El món de les olors

Ciutat de Colònia (Alemanya)

Un cop el cabell net, no és inusual posar-hi aigua de colònia abans de pentinar-lo. El més probable, però, és que no ens hi posem el líquid que té el privilegi de dur aquest nom. La vertadera aigua de Colònia va ser creada a la ciutat alemanya d’aquest nom, al segle XVIII. Ho va fer un químic i comerciant procedent del nord d’Itàlia anomenat Giovanni Maria Farina. Hi ha qui creu que, en realitat, va comprar la fórmula a un venedor ambulant.

Antigament, les aigües perfumades s’obtenien tot extraient destil·lats de planta amb aiguardent. Més tard, es fabricaren a partir d’essències i el seu contingut en alcohol va augmentar molt. Per això es van anomenar alcoholats aquests perfums. Els productes amb menys alcohol s’anomenaven aigües. D’aquí que quan Farina va difondre el seu invent, que tenia menys alcohol que d’altres, entrés en el grup de les aigües.

Modernament, seguim anomenant aigua de colònia –o simplement colònia– molts líquids perfumats que no tenen més relació amb el de Farina que la pertinença al mateix grup. En canvi, les anomenades aigües de lavanda contenen més alcohol i essència de flors de lavanda, a més d’hidrolat de lavanda. A més, també s’hi han incorporat altres components per tal de donar una oferta més variada.

L’aigua de colònia i els líquids que denominem amb aquest nom, encara que no ho siguin, ens han introduït en el món dels perfums. Aquests tenen una història ben antiga, ja que s’han descobert recipients amb perfum a ruïnes de l’antic Egipte que tenen 6000 anys d’antiguitat.

Antic alambí.

Durant l’edat mitjana, els perfums es van sofisticar gràcies a l’alambí, aparell inventat pels àrabs que servia per a destil·lar. Això permetia extreure de moltes flors les substàncies responsables de la seva aroma. Més tard, amb el descobriment de la purificació de l’alcohol per part d’Arnau de Vilanova, al segle XIV, les substàncies es van poder extreure més fàcilment.

Adaptat de La química de cada dia.
Xavier Duran i Maria Dolors Martínez. Ed. Pòrtic.

Un mal dia

La Marta avui sembla que s’ha llevat amb el peu esquerre. Al matí, anant cap a l’escola, se li ha trencat la motxilla i li ha caigut tot pel terra. Naturalment, ha arribat tard, i la mestra li ha cridat l’atenció davant de tothom. A l’hora del pati li han donat un cop de pilota i la cara li ha quedat com un tomàquet. I ara només li faltava la seva mare donant-li instruccions sobre com cal que organitzi la festa del seu aniversari.

-Que ets empipadora, mare! No vull convidar l’Oriol! Sempre es posa amb les nenes.
-Jo penso que l’has de convidar perquè és del teu grup i es podria enfadar -li contesta la mare.
-Tant m’és! També ell ens fa enfadar a nosaltres amb el que diu.
-Pensa que tot i amb l’Oriol sou el doble de nenes i convé que hi hagi barreja.
-Però, mare, l’Arnau m’ajuda sempre, en Pep és molt divertit, l’Òscar és un bon noi i en Carles sap organitzar molt bé els jocs; en canvi l’Oriol…
– Dona, em sap greu per aquest nen.
– Com vulguis, però no li farem cap cas! -conclou la Marta, amb un to que indica que ja ha dit tot el que havia de dir.

La mare es queda mirant la seva filla, que va d’un lloc a l’altre de l’habitació sense fer res. “Quan aquesta noia està de mala lluna, no hi ha res a fer”, pensa. I se’n recorda que cal portar el gos al veterinari.

La màquina del professor Armand

SINOPSI

El Professor Armand ha creat una màquina per poder viatjar en el temps. Un grup dels seus alumnes entra al laboratori i, sense voler, serà el primer en provar-la. La màquina els portarà a conèixer al Comte Guifré “el Pilós”. El nens i nenes viuran aventures, perills i descobriran una confabulació que pot canviar la història.

 

ESCENA 1
(Per la dreta entra el PROFESSOR Armand; va cap al seu invent i comença a donar-li els últims retocs. En aquest moment entra l’ALEIX per la dreta)
ALEIX: (Entrant, per la dreta) Perdó!
PROFESSOR: (Tapant el seu invent) Eh? Sí, passa. Què volies?
ALEIX: Volia saber si el treball de ciències, l’hem de donar demà?
PROFESSOR: (Atabalat) Quin treball?
ALEIX: Vostè va dir de portar-li un objecte del passat, i explicar per què es feia servir.
PROFESSOR: Ah, sí! És clar! (Més tranquil) Doncs demà, porteu-lo tots demà.
ALEIX: (Mirant la màquina) Què és això, professor?
PROFESSOR: (Espantat) No res, un màquina de… de… mirar la pressió de… l’aigua.
ALEIX: Ah, és per això! (Sortint per la dreta) Doncs, fins demà.
PROFESSOR: Fins demà. (Descansant) Uf! Quin espant, una mica més i m’enxampa. (Continua donant els últims retocs) Ja està a punt de funcionar. D’aquí una estona vindré, quan no hi hagi ningú a l’escola. (Orgullós pel seu invent) Jo seré el primer a provar-la. (La torna a tapar-la i surt d’escena per l’esquerra).

ESCENA 2
(L’ALEIX torna a treure el cap per la dreta, aquesta vegada en companyia de l’ARNAU. Vigilant que ningú no els miri, van cap a la màquina, la destapen i comencen a mirar tots el botons).
ALEIX: (Xafarder) Per a què deuen servir aquest botons? (Comença a tocar-los) Aquí posa “anys”.
ARNAU: Sí, però només hi ha quatre zeros.
ALEIX: (Fent el gest de boig amb el dit) Aquest professor. (Obrint la porta de la màquina) Mira, per aquí es pot entrar!
ARNAU: Què hi ha dintre?
ALEIX: No res. (Pensant) Escolta, fem una cosa, quan jo tanqui la porta, tu prems el botó vermell. Què et sembla, de posar-la en marxa? Va, vinga, provem-ho! Va!
ARNAU: N’estàs segur? No passarà res?
ALEIX: Què ha de passar? No siguis covard.
ARNAU: (Ofès) Jo, covard? Ara veuràs, passa i tanca la porta. (L’ALEIX ho fa) Estàs preparat? A la una, a les dues i a les tres. (Prem el botó)
(En aquest moment tota la màquina es posa en moviment i en comença a sortir fum. Quan s’atura, l’ARNAU obre la porta i L’ALEIX no hi és dintre).
ARNAU: (Molt espantat) Aleix, on ets? (Mira als costats de l’escenari, buscant ajuda) Socors, que algú m’ajudi. (Sense voler-ho prem un altre cop el botó vermell) Oh no! (Espantat) Un altre cop he pitjat el botó vermell. (La màquina es posa en marxa i l’ARNAU surt d’escena, per la dreta, molt espantat) Qui ens manaria…

Vicente Cañón