Al cap de tres dies més de viatge polsegós i de visitar clients, Mdisho i jo vam arribar a Tabora, una ciutat a unes 450 milles de Dar es Salaam, cap a l’interior. El 1939 no era ni una ciutat, tan sols un conjunt de cases disperses i uns quants carrers on tenien les botigues els comerciants indis.
Aquell vespre, estava assegut a la terrassa contemplant la posta de sol amb Robert Sanford i Mary, la seva dona, mentre dos dels seus nens jugaven a la gespa, sota la mirada atenta de la mainadera.
De sobte, la quietud del vespre va ser trencada per la veu d’un home cridant en suahili. Era Mdisho, el meu criat.
—Bwana! Bwana! Simba, bwana! Simba!

Simba és ‘lleó’ en suahili. Tots tres vam fer un bot i, en aquell moment, va aparèixer Mdisho corrent i baladrejant en suahili:
—Vine ràpid, bwana! Un lleó s’està menjant la dona del cuiner!
Això pot semblar graciós vist damunt el paper, però, per a nosaltres, que érem en una terrassa al bell mig de l’Àfrica oriental, no tenia gens de gràcia.
Robert Sanford va llançar-se a dins de la casa i va tornar a sortir amb una potent escopeta.
—Fiqueu els nens a dintre! —va cridar mentre sortia corrent i jo, darrere seu.

Mdisho saltava amunt i avall, i deia en suahili:
—El lleó s’ha emportat la dona del cuiner i se l’està menjant i el cuiner està perseguint el lleó, intentant de salvar la seva dona!
De seguida vam veure l’enorme lleó de color de terra, a uns noranta o vuitanta metres com a màxim, allunyant-se de la casa al trot.
Lluïa una crinera preciosa i a la boca portava la dona del cuiner. S’allunyava sense immutar-se, amb un trot de grans gambades elàstiques, i, darrere el lleó, el cuiner, corrent valentament, amb la túnica blanca i un fes vermell al cap, picant de mans, i cridant sense parar:
—Simba! Simba! Simba! Deixa anar la meva dona!
Tant Robert Sanford com el cuiner corrien més ràpid que el lleó, que en realitat no semblava preocupar-se en absolut pels seus perseguidors. Pel que fa a mi, no sabia què fer per ajudar-los, o sigui que vaig córrer darrere Robert Sanford. Era una situació estranya, perquè Robert Sanford no podia disparar al lleó de cap manera sense arriscar-se a ferir la dona del cuiner, sense comptar el mateix cuiner, que estava en la seva línia de tir.
—Eh! —cridava el cuiner—. Simba! Deixa anar la meva dona! T’estic seguint!
Llavors Robert Sanford va aturar-se, va alçar el fusell i va apuntar. Va sentirse un espetec impressionant quan va disparar el fusell i vaig veure un núvol de pols davant del cap del lleó. El lleó va parar en sec i va girar el cap, encara amb la dona a la boca.

El lleó va veure com el cuiner agitava els braços i cridava, va veure Robert Sanford i em va veure a mi i, evidentment, va sentir el tret del fusell i va veure el núvol de pols. Va deixar caure la dona del cuiner a terra immediatament i va sortir disparat.
El primer a arribar fins a la dona va ser el cuiner, seguit de Robert Sanford, i després jo. No podia creure’m el que veia. Estava segur que aquella terrible mandíbula hauria estripat la cintura i l’estómac d’aquella dona fins a partir-la en dues meitats, però la dona era allà, asseguda a terra i somrient al cuiner, el seu marit.
—On t’ha ferit? —va preguntar angoixat Robert Sanford. La dona va aixecar la mirada, sense deixar de somriure, i va contestar en suahili:
—Aquest vell lleó no podia espantar-me. M’he quedat quieta dins la seva boca, fent veure que era morta i ni tan sols m’ha estripat la roba. Em portava amb el mateix compte com si fos un dels seus cadells. Però ara hauré de rentar-me el vestit.

Roald Dahl (extret del llibre de text d’Editorial Barcanova)