorial Cruïlla