Falta d’energia

A la fada Mafalda se li van enganxar els llençols perquè  havia mirat la televisió fins molt tard. Sense esmorzar, va arreplegar la primera vareta màgica que va trobar i va volar cap a l’oficina per atendre les peticions que li arribaven pel correu electrònic: un noi que volia créixer un pam perquè la xicota no el deixés; una nena que tenia ganes d’entendre les matemàtiques; un pare de família que volia saber com podia fer arribar el sou fins a final de mes; un escriptor que volia recuperar les idees.

Eren uns casos tan fàcils que amb uns quants cops de vareta en tenia prou. Però al cap d’una estona el telèfon de les reclamacions no va parar: no n’havia encertat ni una! Amb les presses, havia agafat una vareta descarregada en lloc de la que la nit anterior havia connectat al corrent perquè s’omplís d’energia.

El pagès eixerit

En Pau era un pagès pobre i molt treballador, que sempre volia ajudar tothom. I mai no li faltava feina. En saber que l’Arrencapins havia segrestat la filla del rei, es va arromangar i va cavar una galeria fins a la cova del gegant, i no hi va entrar fins que no el va sentir roncar.

La princesa, alliberada, es va desmaiar quan va saber que el seu pare havia promès que la casaria amb qui la salvés, perquè en Pau no sabia ballar, no era elegant, menjava amb els dits i feia pudor d’all. El noi es va treure un pes de sobre perquè tampoc no li feia el pes, aquella princesa del pèsol, i va dir al rei que en tenia prou amb una mica de terra.

I es va casar amb una pagesa molt eixerida. Aviat van tenir bones collites, tant de gra com de fills. I, segons diuen, la bleda de la princesa es va quedar per vestir sants.

La ignorància

El pardal, que picotejava pel rostoll després de la sega, va veure venir el gat i se’n va apartar amb un vol curt. El felí, llavors, li va dir que no fugís, que venia en to de pau, i li va ensenyar un paper amb la nova llei del Parlament dels Animals que prohibia que uns es mengessin els altres i li va dir que estava disposat a complir-la al peu de la lletra.

L’ocell, que no se’n fiava gens ni mica, li va contestar que no sabia llegir, ell, però que ensenyés el paper al gos de la masia, que s’acostava ensenyant les dents. Quan el gat, que li tenia una por terrible, va arrencar a córrer, el pardal, que volava a poca distància, no parava de recordar-li: «Ei, amic gat! Atura’t i explica-li, al gos, això d’aquesta llei!». Però el gat fugia dient: «Ni pensar-ho, que aquest ganàpia és tan ignorant com tu, i encara em destrossaria!»

Joaquim Carbó

Geografia

Hawaii (en hawaià, Hawai’i) és el més recent dels cinquanta estats dels Estats Units (des del 21 d’agost de 1959). L’estat ocupa la major part de l’arxipèlag de Hawaii, el grup d’illes més al nord de la Polinèsia (Oceania). Està situat a l’oceà Pacífic central, al sud-oest dels Estats Units continentals, al sud-est del Japó i el nord-est d’Austràlia.

Hawaii té diversos escenaris naturals, un clima tropical càlid, gran quantitat de platges públiques i diversos volcans actius que el converteixen en una destinació molt popular per a turistes, surfistes, biòlegs o vulcanòlegs.

L’estat abasta la quasi totalitat de la cadena d’illes de l’arxipèlag de Hawaii, compost per centenars d’illes repartides al llarg de 2.400 km. A l’extrem sud-est del grup d’illes es troben les vuit illes principals, que són, de nord-oest a sud-est, Niihau, Kauai, Oahu, Molokai, Lanai, Kahoolawe, Maui i Hawaii. Aquesta última és amb diferència la més gran, pel això és sovint anomenada “La Gran Illa” per evitar la confusió amb el topònim del conjunt de l’estat.

Per la seva ubicació enmig del Pacífic, Hawaii presenta diverses influències nord-americanes i asiàtiques juntament amb la seva cultura nativa. L’estat compta amb un milió de residents permanents a més dels visitants ocasionals i el personal de l’armada nord-americana. La seva capital és Honolulu, a l’illa d’Oahu.

Història

La primera colonització de Hawaii es va produir des d’illes situades al Pacífic Sud, molt probablement des de les Marqueses. En conquerir Hawaii, aquests primers pobladors es van convertir en «hawaians». Durant aproximadament 800 anys, aquests pobles van viure en ocasions en pau i en ocasions en guerra, a mesura que anaven ampliant els seus territoris per les vuit illes principals.

Hi ha diferents versions sobre els primers europeus que van arribar a Hawaii. La més freqüent i documentada és que l’explorador anglès James Cook va ser el primer a arribar en 1778. No obstant això, segons diversos historiadors, és possible que membres de l’expedició espanyola de Ruy López de Villalobos ho fessin dos segles abans, en 1555. Existeixen mapes espanyols de l’època que mostren unes illes a la latitud de Hawaii, però en una longitud 10 graus més a l’est.

Quan Cook va arribar de manera fortuïta a Hawaii al segle XVIII, el rei Kamehameha I, que passaria a la història amb el nom de Kamehameha El Gran, havia començat el seu gradual ascens al poder. Després d’una sèrie de batalles que van acabar el 1795 i la cessió pacífica de l’illa de Kauai en 1810, les Illes Hawaii es van unificar per primera vegada sota el comandament d’un únic governant, que va morir el 1819. Kamehameha I va fundar la casa de Kamehameha, la dinastia regnant fins 1872. La mort del rei Kamehameha V, solter i sense nomenar hereu, va donar lloc a la celebració d’una consulta popular, que va concedir la victòria al Rei Lunalilo enfront de Kalakaua. Finalment, el poder acabaria en mans de la casa Kalakaua.

El nom de “Illes Hawaii” es va començar a utilitzar al segle XIX, i aquestes es van convertir en estat sobirà fins a 1898, quan els Estats Units van aconseguir annexionar aquell territori, abolint la monarquia hawaiana i imposant una constitució a l’estil nord-americà. El 1941, a l’illa d’Oahu, el complex portuari i base militar Pearl Harbor va ser objecte d’un atac per part del Japó, davant el bloqueig econòmic que estava exercint Estats Units. Aquest atac va provocar la participació activa dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial. Hawaii va arribar a ser Estat oficial dels Estats Units el 21 d’agost de 1959.

Adaptat de la Wikipedia:  http://es.wikipedia.org/wiki/Haw%C3%A1i

Una de les figures més típiques de Girona és la del Tarlà, un ninot que penjat de banda a banda del carrer de l’Argenteria, fa giravoltes durant determinats dies de l’any. Es tracta d’un ninot amb cap de fusta i cos de roba, farcit amb serradures.

Les seves vestimentes han canviat durant el pas dels anys, darrerament, i des de fa molt temps, va guarnit com una mena de joglar, amb esquellerincs a les puntes del seu barret. Té uns braços rígids, articulats per l’espatlla, i les mans estan fixades a una barra (abans de fusta, ara de ferro) que es pot fer girar mitjançant una maneta que actua des d’un dels balcons on reposa la barra. (…)

La llegenda que justifica la seva actuació és ben coneguda pels gironins: En una època en què la pesta era un dels temors col·lectius més arrelats, per les seves mortals conseqüències, un petit brot d’aquella terrible epidèmia es va manifestar al carrer Argenteria on, com diu el seu nom, hi havia els obradors dels argenters (sinònim de joiers) de la ciutat de Girona. Per a evitar els possibles contagis a la resta de la ciutat, el carrer va ser posat en quarantena i tancat i barrat pels seus dos extrems amb una tanca feta de canyes, que també es van posar a les portes i finestres perquè es creia que impedien la transmissió de la pestilència.

I durant tot el temps en que els veïns es van veure obligats a romandre aïllats, sense poder sortir cap als altres barris, les llargues hores de tristesa i avorriment van ser amenitzades per l’actuació d’un personatge popular anomenat el Tarlà, que feia cabrioles pel bell mig del carrer, com els acròbates del circ. Per a recordar el simpàtic personatge, es va construir posteriorment un ninot que, penjat d’una barra giratòria, imitava les giragonses del seu antecessor de carn i ossos.

La figura del Tarlà va esdevenir molt estimada pels gironins pel seu caràcter alegre i gens protocol·lari i ha estat sempre a Girona símbol de gresca i diversió.

Carles Vivó: Llegendes i Misteris de Girona

Al cap de tres dies més de viatge polsegós i de visitar clients, Mdisho i jo vam arribar a Tabora, una ciutat a unes 450 milles de Dar es Salaam, cap a l’interior. El 1939 no era ni una ciutat, tan sols un conjunt de cases disperses i uns quants carrers on tenien les botigues els comerciants indis.
Aquell vespre, estava assegut a la terrassa contemplant la posta de sol amb Robert Sanford i Mary, la seva dona, mentre dos dels seus nens jugaven a la gespa, sota la mirada atenta de la mainadera.
De sobte, la quietud del vespre va ser trencada per la veu d’un home cridant en suahili. Era Mdisho, el meu criat.
—Bwana! Bwana! Simba, bwana! Simba!

Simba és ‘lleó’ en suahili. Tots tres vam fer un bot i, en aquell moment, va aparèixer Mdisho corrent i baladrejant en suahili:
—Vine ràpid, bwana! Un lleó s’està menjant la dona del cuiner!
Això pot semblar graciós vist damunt el paper, però, per a nosaltres, que érem en una terrassa al bell mig de l’Àfrica oriental, no tenia gens de gràcia.
Robert Sanford va llançar-se a dins de la casa i va tornar a sortir amb una potent escopeta.
—Fiqueu els nens a dintre! —va cridar mentre sortia corrent i jo, darrere seu.

Mdisho saltava amunt i avall, i deia en suahili:
—El lleó s’ha emportat la dona del cuiner i se l’està menjant i el cuiner està perseguint el lleó, intentant de salvar la seva dona!
De seguida vam veure l’enorme lleó de color de terra, a uns noranta o vuitanta metres com a màxim, allunyant-se de la casa al trot.
Lluïa una crinera preciosa i a la boca portava la dona del cuiner. S’allunyava sense immutar-se, amb un trot de grans gambades elàstiques, i, darrere el lleó, el cuiner, corrent valentament, amb la túnica blanca i un fes vermell al cap, picant de mans, i cridant sense parar:
—Simba! Simba! Simba! Deixa anar la meva dona!
Tant Robert Sanford com el cuiner corrien més ràpid que el lleó, que en realitat no semblava preocupar-se en absolut pels seus perseguidors. Pel que fa a mi, no sabia què fer per ajudar-los, o sigui que vaig córrer darrere Robert Sanford. Era una situació estranya, perquè Robert Sanford no podia disparar al lleó de cap manera sense arriscar-se a ferir la dona del cuiner, sense comptar el mateix cuiner, que estava en la seva línia de tir.
—Eh! —cridava el cuiner—. Simba! Deixa anar la meva dona! T’estic seguint!
Llavors Robert Sanford va aturar-se, va alçar el fusell i va apuntar. Va sentirse un espetec impressionant quan va disparar el fusell i vaig veure un núvol de pols davant del cap del lleó. El lleó va parar en sec i va girar el cap, encara amb la dona a la boca.

El lleó va veure com el cuiner agitava els braços i cridava, va veure Robert Sanford i em va veure a mi i, evidentment, va sentir el tret del fusell i va veure el núvol de pols. Va deixar caure la dona del cuiner a terra immediatament i va sortir disparat.
El primer a arribar fins a la dona va ser el cuiner, seguit de Robert Sanford, i després jo. No podia creure’m el que veia. Estava segur que aquella terrible mandíbula hauria estripat la cintura i l’estómac d’aquella dona fins a partir-la en dues meitats, però la dona era allà, asseguda a terra i somrient al cuiner, el seu marit.
—On t’ha ferit? —va preguntar angoixat Robert Sanford. La dona va aixecar la mirada, sense deixar de somriure, i va contestar en suahili:
—Aquest vell lleó no podia espantar-me. M’he quedat quieta dins la seva boca, fent veure que era morta i ni tan sols m’ha estripat la roba. Em portava amb el mateix compte com si fos un dels seus cadells. Però ara hauré de rentar-me el vestit.

Roald Dahl (extret del llibre de text d’Editorial Barcanova)