A la senyora Marta, un dia, li va caure una estrella al balcó. Com li havia passat altres vegades que li queien del pis de dalt peces de parament de taula i de llit (o altres de més íntimes), es va enfadar una mica. A dalt hi vivia la senyora Magdalena, que era molt bona persona, però una mica descurada, segons que creia la senyora Marta. La qual, amb un aire de dignitat ofesa, va agafar l’estrella i pujà els graons que la separaven del pis de la senyora Magdalena.
L’estrella era tèbia («la deu haver acabada de planxar», es digué la dama). Va trucar a la porta del pis de dalt i l’obrí la senyora Magdalena.
—Què tal, senyora Marta? Quin goig em fa de veure-la per casa meva. Passi, passi…
I va passar, amb l’estrella a les mans. L’estrella titil·lava, i feia una llum tènue.
—Miri —va dir la senyora Marta—. Li ha caigut «això» al meu balcó. Hi hauria d’anar amb compte, perquè un dia tindrem un disgust.
—Què és «això»? —preguntà la senyora Magdalena.
—Vostè ho ha de saber. Potser és un tapet. Potser un tovalló de puntes. Vostè mateixa…
La senyora Magdalena va agafar l’estrella amb l’extrem dels dits i digué:
—I ara! No ho havia vist mai. Fa llum i crema una mica. D’on ho ha tret?
—Jo diria que m’ha caigut des del seu balcó, tal com m’ha passat altres vegades amb altres coses… De debò que li agrairia molt que ho vigilés.
La senyora Magdalena anava fent giravoltar l’estrella a les seves mans, amb un posat d’estupor.
—Escalfa i brilla —va dir finalment—. No he tingut mai res que s’hi assembli.
—Doncs vostè mateixa… —respongué la senyora Marta—. Al meu balcó no hi cau res que no sigui de dalt.

Sort que, en aquells moments, van trucar a la porta. Era la Diana, que tornava de l’escola. Va deixar una carpeta i un llibre damunt una cadira i, després de saludar polidament la mare i la veïna, va veure l’estrella i exclamà:
—Oh! D’on l’heu treta?
—Ens ha caigut al balcó, i no és del balcó de la senyora Magdalena.
No sabem què és…
—Però si és una estrella! Que no ho veieu?
La nena va agafar-la, i se la passava d’un palmell a l’altre.
L’estrella s’agitava, com un peix de colors si es treu de la peixera.
—Pateix, pobreta —digué la Diana—. L’hem de tornar a engegar de seguida, perquè si no se’ns morirà. Mare: m’hauries de donar un fil llarg, resistent, d’aquells que va comprar el pare per fer volar estels…
La mare, una mica d’esma, va treure un cabdell d’un calaix i va donar-lo a la Diana. La nena va lligar un extrem del cordill en una de les puntes de l’estrella (que en tenia cinc), i va córrer cap al balcó.

—Veniu de seguida! —va dir a les dues senyores—. Hem d’anar de pressa!
Ja vesprejava i feia un bon temps, de cel encara clar. La Diana deixà anar l’estrella, sense desemparar-la del cordill. L’estrella, de moment, semblava que anés a caure, però es va animar sobtadament i emprengué el vol enmig d’una represa d’irradiacions. Quan ja era ben enlaire, la Diana va amollar el fil.
—Ja està —digué la Diana—. Em sembla que ens ha vingut d’un pèl.

Pere Calders (Ed. Barcanova)