Falta d’energia

A la fada Mafalda se li van enganxar els llençols perquè  havia mirat la televisió fins molt tard. Sense esmorzar, va arreplegar la primera vareta màgica que va trobar i va volar cap a l’oficina per atendre les peticions que li arribaven pel correu electrònic: un noi que volia créixer un pam perquè la xicota no el deixés; una nena que tenia ganes d’entendre les matemàtiques; un pare de família que volia saber com podia fer arribar el sou fins a final de mes; un escriptor que volia recuperar les idees.

Eren uns casos tan fàcils que amb uns quants cops de vareta en tenia prou. Però al cap d’una estona el telèfon de les reclamacions no va parar: no n’havia encertat ni una! Amb les presses, havia agafat una vareta descarregada en lloc de la que la nit anterior havia connectat al corrent perquè s’omplís d’energia.

El pagès eixerit

En Pau era un pagès pobre i molt treballador, que sempre volia ajudar tothom. I mai no li faltava feina. En saber que l’Arrencapins havia segrestat la filla del rei, es va arromangar i va cavar una galeria fins a la cova del gegant, i no hi va entrar fins que no el va sentir roncar.

La princesa, alliberada, es va desmaiar quan va saber que el seu pare havia promès que la casaria amb qui la salvés, perquè en Pau no sabia ballar, no era elegant, menjava amb els dits i feia pudor d’all. El noi es va treure un pes de sobre perquè tampoc no li feia el pes, aquella princesa del pèsol, i va dir al rei que en tenia prou amb una mica de terra.

I es va casar amb una pagesa molt eixerida. Aviat van tenir bones collites, tant de gra com de fills. I, segons diuen, la bleda de la princesa es va quedar per vestir sants.

La ignorància

El pardal, que picotejava pel rostoll després de la sega, va veure venir el gat i se’n va apartar amb un vol curt. El felí, llavors, li va dir que no fugís, que venia en to de pau, i li va ensenyar un paper amb la nova llei del Parlament dels Animals que prohibia que uns es mengessin els altres i li va dir que estava disposat a complir-la al peu de la lletra.

L’ocell, que no se’n fiava gens ni mica, li va contestar que no sabia llegir, ell, però que ensenyés el paper al gos de la masia, que s’acostava ensenyant les dents. Quan el gat, que li tenia una por terrible, va arrencar a córrer, el pardal, que volava a poca distància, no parava de recordar-li: «Ei, amic gat! Atura’t i explica-li, al gos, això d’aquesta llei!». Però el gat fugia dient: «Ni pensar-ho, que aquest ganàpia és tan ignorant com tu, i encara em destrossaria!»

Joaquim Carbó