Teseu era fill d’Egeu, rei d’Atenes, i de la filla del rei de Trezena, un home savi i just, a la cort del qual es va educar. 

El rei Egeu havia ordenat que no enviessin el seu fill a Atenes, fins que no fos capaç d’aixecar una roca sota la qual havia amagat la seva espasa. Teseu era molt valent i volia imitar Hèrcules, l’heroi de qui explicaven unes proeses extraordinàries. Així que va haver complert setze anys ja es va veure amb cor d’alçar la roca sota la qual hi havia l’espasa del seu pare. Se la va cenyir i se’n va anar cap a Atenes. 

El seu pare va estar molt content de veure’l, i li va explicar que els atenesos, com a tribut d’una guerra que havien perdut amb el rei Minos, de Creta, li havien d’enviar cada any sis nois i sis noies, que servien d’aliment a un monstre que es deia Minotaure, i que era mig home i mig toro. El Minotaure vivia dins un laberint construït per l’arquitecte Dèdal. Des de dins, era impossible de trobar la sortida. 

Teseu va dir al seu pare que volia ser un dels sis nois que aquell any havien d’enviar a Creta. De primer, el rei s’hi va oposar, però al final no va tenir més remei que resignar-se. 

L’arribada a Creta dels sis nois i les sis noies d’Atenes era esperada cada any amb molta expectació. Ariadna, la filla del rei, es va fixar en la noble presència de Teseu i se’n va enamorar. Li va donar un cabdell de fil, perquè l’anés descabdellant i, si vencia el monstre, pogués sortir del laberint seguint el fil del cabdell. 

Quan Teseu va trobar el Minotaure, la lluita entre ells va ser terrible. Però Teseu era jove i valent i, armat amb una bona espasa, va poder matar el Minotaure. Després, seguint el fil del cabdell d’Ariadna, va aconseguir sortir del laberint. Ariadna l’esperava a la sortida i, tots dos, es van embarcar a la nau i van salpar cap a Atenes. 

Teseu i Ariadna, en la seva ruta cap a Atenes, van fer una parada a l’illa de Naxos. Però aleshores Teseu no es va comportar com hauria calgut. Aprofitant el son de la noia es va embarcar tot sol i la va abandonar. Ariadna, quan es va despertar, es va fer un bon tip de plorar. Però va passar el déu Bacus, se’n va enamorar i s’hi va casar. 

Teseu va arribar a Atenes, feliç del final de l’aventura, però es va entristir en saber que el seu pare havia mort. Tot i així, immediatament va ser coronat rei d’Atenes i durant el seu regnat va donar al poble lleis sàvies i justes. 

Albert Jané: La història de Teseu (adaptació).

Durant milers i milers d’anys les zebres han transmès la seva saviesa a les seves filles. Cada generació ha perfeccionat l’anterior, les zebres ben ensenyades han prosperat, i s’han reproduït, i per això hi ha milions de zebres a la sabana. Un dia com qualsevol altre, una zebra com qualsevol altra té set. I mentre s’apropa a la bassa recorda la primera lliçó que va aprendre de la seva mare:

Quan beguis, no et refiïs. Els lleons s’amaguen pels voltants dels abeuradors, aprofiten que tens el cap cot i estàs distreta. Sigues prudent: dreça les orelles i gira-les per escoltar el que no pots veure.

La lliçó li salva la vida. D’entre uns matolls de color crema salta un cos de color crema. Una massa felina de músculs i tendons, urpes i ullals, dirigits i coordinats per un instint assassí. Afortunadament és temporada seca. En el moment d’agafar impuls per al gran salt, la bèstia trepitja una branqueta. Amb el petit espetec n’hi ha prou perquè la zebra es giri i fugi.

Per regla general els lleons es cansen aviat. Si pots escapolir-te de la primera embranzida no hauràs de patir gaire. Per als lleons caçar zebres és una activitat més aviat esportiva i de seguida se n’avorreixen.

La zebra s’adona que per desgràcia no la persegueix un lleó. És una lleona. Les lleones són més perseverants, molt més, perquè en depenen els cadells dels lleons. Fins i tot és possible que la lleona estigui tan desesperada com la zebra. Aquelles quatre potes poderoses no renuncien i li van al darrere, els ullets de la fera clavats en les natges de la zebra.

L’aire que respira li crema els pulmons. Les cuixes li tremolen d’angoixa i de fatiga. La seva última esperança és que ara corre per espais oberts i la lleona encara està entretinguda baixant les roques. Això li permet guanyar terreny. Però és només un miratge. Quan la bèstia toca terra, accelera i redueix les distàncies a una velocitat prodigiosa. La zebra sap que tot s’acaba.

La zebra sent un renill. El pànic la dominava tant que ni havia vist que molt a prop hi havia una congènere. Es mou en la seva direcció per demanar-li auxili, sense esma. Però quina ajuda pot oferir-li una zebra vella, mig coixa i guenya? A més, la zebra vella, coixa i guenya, que també ha vist la lleona, fuig tan de pressa com pot, que no és gaire.

Durant uns moments, sota la capa del sol, en tota la immensa extensió de la sabana, per a la zebra no existeix res més que ella i la zebra coixa, guenya i vella. Corren en paral·lel. Tots dos animals es freguen amb la pell dels flancs. La zebra avança la zebra vella. La supera. Un moment després, el soroll rítmic de les vuit potes és interromput per un esclat de fúria. La zebra no mira enrere. No ho veu, ho sent: la zebra coixa ha caigut, abatuda, i la lleona li clava les mandíbules al coll.

L’endemà, davant de les altres zebres, plorarà de llàstima. I serà un plor sincer. Però ella és viva. Viva. I ha après la lliçó suprema de la sabana, que transmetrà a la seva filla. I aquesta lliçó no té res a veure amb els lleons. Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana és que n’hi ha prou de córrer més que una altra zebra.

Albert Sánchez Piñol: Tretze tristos tràngols (adaptació)

Quan jo era petit al meu pare li agradava explicar-me faules. En tenia un gran repertori, però n’hi havia una d’especial, una que me la relatava molt sovint. De tant que me la va repetir va entrar a formar part del meu pòsit personal aquell que, amb el temps, m’ha fet ser com sóc ara. Avui, que tinc un d’aquells dies que no vols tenir mai, aquells dies en que estàs tristot, decebut i desenganyat, les circumstàncies m’han fet recordar la vella, i bella, història del meu pare. Aquí la teniu.

Una nit d’estiu un gos va al riu a beure aigua, a la mateixa hora un llop s’acosta al riu amb les mateixes intencions. S’ensumen i es fan amics. Cada dia es troben al mateix lloc, parlen de tot una mica. Els dos animals són de la mateixa alçada; el llop és prim, en canvi el gos és gras. El llop sempre té gana, el gos, al contrari, no en té mai. Un dia el llop li pregunta al gos per què està sempre tan tip i el gos li explica que els homes l’alimenten, que sempre té un plat ple de menjar.

Passen els dies i l’amistat cada dia és més gran. Però el llop està cada cop més prim: la sequera ha foragitat els animals del bosc i hi ha poca cacera. El llop té molta gana. El gos, en canvi, continua gras, no té problemes per atipar-se cada dia. Com que el gos i el llop són grans amics, el gos proposa al llop que vagi a viure amb ell a la granja del humans. El llop diu que s’ho pensarà. Es segueixen veient nit rere nit. El llop segueix patint gana, cada dia que passa ho té més clar: anirà a viure amb el gos. El gos està encantat, per fi podrà estar amb el seu amic durant tot el dia. Comencen a fer plans, en parlen durant nits i nits.

Com sabeu, la creació del món està contada de diferent manera segons les creences de cada poble i de cada cultura. Aquí tens dos mites diferents de dues cultures llunyanes que ens parlen d’aquests fets.

Segons un mite xinès, la primera criatura de l’univers va ser Pangu (o P’an-ku), un gegant que va néixer del caos que era fosc i tenia forma d’ou. Pangu va partir l’ou i així va separar el cel de la terra i aguantà el cel en alt amb les mans. Quan Pangu va veure el seu treball fet va decidir descansar i va morir. El seu ull esquerre es va convertir en el Sol i el dret, en la Lluna. Cada membre del seu cos es convertí en un element diferent de la Natura.

Segons el mite maori de la creació, Rangi (el cel) i Papa (la terra) estaven inseparablement entrellaçats. Un dels seus fills, Tanemahuta, déu del bosc, empentà el cel cap amunt amb el cap i la terra cap avall amb els peus; i així separà els seus pares. Arran de la separació, un altre dels fills, el déu de la tempesta Tawhiri-matea, es posà de part de Rangi i llançà tempestes i vendavals sobre la resta de germans, que havien romàs amb Papa. Un d’aquests, Tu-matavenga, el déu guerrer, se li enfrontà però no va poder derrotar-lo; a partir d’aquest moment, Tawhiri-matea es féu càrrec del cel. Els maoris afirmen que, durant el prolongat combat entre els germans, el déu de la tempesta inundà la terra i així es formaren les illes de l’oceà Pacífic.

Es tracta d’un joc que, segons els llocs, s’anomena també treset, treset en ratlla o renglera en treseta. Hi juguen dues persones.

Material necessari:

• un tauler o un dibuix amb l’esquema del dibuix
• 3 peces menudes del mateix color
• 3 peces menudes d’un color diferent (poden ser també diferents objectes petits)

Instruccions del joc:

1. El primer jugador ha de posar la seva peça just en el punt central.
2. El segon jugador ha de col·locar la seva en un dels punts on conflueixen les línies.
3. Correlativament, ambdós jugadors han d’anar posant les seves peces en distints punts de confluència.
4. Durant la partida, cada jugador ha d’anar movent alternativament les seves peces.
5. Guanya el primer jugador que fa tres en ratlla, és a dir, el que col·loca les seves tres peces en línia recta.

Fa molt, molt de temps, a la pròspera ciutat d’Hamelin, va succeir una cosa molt estranya: un matí, quan el seus satisfets habitants van sortir de les seves cases, varen trobar els carrers envaïts per milers de ratolins que rondaven per totes bandes, devorant, insaciables, el gra dels seus graners i el menjar dels seus rebosts.
Ningú acabava de comprendre la causa d’aquesta invasió, i el que era encara pitjor, ningú sabia què fer per tal d’acabar amb aquesta plaga tant irritant.
Per més que pretenguessin exterminar-los o, com a mínim, foragitar-los, semblava que cada vegada venien més i més ratolins a la ciutat. Tal era el nombre de ratolins que, dia rere dia, s’apoderaven dels carrers i les cases, tant que fins i tot els mateixos gats fugien espantats.

Davant la gravetat de la situació, les autoritats i persones més importants de la ciutat, que veien perillar les seves riqueses per la voracitat dels ratolins, van convocar el Consell i digueren: “Donarem cent monedes d’or a qui ens deslliuri dels ratolins”.
Poc després es va presentar davant seu un flautista taciturn, alt i mal girbat, a qui ningú havia vist mai abans, i els digué: “La recompensa serà meva. Aquesta nit no quedarà ni un sol ratolí a Hamelin”.
Dit això, va començar a passejar pels carrers i, mentre passejava, tocava amb la seva flauta una meravellosa melodia que encantava els ratolins, que sortint dels seus amagatalls seguien com hipnotitzats les passes del flautista que tocava incansable la seva flauta.
I així, caminant i tocant, els portà a un lloc molt llunyà, tant que des d’allà ni tan sols es veien els murs de la ciutat.
Per aquell lloc passava un riu i, en intentar creuar-lo per seguir el flautista, tots els ratolins van morir ofegats.
Els hamelinesos, en veure’s per fi lliures de les voraces tropes de ratolins, van respirar alleujats.

Ja tranquils i satisfets, van tornar als seus pròspers negocis, i tan contents estaven que organitzaren una gran festa per a celebrar el feliç desenllaç, menjant excel·lents viandes i ballant fins molt entrada la nit.
Al matí següent, el flautista es va presentar davant el Consell i reclamà als prohoms de la ciutat les cent monedes d’or promeses com a recompensa.
Però aquests, deslliurats ja del seu problema i cecs per la seva cobdícia, li van contestar : “Ves-te’n de la nostra ciutat! O potser et pensaves que pagaríem tant d’or per tan poca cosa com tocar la flauta?”.
I dit això, els prohoms del Consell d’Hamelin li donaren l’esquena, tot esclatant a riure.

Furiós per l’avarícia i el desagraïment dels hamelinesos, el flautista, igual que féu el dia anterior, va començar a tocar una dolcíssima melodia una i altra vegada, insistentment.
Però aquesta vegada no eren els ratolins qui el seguien, sinó els nens de la ciutat, els quals, hipnotitzats per aquell so meravellós, anaven darrera de les passes de l’estrany músic.
Agafats de la mà i somrients, formaven una gran filera, sorda als precs i crits dels seus pares que, en va, entre plors de desesperació, intentaven impedir que seguissin al flautista.
Res aconseguiren i el flautista se’ls endugué lluny, ben lluny, tan lluny que ningú sabia on, i els nens, a l’igual que els ratolins, mai més tornaren.
A la ciutat, només hi quedaren els seus opulents habitants i els seus rebostos plens i ben proveïts de viandes, protegides per les seves sòlides muralles i un immens mantell de silenci i tristesa.
I això fou el que succeí fa molts, molts anys, en aquesta deserta i buida ciutat d’Hamelin, on, per més que busqueu, mai hi trobareu ni un ratolí ni un nen.

Hans Christian Andersen

Mare,
per què la Lluna és tan clara?
Perquè el fred de l’espai
li ha empolsimat la cara.

Pare,
per què un ocell vola?
Perquè l’aire juganer
cel amunt el bressola.

Avi,
per què s’enlaira un avió?
Perquè ha volgut ser gavina
i trobar el llunyà horitzó.

Àvia,
per què la sang és vermella?
Perquè ha triat de les flors
l’esclat i el color de rosella.

No em van ensenyar
a ser un científic
però em donaren
ales de poeta.

Lola Casas

Parlem d’obesitat quan el contingut de teixit adipós o greix del cos d’una persona és excessiu. Aquesta situació, és ben sabut, té uns efectes negatius sobre la salut. Ara bé, si l’obesitat es presenta ja des de la infantesa, les conseqüències poden ser més greus.

Les causes de l’obesitat són diverses, des de factors genètics que heretem dels nostres pares, a factors de l’entorn que podem canviar amb més facilitat: la dieta que fem i l’energia que gastem.

L’evolució de l’home s’ha produït en una situació d’escassetat d’aliments i molta activitat física, on els dipòsits de greix eren un avantatge. La situació actual en la societat occidental és ben diferent: la nostra dieta té un excés de calories, un excés de greixos, i cada vegada la nostra vida és més sedentària.

S’ha observat que entre els infants i adolescents ha disminuït de manera clara l’activitat física: hi ha estudis que indiquen que només un de cada quatre nens i nenes fa esport de manera regular. Els hàbits associats a l’ús de la televisió, internet i els videojocs han contribuït a aquest canvi. Hi ha una correlació clara entre les hores de mirar la televisió i el sobrepès, especialment en nens i adolescents.

Revista Eureka. Novembre 2006

Malgrat ser de nit, el bosc mai està quiet ni silenciós. Sempre hi ha alguna cosa o algú que treballa, que busca aliment, que busca repòs, que busca parella o companyia. El bosc sempre és viu, mai descansa.

A la vora d’una clariana, on la llum de la lluna s’hi passejava tranquil·lament, hi arrelava ben aferrat al terra des de feia molts anys un esplèndid roure. Li agradava conversar amb els altres companys del bosc. Vora seu jeia la més viva de totes les bèsties del bosc, la guilla, vigilant de no aixafar un rovelló ferm i valent que treia el cap per sobre la pinassa humida. Davant seu una pedra molt vella, escoltava pacientment.

—Si no fos per les plantes, el bosc no existiria —deia el roure amb la seva veu profunda i pausada—. Nosaltres donem aliment i aixopluc als animals i als bolets. Amb les nostres arrels aguantem la terra i les pedres i així quan plou l’aigua no se les emporta muntanya avall. Sense les plantes no podríeu viure i tot el que ens envolta seria un desert.

—No és pas veritat que sigueu els més importants del bosc —va dir la guineu, tota neguitosa—. Sort dels animals en teniu tots plegats, que escampem les llavors de les plantes i ens mengem les plantes sobreres per aclarir el bosc. També remenem el terra perquè pugueu arrelar millor i els fongs puguin escampar els seus filaments per entre la fullaraca. Sense nosaltres el bosc seria tant espès que no hi podria néixer cap planta nova i és moriria de vell. Sense els animals el bosc no tindria vida.

—I dels fongs, que en sabeu vosaltres? —va exclamar el rovelló, impacient per posar-hi cullerada a la conversa—. Qui netejaria el bosc de fulles, branques i animals morts? Els bolets també donem aliment a moltes bèsties. Sense nosaltres el bosc seria un munt de brutícia i la terra s’empobriria tant que no podria alimentar les plantes. Som molt petits, els fongs, ningú ens veu quan volta pel bosc, però som els més importants.

—I nosaltres, els que no tenim vida: el sol, l’aire, l’aigua, la terra, les pedres… Us donem la llum tan necessària, ens respireu. Ens hi arreleu i ens trepitgeu. Ens feu caus i ens xucleu els minerals. Nosaltres retenim i guardem l’aigua de la pluja que tanta falta us fa a tots. Si no hi fóssim, cap de vosaltres podríeu viure i el bosc no hi seria. Nosaltres som els més antics i els més importants pel bosc.

La conversa va durar tota la nit. La lluna va fer tot el volt fins amagar-se per ponent, deixant pas als primers sospirs de la llum del sol, que treien el cap per llevant. El roure, la guilla, el rovelló i la pedra van deixar de parlar. Estaven cansats i no s’havien posat d’acord. Quin és el més important? Ho són tots?

El Cavall Bernat

El timbaler del Bruc