L’extensa àrea de la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, va ser reurbanitzada entre la recta de l’Estadi i els murs del cementiri, amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Per això rep el nom d’Anella Olímpica.
Aquest sector de muntanya ha sofert un canvi radical: l’Estadi s’ha fet nou, respectant la façana, i les piscines Picornell, construïdes el 1969, han estat modernitzades. S’han aixecat dos edificis de nova planta: el Palau d’Esports Sant Jordi i l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya. Integrats en aquesta àrea hi ha també un nou camp de beisbol, un estany circular, el jardí d’aclimatació procedent de l’Exposició del 1929, una extensa zona de parc i un monòlit commemoratiu dels Jocs Olímpics, que va ser torre de comunicacions durant els Jocs.

L’Estadi Olímpic Lluis Companys
L’ Estadi Olímpic de Montjuïc té capacitat per allotjar 55.000 persones i fins a 77.000 amb la incorporació de grades provisionals. Pot servir d’escenari per a competicions esportives, espectacles musicals o qualsevol altre acte popular.
Fou projectat per l’arquitecte Pere Domènech i Roura i inaugurat l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona. L’any 1957 va acollir l’única final de la Copa d’Espanya de futbol que ha enfrontat al Futbol Club Barcelona i al Reial Club Esportiu Espanyol, els dos equips més importants de la ciutat comtal.
A la dècada dels seixanta fou infrautilitzat i les seves graderies començaren a evidenciar preocupants símptomes de ruïna. La celebració a Barcelona del Jocs Olímpics de 1992 permeteren la seva remodelació a càrrec de l’equip d’arquitectes Correa-Milà-Margarit-Buixadé i amb la participació de l’italià Gregotti.
Va ésser renovat completament per tal d’acollir els Jocs Olímpics de Barcelona’92, conservant només la façana.
Fou buidat, i rebaixat el nivell de la pista i només se’n conservaren les façanes exteriors i s’alçaren unes noves graderies amb un aforament total de 55.000 espectadors.
El 1989 fou reinaugurat amb motiu de la Copa del Món d’Atletisme, tres anys abans dels Jocs, i va ser testimoni de les cerimonies d’inauguració i de cloenda dels Jocs Olímpics de 1992.
L’any 1997 el Reial Club Esportiu Espanyol hi passà a jugar els seus partits després d’abandonar el camp de Sarrià, fins que ha disposat de camp propi en 2009.

El Palau Sant Jordi
El Palau de Sant Jordi és un pavelló d’esports de Barcelona, construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Va estar enllestit l’any 1990, dos anys abans de l’esdeveniment. El seu arquitecte va ser el japonès Arata Izosaki.
El Palau, emplaçat a la muntanya de Montjuïc, sobre un antic abocador d’escombraries, va ser concebut com un espai polivalent on a més de les competicions esportives s’hi desenvolupen espectacles diversos com espectacles musicals i teatrals i trobades socials. Està considerat la joia de l’anomenada “anella olímpica de Montjuïc”.
És la instal·lació olímpica més utilitzada de Barcelona. La seva estructura i materials mecanitzats li confereixen una gran flexibilitat que permet adaptar el recinte per a acollir els més variats esdeveniments. Per a esdeveniments esportius té una capacitat de 17.000 espectadors (tots asseguts, encara que ocupant únicament els dos laterals i el fons nord, ja que en el fons sud no s’habiliten graderies), mentre que per a concerts té una capacitat màxima superior als 24.000 espectadors (habilitant localitats de peu en la pista o platea). Està considerat una obra mestra de l’arquitectura i l’enginyeria moderna.

La Torre Calatrava
La Torre de comunicacions de Montjuïc és obra de l’arquitecte i enginyer valencià Santiago Calatrava i va ser construïda entre 1989 i 1992 a l’anella olímpica de Montjuïc a Barcelona (Catalunya) amb motiu dels Jocs Olímpics del 92.
Aquesta torre d’acer de 136 metres d’alçada té un disseny innovador respecte la majoria de torres de comunicació, amb una forma estructural que no es basa en un tronc vertical sinó que té una silueta que recorda el cos d’un atleta ajupint-se per recollir una medalla. També coneguda com a “Torre Calatrava”, té la base recoberta de trencadís en clara referència a una de les característiques constructives de Gaudí.
La pròpia orientació de la torre fa que actuï com a rellotge de sol en projectar-se l’ombra de l’agulla central sobre la plaça d’Europa.
A més, presenta la novetat tècnica d’incloure una plataforma circular amb els plats de transmissió de dades.