A la senyora Marta, un dia, li va caure una estrella al balcó. Com li havia passat altres vegades que li queien del pis de dalt peces de parament de taula i de llit (o altres de més íntimes), es va enfadar una mica. A dalt hi vivia la senyora Magdalena, que era molt bona persona, però una mica descurada, segons que creia la senyora Marta. La qual, amb un aire de dignitat ofesa, va agafar l’estrella i pujà els graons que la separaven del pis de la senyora Magdalena.
L’estrella era tèbia («la deu haver acabada de planxar», es digué la dama). Va trucar a la porta del pis de dalt i l’obrí la senyora Magdalena.
—Què tal, senyora Marta? Quin goig em fa de veure-la per casa meva. Passi, passi…
I va passar, amb l’estrella a les mans. L’estrella titil·lava, i feia una llum tènue.
—Miri —va dir la senyora Marta—. Li ha caigut «això» al meu balcó. Hi hauria d’anar amb compte, perquè un dia tindrem un disgust.
—Què és «això»? —preguntà la senyora Magdalena.
—Vostè ho ha de saber. Potser és un tapet. Potser un tovalló de puntes. Vostè mateixa…
La senyora Magdalena va agafar l’estrella amb l’extrem dels dits i digué:
—I ara! No ho havia vist mai. Fa llum i crema una mica. D’on ho ha tret?
—Jo diria que m’ha caigut des del seu balcó, tal com m’ha passat altres vegades amb altres coses… De debò que li agrairia molt que ho vigilés.
La senyora Magdalena anava fent giravoltar l’estrella a les seves mans, amb un posat d’estupor.
—Escalfa i brilla —va dir finalment—. No he tingut mai res que s’hi assembli.
—Doncs vostè mateixa… —respongué la senyora Marta—. Al meu balcó no hi cau res que no sigui de dalt.
Sort que, en aquells moments, van trucar a la porta. Era la Diana, que tornava de l’escola. Va deixar una carpeta i un llibre damunt una cadira i, després de saludar polidament la mare i la veïna, va veure l’estrella i exclamà:
—Oh! D’on l’heu treta?
—Ens ha caigut al balcó, i no és del balcó de la senyora Magdalena.
No sabem què és…
—Però si és una estrella! Que no ho veieu?
La nena va agafar-la, i se la passava d’un palmell a l’altre.
L’estrella s’agitava, com un peix de colors si es treu de la peixera.
—Pateix, pobreta —digué la Diana—. L’hem de tornar a engegar de seguida, perquè si no se’ns morirà. Mare: m’hauries de donar un fil llarg, resistent, d’aquells que va comprar el pare per fer volar estels…
La mare, una mica d’esma, va treure un cabdell d’un calaix i va donar-lo a la Diana. La nena va lligar un extrem del cordill en una de les puntes de l’estrella (que en tenia cinc), i va córrer cap al balcó.
—Veniu de seguida! —va dir a les dues senyores—. Hem d’anar de pressa!
Ja vesprejava i feia un bon temps, de cel encara clar. La Diana deixà anar l’estrella, sense desemparar-la del cordill. L’estrella, de moment, semblava que anés a caure, però es va animar sobtadament i emprengué el vol enmig d’una represa d’irradiacions. Quan ja era ben enlaire, la Diana va amollar el fil.
—Ja està —digué la Diana—. Em sembla que ens ha vingut d’un pèl.
Pere Calders (Ed. Barcanova)
Fa algun temps, quan els cotxes van arribar per primera vegada als camins, un burro, una cabra i un gos van agafar un taxi.
La cabra no va estar-hi molt de temps més. Quan més despistat li va semblar el xofer, va aprofitar per obrir la porta ràpidament i, d’un salt, es va perdre en la
Per fi el gos va arribar al seu destí. “Quant és?” va preguntar. “Són tres mil francs,” va contestar el taxista.
Va passar tan ràpid que no hi vam poder fer res. Vaig mirar l’Albert, ell em va mirar a mi, i vaig dir:
No entenc encara com va poder passar. Jo havia estat l’encarregada dels peixos el trimestre passat i me n’havia sortit força bé. Era el càrrec que més m’agradava, el més emocionant. Potser la culpa era de l’emoció. M’encantava arribar al lavabo, llençar l’aigua a la pica i notar com els peixets intentaven
Però aquell dia tot va anar massa ràpid, l’aigua i els peixos van sortir al mateix temps i, en un tres i no res, tot, absolutament tot, aigua i peixos, va marxar per aquell forat, per aquell
Dir a la Montse que havien desaparegut els peixos? Això era impossible! La Montse, la nostra mestra, havia arribat a principi de curs amb els dos peixets, molt contenta i il·lusionada. Sempre he pensat que això de tenir peixos a la classe li feia més gràcia a ella que a nosaltres. Era impossible, no li ho podíem dir. Havíem de buscar una solució.
Vaig notar que a la mare li semblava bé que procurés fer contenta la mestra i m’interessés per portar coses a l’escola. L’Albert i jo havíem quedat que al matí entraríem junts a la classe i ell es posaria davant meu mentre jo treia la bossa d’aigua, que esperava que no es rebentés, de la cartera, i ficava els peixos a la peixera per ocupar el lloc dels desapareguts. Encara que estàvem molt nerviosos, tot va anar bé, no va notar res ningú i el dia va
A les cinc, quan vaig sortir de l’escola, em vaig trobar que la mare estava a la porta. M’estava esperant, teníem hora a l’oculista, i aleshores va aparèixer ella, la Montse, i evidentment ens va saludar. La mare, que és així, li va dir:
Fa quatre mil anys, a les ribes del riu Nil es va forjar la civilització egípcia, una de les més avançades, cultes i riques del món. Els antics egipcis van desenvolupar l’escriptura, la pintura, l’arquitectura, l’agricultura i el comerç fins a fer-los arribar a uns nivells que sorprenen, encara avui dia, per la seva gran perfecció. Gràcies als jeroglífics que ens han deixat als temples i a les tombes dels faraons podem conèixer la grandesa d’aquesta civilització
Egipte ha estat anomenat «el
El blat i l’ordi eren els conreus principals a l’antic Egipte. A banda d’això, però, també cultivaven hortalisses: cebes, enciams i cogombres.
Quasi totes les societats han estat comparades amb una piràmide, però cap la representa tan bé com l’egípcia. A dalt de tot hi havia el faraó i immediatament sota seu es trobava un visir o tati, nomenat pel faraó com al seu home de confiança.
Moltes de les coses que sabem dels egipcis són gràcies als escrits que n’hem trobat a les tombes, tot i que no ha estat fàcil desxifrar-ne l’escriptura. Llegir i entendre els jeroglífics exigeix pel cap baix quinze anys. A Egipte hi havia poca gent capaç d’escriure jeroglífics. Els coneixedors d’aquest llenguatge eren els escribes, però les seves funcions anaven molt més enllà de les de secretaris i comptables, ja que eren, també, pensadors i científics. Els jeroglífics són imatges simplificades dels objectes. Cada objecte es dibuixava pel seu tret més característic: els peixos, de costat, i les tortugues, des de dalt. En el cas dels humans es combinaven diferents punts de vista: el cap, per exemple, es dibuixava de perfil i l’ull, en canvi, de cara.
Primer partit de bàsquet del curs i primera enganxada amb el ruc del meu germà.
Sortim al camp… i quina sorpresa! Una de les noies de l’altre equip, malgrat la calor, porta pantalons llargs i samarreta de màniga llarga. Durant uns segons em quedo descol·locada. Per què deu anar tan tapada? Potser té una malaltia a la pell.
Tot el que passa al nostre voltant funciona amb energia. El sol aporta llum i calor a tots els éssers vius, els vehicles es mouen gràcies al combustible dels seus dipòsits, i l’electricitat fa funcionar infinitat d’electrodomèstics. Fins i tot els nostres cossos consumeixen energia química que extreuen dels aliments. Gràcies a ella podem jugar, treballar i viatjar.
La primera font d’energia per als éssers humans va ser el menjar. Aquest, a través de la digestió, es transforma en energia, necessària per a moure els músculs i en general per a totes les funcions de les cèl·lules del cos. En les primeres èpoques primitives encara no es disposava de tecnologies relacionades amb l’aprofitament de l’energia, excepte el descobriment del foc, que va proporcionar als nostres avantpassats llum, calor i protecció.
En el Neolític apareixen els primers assentaments humans i es desenvolupa la ramaderia i l’agricultura. La ramaderia està relacionada amb l’aprofitament de la força muscular dels animals.
Durant l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna es van perfeccionar aquestes tècniques, per exemple amb la millora del regatge a través de dics i sínies, fins que arribem a la gran revolució energètica de l’Edat Contemporània. Amb la construcció de motors de vapor i d’explosió, l’energia química dels músculs és reemplaçada per l’energia química que aporta la combustió de carbó o petroli. L’ús de combustibles suposa una manera ràpida i senzilla de produir gran quantitat d’energia, però també desprén els gasos que han causat l’escalfament global.
El deteriorament del nostre entorn natural ha fet que en èpoques recents es busquin fonts d’energia alternatives als combustibles i als minerals radiactius, fonts que, encara que no produeixin tant volum energètic, siguin més netes i no ens amenacin amb el seu esgotament. És així com s’ha fomentat l’ús d’energia hidràulica, eòlica, solar, geotèrmica, extreta de la biomassa, etc. Aquestes són les verdaderes energies del futur, però en tot cas cal que tots plegats ens acostumem a reduir al màxim el consum energètic, estalviant tot el que ens sigui possible.

(Música. Surt la família rica, amb el seu majordom)
(El pare toca la campaneta i entra la
PEP GUARDIOLA: Mira, per controlar la pilota l’has de tocar amb la part interior del peu… (el nen fa el gest de voler agafar la pilota)
La Vall d’Aran (que els aranesos diuen “Val d’Aran”) està situada al cor del Pirineu axial, a la conca alta del riu Garona. Es troba al nordoest de Catalunya, i una bona part dels seus límits fan frontera amb França. Aquesta vall presenta unes característiques naturals que la diferencien notablement de la resta de Catalunya.
La comarca, amb un relleu muntanyós ple de cims de gran altitud, té una orientació dominant de sud-est a nord-est i això, afegit a l’existència del pla d’Aquitània, permet l’entrada de l’aire humit de l’Atlàntic, que li proporciona un ambient fresc i humit durant tot l’any, amb abundants precipitacions, sobretot als vessants mitjans i alts. Les muntanyes que envolten la vall retenen una gran part de la humitat de l’aire en forma de pluja o neu, i això fa que el fons de la vall presenti un ambient humit, fins i tot a l’estiu. Aquest fenomen és característic de la comarca i no es dóna en cap altre indret de Catalunya. Les peculiaritats climàtiques també van fer que, en el passat, l’acció glacial fos especialment important i a l’actualitat encara hi ha grans glaceres a les seves valls.
L’activitat econòmica, basada tradicionalment en l’explotació forestal, agrícola i ramadera, ha patit un descens considerable amb l’aparició del turisme, que ha transformat radicalment la vida i la feina dels habitants de la zona. Especialment important és el sector dels serveis, lligat fonamentalment a l’activitat turística, que concentra el seu focus a Vielha i la seva rodalia, i a l’estació d’esquí de Baqueira Beret.
Per a la majoria de nosaltres un cometa és com una taqueta
Alguns dels cometes tenen un centre rocós. Pot donar-se el cas que xoquin entre ells. També pot passar que un cometa sigui atret per una estrella llunyana; aleshores el moviment del cometa en qüestió pot fer-se més lent, fet que pot provocar la seva «caiguda» en direcció al Sol. A mesura que s’hi acosta el gel
Després que Isaac Newton va donar a conèixer la llei de la gravetat l’any 1687, el seu amic Edmond Halley es va afeccionar a l’estudi dels cometes. L’any 1682 es va veure un cometa que seguia el mateix recorregut que els cometes vistos els anys 1531 i 1607. Amb la llei de la gravetat, va demostrar que allò que semblaven tres cometes, en realitat n’era només un, que viatjava al voltant del Sol seguint una òrbita força gran que durava uns 76 anys. Va preveure que el cometa retornaria l’any 1758 seguint la mateixa