L’extensa àrea de la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, va ser reurbanitzada entre la recta de l’Estadi i els murs del cementiri, amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Per això rep el nom d’Anella Olímpica.
Aquest sector de muntanya ha sofert un canvi radical: l’Estadi s’ha fet nou, respectant la façana, i les piscines Picornell, construïdes el 1969, han estat modernitzades. S’han aixecat dos edificis de nova planta: el Palau d’Esports Sant Jordi i l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya. Integrats en aquesta àrea hi ha també un nou camp de beisbol, un estany circular, el jardí d’aclimatació procedent de l’Exposició del 1929, una extensa zona de parc i un monòlit commemoratiu dels Jocs Olímpics, que va ser torre de comunicacions durant els Jocs.

L’Estadi Olímpic Lluis Companys
L’ Estadi Olímpic de Montjuïc té capacitat per allotjar 55.000 persones i fins a 77.000 amb la incorporació de grades provisionals. Pot servir d’escenari per a competicions esportives, espectacles musicals o qualsevol altre acte popular.
Fou projectat per l’arquitecte Pere Domènech i Roura i inaugurat l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona. L’any 1957 va acollir l’única final de la Copa d’Espanya de futbol que ha enfrontat al Futbol Club Barcelona i al Reial Club Esportiu Espanyol, els dos equips més importants de la ciutat comtal.
A la dècada dels seixanta fou infrautilitzat i les seves graderies començaren a evidenciar preocupants símptomes de ruïna. La celebració a Barcelona del Jocs Olímpics de 1992 permeteren la seva remodelació a càrrec de l’equip d’arquitectes Correa-Milà-Margarit-Buixadé i amb la participació de l’italià Gregotti.
Va ésser renovat completament per tal d’acollir els Jocs Olímpics de Barcelona’92, conservant només la façana.
Fou buidat, i rebaixat el nivell de la pista i només se’n conservaren les façanes exteriors i s’alçaren unes noves graderies amb un aforament total de 55.000 espectadors.
El 1989 fou reinaugurat amb motiu de la Copa del Món d’Atletisme, tres anys abans dels Jocs, i va ser testimoni de les cerimonies d’inauguració i de cloenda dels Jocs Olímpics de 1992.
L’any 1997 el Reial Club Esportiu Espanyol hi passà a jugar els seus partits després d’abandonar el camp de Sarrià, fins que ha disposat de camp propi en 2009.

El Palau Sant Jordi
El Palau de Sant Jordi és un pavelló d’esports de Barcelona, construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Va estar enllestit l’any 1990, dos anys abans de l’esdeveniment. El seu arquitecte va ser el japonès Arata Izosaki.
El Palau, emplaçat a la muntanya de Montjuïc, sobre un antic abocador d’escombraries, va ser concebut com un espai polivalent on a més de les competicions esportives s’hi desenvolupen espectacles diversos com espectacles musicals i teatrals i trobades socials. Està considerat la joia de l’anomenada “anella olímpica de Montjuïc”.
És la instal·lació olímpica més utilitzada de Barcelona. La seva estructura i materials mecanitzats li confereixen una gran flexibilitat que permet adaptar el recinte per a acollir els més variats esdeveniments. Per a esdeveniments esportius té una capacitat de 17.000 espectadors (tots asseguts, encara que ocupant únicament els dos laterals i el fons nord, ja que en el fons sud no s’habiliten graderies), mentre que per a concerts té una capacitat màxima superior als 24.000 espectadors (habilitant localitats de peu en la pista o platea). Està considerat una obra mestra de l’arquitectura i l’enginyeria moderna.

La Torre Calatrava
La Torre de comunicacions de Montjuïc és obra de l’arquitecte i enginyer valencià Santiago Calatrava i va ser construïda entre 1989 i 1992 a l’anella olímpica de Montjuïc a Barcelona (Catalunya) amb motiu dels Jocs Olímpics del 92.
Aquesta torre d’acer de 136 metres d’alçada té un disseny innovador respecte la majoria de torres de comunicació, amb una forma estructural que no es basa en un tronc vertical sinó que té una silueta que recorda el cos d’un atleta ajupint-se per recollir una medalla. També coneguda com a “Torre Calatrava”, té la base recoberta de trencadís en clara referència a una de les característiques constructives de Gaudí.
La pròpia orientació de la torre fa que actuï com a rellotge de sol en projectar-se l’ombra de l’agulla central sobre la plaça d’Europa.
A més, presenta la novetat tècnica d’incloure una plataforma circular amb els plats de transmissió de dades.

Falta d’energia

A la fada Mafalda se li van enganxar els llençols perquè  havia mirat la televisió fins molt tard. Sense esmorzar, va arreplegar la primera vareta màgica que va trobar i va volar cap a l’oficina per atendre les peticions que li arribaven pel correu electrònic: un noi que volia créixer un pam perquè la xicota no el deixés; una nena que tenia ganes d’entendre les matemàtiques; un pare de família que volia saber com podia fer arribar el sou fins a final de mes; un escriptor que volia recuperar les idees.

Eren uns casos tan fàcils que amb uns quants cops de vareta en tenia prou. Però al cap d’una estona el telèfon de les reclamacions no va parar: no n’havia encertat ni una! Amb les presses, havia agafat una vareta descarregada en lloc de la que la nit anterior havia connectat al corrent perquè s’omplís d’energia.

El pagès eixerit

En Pau era un pagès pobre i molt treballador, que sempre volia ajudar tothom. I mai no li faltava feina. En saber que l’Arrencapins havia segrestat la filla del rei, es va arromangar i va cavar una galeria fins a la cova del gegant, i no hi va entrar fins que no el va sentir roncar.

La princesa, alliberada, es va desmaiar quan va saber que el seu pare havia promès que la casaria amb qui la salvés, perquè en Pau no sabia ballar, no era elegant, menjava amb els dits i feia pudor d’all. El noi es va treure un pes de sobre perquè tampoc no li feia el pes, aquella princesa del pèsol, i va dir al rei que en tenia prou amb una mica de terra.

I es va casar amb una pagesa molt eixerida. Aviat van tenir bones collites, tant de gra com de fills. I, segons diuen, la bleda de la princesa es va quedar per vestir sants.

La ignorància

El pardal, que picotejava pel rostoll després de la sega, va veure venir el gat i se’n va apartar amb un vol curt. El felí, llavors, li va dir que no fugís, que venia en to de pau, i li va ensenyar un paper amb la nova llei del Parlament dels Animals que prohibia que uns es mengessin els altres i li va dir que estava disposat a complir-la al peu de la lletra.

L’ocell, que no se’n fiava gens ni mica, li va contestar que no sabia llegir, ell, però que ensenyés el paper al gos de la masia, que s’acostava ensenyant les dents. Quan el gat, que li tenia una por terrible, va arrencar a córrer, el pardal, que volava a poca distància, no parava de recordar-li: «Ei, amic gat! Atura’t i explica-li, al gos, això d’aquesta llei!». Però el gat fugia dient: «Ni pensar-ho, que aquest ganàpia és tan ignorant com tu, i encara em destrossaria!»

Joaquim Carbó

Geografia

Hawaii (en hawaià, Hawai’i) és el més recent dels cinquanta estats dels Estats Units (des del 21 d’agost de 1959). L’estat ocupa la major part de l’arxipèlag de Hawaii, el grup d’illes més al nord de la Polinèsia (Oceania). Està situat a l’oceà Pacífic central, al sud-oest dels Estats Units continentals, al sud-est del Japó i el nord-est d’Austràlia.

Hawaii té diversos escenaris naturals, un clima tropical càlid, gran quantitat de platges públiques i diversos volcans actius que el converteixen en una destinació molt popular per a turistes, surfistes, biòlegs o vulcanòlegs.

L’estat abasta la quasi totalitat de la cadena d’illes de l’arxipèlag de Hawaii, compost per centenars d’illes repartides al llarg de 2.400 km. A l’extrem sud-est del grup d’illes es troben les vuit illes principals, que són, de nord-oest a sud-est, Niihau, Kauai, Oahu, Molokai, Lanai, Kahoolawe, Maui i Hawaii. Aquesta última és amb diferència la més gran, pel això és sovint anomenada “La Gran Illa” per evitar la confusió amb el topònim del conjunt de l’estat.

Per la seva ubicació enmig del Pacífic, Hawaii presenta diverses influències nord-americanes i asiàtiques juntament amb la seva cultura nativa. L’estat compta amb un milió de residents permanents a més dels visitants ocasionals i el personal de l’armada nord-americana. La seva capital és Honolulu, a l’illa d’Oahu.

Història

La primera colonització de Hawaii es va produir des d’illes situades al Pacífic Sud, molt probablement des de les Marqueses. En conquerir Hawaii, aquests primers pobladors es van convertir en «hawaians». Durant aproximadament 800 anys, aquests pobles van viure en ocasions en pau i en ocasions en guerra, a mesura que anaven ampliant els seus territoris per les vuit illes principals.

Hi ha diferents versions sobre els primers europeus que van arribar a Hawaii. La més freqüent i documentada és que l’explorador anglès James Cook va ser el primer a arribar en 1778. No obstant això, segons diversos historiadors, és possible que membres de l’expedició espanyola de Ruy López de Villalobos ho fessin dos segles abans, en 1555. Existeixen mapes espanyols de l’època que mostren unes illes a la latitud de Hawaii, però en una longitud 10 graus més a l’est.

Quan Cook va arribar de manera fortuïta a Hawaii al segle XVIII, el rei Kamehameha I, que passaria a la història amb el nom de Kamehameha El Gran, havia començat el seu gradual ascens al poder. Després d’una sèrie de batalles que van acabar el 1795 i la cessió pacífica de l’illa de Kauai en 1810, les Illes Hawaii es van unificar per primera vegada sota el comandament d’un únic governant, que va morir el 1819. Kamehameha I va fundar la casa de Kamehameha, la dinastia regnant fins 1872. La mort del rei Kamehameha V, solter i sense nomenar hereu, va donar lloc a la celebració d’una consulta popular, que va concedir la victòria al Rei Lunalilo enfront de Kalakaua. Finalment, el poder acabaria en mans de la casa Kalakaua.

El nom de “Illes Hawaii” es va començar a utilitzar al segle XIX, i aquestes es van convertir en estat sobirà fins a 1898, quan els Estats Units van aconseguir annexionar aquell territori, abolint la monarquia hawaiana i imposant una constitució a l’estil nord-americà. El 1941, a l’illa d’Oahu, el complex portuari i base militar Pearl Harbor va ser objecte d’un atac per part del Japó, davant el bloqueig econòmic que estava exercint Estats Units. Aquest atac va provocar la participació activa dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial. Hawaii va arribar a ser Estat oficial dels Estats Units el 21 d’agost de 1959.

Adaptat de la Wikipedia:  http://es.wikipedia.org/wiki/Haw%C3%A1i

Una de les figures més típiques de Girona és la del Tarlà, un ninot que penjat de banda a banda del carrer de l’Argenteria, fa giravoltes durant determinats dies de l’any. Es tracta d’un ninot amb cap de fusta i cos de roba, farcit amb serradures.

Les seves vestimentes han canviat durant el pas dels anys, darrerament, i des de fa molt temps, va guarnit com una mena de joglar, amb esquellerincs a les puntes del seu barret. Té uns braços rígids, articulats per l’espatlla, i les mans estan fixades a una barra (abans de fusta, ara de ferro) que es pot fer girar mitjançant una maneta que actua des d’un dels balcons on reposa la barra. (…)

La llegenda que justifica la seva actuació és ben coneguda pels gironins: En una època en què la pesta era un dels temors col·lectius més arrelats, per les seves mortals conseqüències, un petit brot d’aquella terrible epidèmia es va manifestar al carrer Argenteria on, com diu el seu nom, hi havia els obradors dels argenters (sinònim de joiers) de la ciutat de Girona. Per a evitar els possibles contagis a la resta de la ciutat, el carrer va ser posat en quarantena i tancat i barrat pels seus dos extrems amb una tanca feta de canyes, que també es van posar a les portes i finestres perquè es creia que impedien la transmissió de la pestilència.

I durant tot el temps en que els veïns es van veure obligats a romandre aïllats, sense poder sortir cap als altres barris, les llargues hores de tristesa i avorriment van ser amenitzades per l’actuació d’un personatge popular anomenat el Tarlà, que feia cabrioles pel bell mig del carrer, com els acròbates del circ. Per a recordar el simpàtic personatge, es va construir posteriorment un ninot que, penjat d’una barra giratòria, imitava les giragonses del seu antecessor de carn i ossos.

La figura del Tarlà va esdevenir molt estimada pels gironins pel seu caràcter alegre i gens protocol·lari i ha estat sempre a Girona símbol de gresca i diversió.

Carles Vivó: Llegendes i Misteris de Girona

Al cap de tres dies més de viatge polsegós i de visitar clients, Mdisho i jo vam arribar a Tabora, una ciutat a unes 450 milles de Dar es Salaam, cap a l’interior. El 1939 no era ni una ciutat, tan sols un conjunt de cases disperses i uns quants carrers on tenien les botigues els comerciants indis.
Aquell vespre, estava assegut a la terrassa contemplant la posta de sol amb Robert Sanford i Mary, la seva dona, mentre dos dels seus nens jugaven a la gespa, sota la mirada atenta de la mainadera.
De sobte, la quietud del vespre va ser trencada per la veu d’un home cridant en suahili. Era Mdisho, el meu criat.
—Bwana! Bwana! Simba, bwana! Simba!

Simba és ‘lleó’ en suahili. Tots tres vam fer un bot i, en aquell moment, va aparèixer Mdisho corrent i baladrejant en suahili:
—Vine ràpid, bwana! Un lleó s’està menjant la dona del cuiner!
Això pot semblar graciós vist damunt el paper, però, per a nosaltres, que érem en una terrassa al bell mig de l’Àfrica oriental, no tenia gens de gràcia.
Robert Sanford va llançar-se a dins de la casa i va tornar a sortir amb una potent escopeta.
—Fiqueu els nens a dintre! —va cridar mentre sortia corrent i jo, darrere seu.

Mdisho saltava amunt i avall, i deia en suahili:
—El lleó s’ha emportat la dona del cuiner i se l’està menjant i el cuiner està perseguint el lleó, intentant de salvar la seva dona!
De seguida vam veure l’enorme lleó de color de terra, a uns noranta o vuitanta metres com a màxim, allunyant-se de la casa al trot.
Lluïa una crinera preciosa i a la boca portava la dona del cuiner. S’allunyava sense immutar-se, amb un trot de grans gambades elàstiques, i, darrere el lleó, el cuiner, corrent valentament, amb la túnica blanca i un fes vermell al cap, picant de mans, i cridant sense parar:
—Simba! Simba! Simba! Deixa anar la meva dona!
Tant Robert Sanford com el cuiner corrien més ràpid que el lleó, que en realitat no semblava preocupar-se en absolut pels seus perseguidors. Pel que fa a mi, no sabia què fer per ajudar-los, o sigui que vaig córrer darrere Robert Sanford. Era una situació estranya, perquè Robert Sanford no podia disparar al lleó de cap manera sense arriscar-se a ferir la dona del cuiner, sense comptar el mateix cuiner, que estava en la seva línia de tir.
—Eh! —cridava el cuiner—. Simba! Deixa anar la meva dona! T’estic seguint!
Llavors Robert Sanford va aturar-se, va alçar el fusell i va apuntar. Va sentirse un espetec impressionant quan va disparar el fusell i vaig veure un núvol de pols davant del cap del lleó. El lleó va parar en sec i va girar el cap, encara amb la dona a la boca.

El lleó va veure com el cuiner agitava els braços i cridava, va veure Robert Sanford i em va veure a mi i, evidentment, va sentir el tret del fusell i va veure el núvol de pols. Va deixar caure la dona del cuiner a terra immediatament i va sortir disparat.
El primer a arribar fins a la dona va ser el cuiner, seguit de Robert Sanford, i després jo. No podia creure’m el que veia. Estava segur que aquella terrible mandíbula hauria estripat la cintura i l’estómac d’aquella dona fins a partir-la en dues meitats, però la dona era allà, asseguda a terra i somrient al cuiner, el seu marit.
—On t’ha ferit? —va preguntar angoixat Robert Sanford. La dona va aixecar la mirada, sense deixar de somriure, i va contestar en suahili:
—Aquest vell lleó no podia espantar-me. M’he quedat quieta dins la seva boca, fent veure que era morta i ni tan sols m’ha estripat la roba. Em portava amb el mateix compte com si fos un dels seus cadells. Però ara hauré de rentar-me el vestit.

Roald Dahl (extret del llibre de text d’Editorial Barcanova)

Ara, en aquesta casa, hi ha un gat molt petit, un gatet que segueix sistemàticament la seva mare, que, però, és tan escanyolit, tan fosforescent, tan esquifit, que és una autèntica meravella. Com a tots els gats de la seva edat, jugar és el que li agrada més. Si fos alimentat, seria d’un negre absolut: ara és d’un negre tirant a daurat, amb taques de gris, d’una flaquesa total. Té uns ulls variants i prodigiosos d’un color blanquinós embadocat, de vegades absolutament indiferents.

Ara aquest gat vol jugar. I, havent-se entaulat la tramuntana, aquest vent mou les fulles caigudes del castanyer d’Índies, amb la tardor, de l’era. De vegades les fa rodar vertiginosament sobre un punt determinat; de vegades se les emporta per l’aire com si fossin un ocell sense pes. El gat es troba al mig de tot aquest petit món de fulles que el vent mou o s’emporta com si res.

El miro des d’una finestra de la casa. El gat està com enfollit. Mira el moviment de les fulles, obsessionat. De vegades vol agafar una fulla amb la boca o amb les potes que es mouen, frenètiques, al voltant seu. Altres vegades mira, com espantat, les fulles que el vent s’emporta per l’espai. S’hi llença, salta, fa tota classe de voltes, entra en una forma de demència. De vegades s’atura mirant el que ha de fer. Torna al moviment frenètic. Les fulles, seques, fan un soroll de vidre. El vent s’ho emporta tot: el gat no té força per a mossegar una fulla ni per a agafar-ne una amb les ungles.

El gat ha perdut. La seva enorme vivacitat de joc no li ha servit de res. El vent ha guanyat. Al cap de poca estona, veig que l’animalet s’allarga sobre la terra de l’era, més mort que viu, escanyolit, afamat, acabat…

Josep Pla

Al mas hi havia dos gossos, que portaren la primavera passada, molt joves, cadells enjogassats. El «Llamp» era un gos de ramat d’un color fosc amb pèls grisos, nerviós i agitat, que envestia les gallines sense pensar-s’hi gaire. El «Pinxo» era un gos de forma horitzontal llarga, pelut, d’un color roig daurat, molt amic de lladrar però d’una valentia escassa. Aquests dos gossos, de petits, anaven sempre plegats, eren inseparables, el que feia l’un feia l’altre, jugaven, dormien, l’un sobre l’altre.

A primers d’any, el «Pinxo», que només s’hi veia d’un ull i era una mica flasc i tocatardà, anà a la carretera i un automòbil l’esclafà. Ciset, amb els seus fills, el portà a l’olivar, feren un clot i l’enterraren. El «Llamp» contemplà aquestes operacions amb una agitació extraordinària. Quan hagueren emplenat el clot, el «Llamp» s’hi allargà a sobre, posà el morro a terra i quedà immòbil, amb un aire apesarat. Tots els esforcos que feren els pagesos per tornar-lo a casa foren inútils. Intentaren portar-lo a pes de braços, però quan el deixaren a terra, fugí, corrents, a ajaure‘s sobre la terra on el «Pinxo» era enterrat.

En un moment determinat, com que el capvespre és fred, el «Llamp» ha vingut corrent a casa, s’ha posat al costat del foc per escalfar-se i quan li ha semblat haver-ho aconseguit se n’ha tornat, corrent, a l’olivar, a fer companyia, ajagut a terra, al seu pobre company.

Josep Pla

Volguem o no la roda de l’any va girant i amb ella també giren tota una sèrie de costums, festes, tradicions que cíclicament es van repetint i que d’una manera rutinària anem seguint i acceptant, sovint sense saber ni el perquè ni el com es van originar. És el cas de la Festa del Carnestoltes o Carnaval que en estar lligada a un cicle lunar no cau mai en una data fixa sinó que es belluga entre el mes de febrer i primers de març.

L’origen de la paraula Carnestoltes és llatí, i vol dir que no podem menjar carn durant els dies de Quaresma. Potser vingui de “carnes avalis” que vol dir carns prohibides.

L’origen ancestral de la festa el trobem en la gent que vivia al camp. Pensem que l’hivern és una època en que la natura és morta o adormida, l’activitat agrícola es paralitzava totalment i la gent passava hores i hores adormida i avorrida davant del foc explicant mil històries o buscava activitats per distreure’s (una mica com nosaltres a determinades hores, quan estem davant de la pantalla del televisor o l’ordinador, mentre passen les hores mortes). La necessitat de comunicar-se, de parlar i d’esbargir-se va fer que la gent sortís de les cases i inventés festes disbauxades que a més de divertir-se, també els ajudés a superar el fred del cru hivern mentre esperaven que la natura i el camp rebrotés de nou.

Així van néixer tot un seguit de festes que anaven des del solstici d’hivern fins a la primavera, aquestes es van estendre per tot Europa i especialment a la zona mediterrània, on el caràcter de la gent és més obert i de sang calenta.

Aquestes festes es caracteritzaven per ser extremes, col·lectives, animades i on dominava la rauxa i la tabola. Per altra banda resultaven una mena de vàlvula d’escapament de la repressió social, política, religiosa i econòmica que patia el poble. D’aquesta manera s’entén el fet d’anomenar una figura com Sa Majestat el Rei Carnestoltes, que obria tot un període de permissivitat en que es deixava fer de tot, la gent darrera d’una màscara feia mil i una bestieses. En alguns llocs es proclamava el món al revés, on durant un temps els qui no eren ningú podien manar.

La festa s’allargava durant tot el període més dur i fred de l’hivern. Tenia diferents punts claus repartits en diversos dies, així hi havia un dia dedicat a les dones, en el que manaven elles (dijous de les comares), un altre dedicat als homes (dijous dels compares), un dedicat a la carn (dijous gras o llarder)… i acabava amb un judici al Rei Carnestoltes per tots els abusos i descontrols que es donaven durant el seu mandat i se’l solia condemnar a mort, evidentment aquest es convertia en un ninot de palla que era cremat al mig de la plaça; amb aquesta cerimònia el poble es retractava i tornava pel bon camí, acceptant de nou l’autoritat establerta i retornant a la feina agrícola i ramadera.

No cal dir que com sempre, les classes dominants i l’església no ho veien amb bons ulls i van intentar eliminar la festa en tot el seu sentit, però en estar tan arrelada, els resultava impossible.

Després de ficar-nos al llit i d’apagar el llum, vaig dir:
–Mireia, on se’n va el llum quan tanquem l’interruptor? Nosaltres diem que se’n va, però on se’n va realment?
–Se’n va a dormir, que és el millor que podries fer –va dir la Mireia.
–Mireia, ho dic seriosament –vaig insistir–. On se’n va?
–Se’n va allà d’on ve la fosca –va contestar la Mireia–. Ara deixa’m tranquil·la.
–Vols dir que la fosca ve de l’espai exterior, com els ovnis i coses d’aquestes?
Com que la Mireia no va respondre, vaig afegir:
–Ja saps que no hi crec, en totes aquestes bestieses.
La Mireia es va girar i em va mirar a les fosques.
–Primer no creus en les relacions. I ara no creus en l’espai. Creus en res, tu?
–Això no és just –li vaig dir–. Només perquè em faig preguntes sobre alguna cosa, de seguida dius que no hi crec. Sempre mires de fer broma de tot!
I, dit això, em vaig girar i em vaig posar a dormir.
Abans, però, em vaig dir a mi mateixa: l’Espai! Només és una paraula! Només és buidor! La
gent en parla com si fos alguna cosa, però, realment, és no-res! Després vaig afegir: «La Mireia es pot ben guardar les seves velles relacions i el seu vell espai.»

L’endemà al matí, encara era al llit mentre la Mireia es vestia.
–Ja cal que t’afanyis i que et vesteixis –va dir–. Però, què et passa?
–Res –vaig dir–. Penso.
–Pots pensar i vestir-te alhora –em va dir la Mireia.
Vaig fer veure que no l’havia sentit. Vaig dir:
–Pensava que, en aquest mateix moment, arreu de la ciutat, tothom es lleva, i es vesteix, i esmorza, i es prepara per anar a l’escola.
La Mireia em va mirar amb una mena de somriure estrany i va dir:
–És més tard del que et penses, i més tard és una relació de temps, i si no et lleves de seguida, ho diré a la mare!
–Temps! –vaig dir cridant–. Això és com l’espai! Només és una paraula!
La Mireia va dir simplement:
–Mira, Primi, és tard i l’escola és molt lluny. Quan parlem del temps, volem dir abans que i més tard que. Quan parlem de l’espai, volem dir a prop de i lluny de. D’acord?
Llavors ho vaig veure clar.

–Aaaah! –vaig dir–, ara veig què vols dir. Ara entenc de què estan fets l’espai i el temps. L’espai està fet de relacions espacials i el temps està fet de relacions temporals. És això, oi?
L’única cosa que va dir la Mireia va ser:
–No ho sé. Per què no ho preguntes al senyor Moliner?
L’endemà al matí, així que vaig veure entrar el senyor Moliner a classe, li vaig dir:
–Senyor Moliner, què és una relació?
–Suposo que tu en diries una connexió. Però potser seria millor que preguntéssim als aquí presents què són les relacions.
La Isabel va dir:
–Hi ha relacions familiars. És el que connecta unes persones amb unes altres persones en la mateixa família. Per exemple, si les persones són germanes, aquesta és la seva relació.
–Les paraules estan connectades amb altres paraules –va dir la Joana–. Vull dir que, en les oracions, els subjectes porten verbs, com ara Els gossos lladren.
–I les coses tenen relacions –va dir en Tomi–. Hi ha la relació d’una roda amb un cotxe, o d’un dit amb una mà, o d’una porta amb una casa.
Ara en Bernat ja botava al seient.
–Ho sé! Ho sé! Les paraules i les coses tenen relacions. La paraula muntanya té relació amb totes les muntanyes que existeixen.
En Bernat se’m va quedar mirant fixament. Llavors va anar a la pissarra i s’hi va posar a escriure.
–Bernat –vaig dir–, em sembla que ja veig què vols dir. Existeix la paraula muntanya, però també existeix la muntanya mateixa. I la fletxa representa la relació entre la paraula i la cosa.
En Bernat va fer un gran somriure. No podia recordar haver-lo vist somriure mai abans. Llavors va tornar a la pissarra, va agafar altre cop el guix, i va escriure:
Les muntanyes són lluny.
Les cases són a prop.
Lluny i a prop són relacions espacials.
Vaig aplaudir rient i vaig dir:
–Jo també ho sé fer, això!
I vaig escriure:
Avui és abans de l’excursió al zoo.
La setmana vinent serà després de l’excursió al zoo.
Abans i després són relacions temporals.
En Bernat va tornar a fer un gran somriure. Em va agradar poder-lo divertir.

Matthew Lipman (adaptació)

Jordi Quera és un reconegut expert en esports de muntanya, autor de nombrosos articles i d’un llibre bàsic per al coneixement de l’especialitat que més l’apassiona: l’espeleologia.

Quan et comença a agradar l’espeleologia?
Després de molts anys de fer excursions, primer en un esplai i més endavant en diferents agrupaments escoltes, vaig començar a practicar l’espele. La primera vegada que vaig entrar en un avenc, fa disset o divuit anys, vaig tenir una impressió tan forta que ja no ho he deixat.

Què hi ha sota terra?
Un món impressionant: hi ha rius tan grans com els de fora, hi ha coves, avencs formats per l’acció del curs de l’aigua durant molts anys, i que poden tenir més de 300 metres de llarg (tres vegades el camp del Barça); hi ha cascades i estanys impressionants…

Com passeu aquests rius?
Gairebé sempre nedant. Si el riu passa per la part baixa, s’intenta buscar un pas més elevat; també es pot fer alguna instal·lació amb corda, que t’estalvia passar per llocs complicats.

Quines condicions ambientals trobeu?
N’hi ha dues de bàsiques: la foscor absoluta i estar al 100% d’humitat. A més, les temperatures són molt baixes.

Això vol dir que heu de tenir una bona preparació física i psíquica, oi?
Sí. És molt important la preparació psíquica perquè la primera vegada que entres en una cova és fàcil que de seguida et sentis desemparat. A mesura que repeteixes l’experiència, però, t’arriba a apassionar. També s’ha d’estar preparat físicament.

Et va costar acostumar-te a estar tanta estona a les fosques?
La veritat és que no. Té una màgia especial. La il·luminació que portem és una instal·lació mixta formada per un frontal d’il·luminació elèctrica i un llum de carbur. Aquest llum crea una aurèola de claror molt càlida que dóna una sensació intimista.

Has sentit mai claustrofòbia?
Alguna vegada, en un ascensor. En una cavitat, mai, perquè la sensació és absolutament diferent. Com que la llum agafa un espai més petit encara que les dimensions de la cavitat, et sembla que sobri espai pertot arreu.

És freqüent trobar una cavitat tan estreta i baixa que t’obligui a avançar arrossegant-te com un cuc?
No. En una cavitat mitjana normalment hi ha un o dos passos estrets. Pots trobar una gatera que t’obliga a avançar arrossegant-te, o un llaminador, que per passar-lo t’has de treure tot el material que portes, passar primer el cap i després la resta del cos, i estirar el material.

Les incursions dels espeleòlegs poden afectar l’equilibri ecològic?
Sí. Qualsevol agressió al medi subterrani és una agressió directa a l’equilibri ecològic d’una cavitat. Durant anys, alguns espeleòlegs han trencat estalactites i estalagmites, han abandonat deixalles de carbur que contaminen l’aigua i han malmès els microorganismes.

L’espeleologia és esport però també estudi de les cavitats. Què es pot trobar dins d’una cova?
Paisatges increïbles: formacions d’estalactites i d’estalagmites, aigües subterrànies, galeries, pous i formes molt suggerents que en més d’un cas han inspirat ambients de princeses i temes mitològics. Hi podem trobar, també, fòssils (una vegada hi vaig trobar una serp), i pintures rupestres, que gairebé sempre són molt a prop de l’entrada, que és on vivien els nostres avantpassats.

Les coves sempre han estat envoltades de misteri i de llegendes. Per què?
La màgia de descobrir una cova inexplorada, la foscor i la tranquil·litat absolutes que t’acompanyen, et fan imaginar fàcilment envoltat de follets, fades, dracs, monstres…

Jordi Oliveres